Començàrem a les 16 h.
Acabàrem a les 22 h (alguns més tardet, però això ja és una altra història… ;)
I en eixes sis hores… tant, que per a explicar-les necessitaríem dos anys.
Famílies, aquest escrit va per a vosaltres.
Perquè ens esborrona pensar encara en divendres, i perquè sabem que la llavor de tot allò que hi florí, l'hem sembrada junts cada dia durant aquests dos anys de viatge compartit.
I ens en sentim tan afortunades. I ens en sentim tan agraïdes.
El camí continua i nosaltres ens quedem ací, en aquest trosset del mapa, el de la primera infantesa, que tant ens despulla, transforma i desentela la mirada.
Com un espill on mirar-nos amb compassió, on recosir amb tendresa les costures desfilades del propi passat per a aferrar-nos, tossudes, a l'esperança que l'amor quotidià transforma silenciosament i imparable el món.
Gràcies de cor, famílies, per agafar-nos de la mà i convidar-nos a posar-nos també davant d’aquest espill tan fràgil i poderós alhora.
I divertit, tan descabelladament divertit.
Torneu prompte... que falta la revenja del concurs! 😉
