No es tracta de fer manualitats per a ‘ensenyar’ a les famílies; ni d’omplir fitxes i més fitxes sense sentit per a l’infant amb l’objectiu que 'aprenga' a seguir una línia o un traç definit, o que acolorisca una forma prèviament feta per l’adult. Tampoc es tracta, per descomptat, d’agafar-li una mà o un peu al xiquet, estampar-li'l sobre un mural i netejar-li'l tot seguit...
A poc a poc i de manera natural, els xiquets adquiriran el control sobre el propi traç… però, per a això, cal que els donem primer temps i espai perquè satisfacen el seu desig, innat, d’explorar lliurement, i gaudisquen de la sorpresa, tan captivadora, de crear sense instruccions ni expectatives.
I és que, quan parlem de l'experiència artística en el 0-3, el que importa són les sensacions que viu l’infant: la llibertat de triar els colors, d’experimentar mesclant-los, de provar les diverses possibilitats (esguitar, refregar, estendre…) dels estris a l’abast (brotxes, pilotes, esponges...), d’admirar-se amb el traç que deixa el propi moviment, ara més ràpid, ara més lent; de convertir-se alhora en pinzell i llenç…
No debades, l’expressió plàstica, com qualsevol altra forma d’expressió (lingüística, musical…), és una necessitat vital, i, per això, la iniciació en aquesta via de comunicació i representació hauria d’estar lliure de pautes i d’expectatives, així com de la interferència de l’adult i de la priorització del resultat per damunt del procés.
I és que, si és el procés el que prima, si no hi ha instruccions, si no es busca un resultat homogeni i preconcebut… el gaudi és immens, l’experiència és plena i la bellesa que hi plasmen, inimitable...
