dimecres, 20 de febrer de 2019

Xarrada "Embaràs i part conscients"

Dimecres que ve tindrem la sort de gaudir de nou a l’Escoleta de dos de les comares més reconegudes del nostre territori.
Es tracta de Núria Bixquert i Teresa Huelga, amb les quals aprendrem a escoltar el nostre cos i a viure l’embaràs i el part des de la seguretat, la capacitat, la consciència i la plenitud que ens dóna fer-ho d’una manera informada i apoderada, coneixedores de les possibilitats i decisions que podem prendre perquè el part siga un procés respectat quant a la fisiologia, els temps naturals i les nostres tries.  
Per tal que puguem fer una previsió dels assistents, envieu-nos un correu a info@escoletaeltrenet.com per confirmar la vostra assistència. 
La xarrada és debades i oberta a tot el món.
Us hi esperem!

dilluns, 18 de febrer de 2019

Com celebrem Carnestoltes a l'Escoleta i per què?

Tal com us hem contat en alguna altra ocasió, des de fa uns anys hem simplificat la celebració de Carnestoltes a l’Escoleta desprenent-nos d’allò que l’experiència ens ha ensenyat que, en el 0-3, era innecessari i difícilment justificable pedagògicament des del respecte a les necessitats i als interessos dels infants tan menuts.  
És per això que, durant els últims dies, tan sols hem fet que el bagul de les disfresses estiguera una miqueta més accessible i una miqueta més ple que en altres dates, per tal que l’infant, si volia, s’hi acostara i jugara amb els barrets, les teles, les ulleres, les sabates, etc. que hi havia a la seua disposició.
També hem fet carasses a l’espill mentre menjàvem llimes, hem jugat a fer-nos bocasses i nassots amb plàtans (quin fart de riure!), ens hem enfarinat, ens hem pintat la cara els uns als altres…
Experiències en les quals, a través del joc de mirar-se, de reconéixer-se, de percebre els canvis dels companys i de veure els propis a l’espill… experimentàvem amb la que és la troballa més extraordinària en aquestes edats, la de la pròpia existència i identitat. Des de la quotidianitat del dia a dia a l’Escoleta, el qual, sense necessitat d’alterar-lo, ens regala oportunitats de connectar amb les tradicions, en aquest cas Carnestoltes, des de la llibertat, la tranquil·litat i el respecte al moment evolutiu dels infants.
I és que no trobàvem el sentit de disfressar a tots els xiquets de la mateixa manera, la setmana de Carnestoltes era molt estressant per a mestres i famílies, hi havia la incomoditat de haver de llevar i posar la disfressa amb cada canvi de bolquer, per a dinar i en la migdiada; i, sobretot, ens adonàvem que hi havia infants que rebutjaven disfressar-se, per por o, senzillament, perquè no els agradava. Aquets fets ens van portar a qüestionar-nos la manera que enfocàvem el Carnestoltes i, en acabant, a canviar-la per aquesta d’altra de la qual us hem fet ara cinc cèntims.  
Un enfocament que ens permet viure junts una experiència molt més relaxada, coherent amb la nostra concepció de l’infant i l’educació, i plaent per a tots els xiquets.  
Ací us deixem un grapat de fotos de les últimes dues setmanes a l’Escoleta i de la cercavila que vam fer divendres pels carrers del barri. Moltes gràcies a totes les famílies pel comboi, pels magnífics instruments que heu fabricat i, per descomptat, per tota la caterva d’accessoris que heu portat a l’Escoleta i amb els quals tant han gaudit els infants. Gràcies!













dijous, 14 de febrer de 2019

Un passeig sense destinació pel barri

La grip ha fet estralls en el grup d’Amparo i la meitat dels infants estan a casa (cuideu-vos bona cosa, que us volem ben prompte amb nosaltres!), però hui, com que feia tan bon dia, hem eixit a passejar.
No és la primera vegada que ho fem, sabeu que ens encanta fer passejadetes pel barri, però, a diferència d'altres ocasions, hui hem eixit sense tindre cap destinació prevista. Érem molt poquets, i això ens ha permés provar una idea que feia temps que rumiàvem: normalment, quan eixim de l'Escoleta, és perquè anem a la pescateria, a la llibreria, al teatre… però, i si deixem que siguen els infants els que decidisquen, sobre la marxa, on volen anar? I això hem fet hui.  
La primera parada era ben evident, i és que, en eixir de l'Escoleta, tenim un xicotet parc fruit de la recent peatonalització del nostre carrer. I allà que han anat corrents els infants. Sol d'hivern, ben guaridor, jocs i dibuixos al terra fins que… "Tinc fam!", ha dit Joana. "Jo sé on hi ha mandarines", ha contestat ràpidament Mireia. Fet i fet, hem seguit a Mireia fins que hem arribat a la fruiteria de Leo. 
Hi hem buscat les mandarines (“No! Això no són mandarines!”, sentíem que es deien els infants), n’hem comprat un bon grapat i, en acabant, hem continuat el nostre passeig. “Mira, la mare d’Alba!”, ha dit Marc quan hem arribat a la tenda del Tio Blai, que està a la plaça. Hem saludat al lloro Bartolo, tota una institució al barri!, que piulava “Guapo, guapo!” des del balcó, hem corregut amunt i avall, i, al recordar-nos-ho Celia (“Vull les mandarines!”), ens hem assegut a un banc, les hem pelat i ens les hem menjat mentre gaudíem de la quietud de la plaça al matí. 
Ens han sorprés les campanes de l’església ("Tolon, tolon!", repetien els infants enjogassats) mentre colonitzaven el parc, i, després d’una estoneta… “Tinc set!”, cridava Mateu des de dalt del tobogan. De camí a la font hem entropessat amb una obra, i Miquel, a qui li apassionen les excavadores, ens ha fet parar a tots mentre, embadalits, miràvem com l’excavadora transportava la terra d’un lloc a un altre. 
Els obrers ens han contat que estan construint un carrer nou i ens han recomanat que anàrem a vore el mural del carrer Salabert, que “té molts colors i és tan gran que arriba al cel!”, ens han dit. I caram, quina raó tenien! A Patraix tenim una meravella de mural d’Elías Taño, i els infants n’han gaudit hui a la seua manera: observant-lo, palpant-lo i posant paraules a allò que identificaven: “Una sabata d’un gegant!, “Un gos lila!”, “Esta és la meua casa!”. 
Havia passat una hora sense gairebé adonar-nos-en, però l’oloreta dels entrepans que treien a les terrasses els cambrers, ens ha despertat la gana i hem decidir tornar cap a l’Escoleta. De camí, però, encara hem fet una parada, i és que sabeu què? El nostre barri és tan fantàstic que hi ha… “Un cotxe volador, un cotxe volador!”. 
"Adéu, adéu", hem dit als mecànics del taller, i a poc a poc hem fet camí cap a l’Escoleta. Ens esperava Mariví i la seua olleta de músic, però el dinar ha hagut d’esperar una miqueta... Eren tantes les coses que els xiquets li volien contar!  
Quin matí més relaxat i enriquidor hem passat, famílies, i com d’important és que puguem oferir als infants experiències com aquestes. 
Ells ens anaven guiant, caminaven tranquils, observant-ho tot i parant-se quan trobaven quelcom que els interessava, decidint sobre la marxa què volien fer i sentint-se lliures, i ben pagats!, de fer-ho. 
Sense presses, sense cap objectiu concret de la nostra part més que deixar-los fer, deixar-nos portar i descobrir què ocorre quan ho fem. I el que ocorre és el que ara us hem contat breument: Un fum de situacions espontànies impagables de gaudi, d’aprenentatge i d’autorealització dels xiquets en un context de seguretat i llibertat que afavoreix que puguen desenvolupar la pròpia iniciativa i capacitat, i que ens permet als adults connectar amb el que hauria de ser la brúixola de l’educació: els temps i les mirades de la infància, amb les seues lògiques, els seus camins i les seues troballes. 

dilluns, 11 de febrer de 2019

Experimentació amb farina

És un clàssic, i ho és, per descomptat, perquè ‘funciona’. Farina, pots, escorredors, coladors… i a jugar! O, el que és el mateix, a trafegar, provar, omplir, buidar, transvasar, amuntegar, dibuixar, abocar… Una proposta ben senzilla que convida a interactuar-hi, i a gaudir-ne!, de moltes maneres diferents.
Des dels que s’han empastifat de dalt a baix, als que només s’han embrutat un dit, i és que això d’empastrar-nos no ens agrada a tots, com moltes altres coses, i tant fa, ja que allò important de qualsevol proposta és que siga oberta, això és, que cadascú hi puga participar (o no!) lliurement, siga quina siga la seua manera de fer-ho. Ací us deixem un grapat de fotografies de l’experiència.

I sabeu el millor? Que divendres que ve, repetim!









dissabte, 9 de febrer de 2019

Sobre límits, coherència i respecte als infants

Observar, respectar i adaptar-nos a les necessitats dels infants, significa, de vegades, reconéixer que no podem demanar-los una cosa per a la qual no estan preparats d’acord amb el moment evolutiu en què es troben. Una ‘renúncia’ que, lluny de fer-nos sentir malament o frustrar-nos, ens ha de servir per rectificar i aprendre d’eixe dia a dia que tant ens ensenya (si estem oberts a fer-ho) sobre els infants i l’educació. 
Fa unes setmanes, Jose, el pare de Pau, ens va portar planters d’encisam i julivert. Els vam sembrar i ho vam passar molt bé remenant la terra, fent-hi els clots, introduint-hi els planters, regant-los..., però, al cap d’una estona, els infants estaven d’allò més enjogassats arrancant-los.
El desig (i el plaer!) dels infants d’aquesta edat per explorar, manipular, investigar i provar és immens (què hi ha ahí?, què passa si hi pose la mà?, i si ho estire?, i si ho xafe?); i esperar que no l’apliquen allà on els adults hem decidit que no es pot, és sovint una quimera. 
Quin sentit té, en aquest cas, que els impedim fer-ho? Quin sentit té que estem darrere de 
cadascun dels infants per evitar que ho facen? Ni podem ni, sobretot, volem fer-ho...
Potser, amb tant d’estiró, ens quedem sense veure créixer tant d’encisam o julivert per als dinars, però sabeu què? Tant fa... Reprimir el desig de palpar i experimentar és impossible amb infants tan menuts, i arrabassar-los-el ‘penalitzant’ la seua manera d’’aprendre’ el món i carregant-los amb una responsabilitat per a la qual no estan preparats encara (tindre cura dels planters), és un error que només ens pot generar frustracions a nosaltres, i angoixa a ells. 
Ja en són uns quants, els límits inevitables i necessaris que els hem de posar....; parem-nos una miqueta abans de dir un ‘no’ més i valorem si és realment pertinent, coherent i realista. Si ho és, diem-lo sense cap mena de culpa o remordiment. Però, si no ho és, relaxem-nos i deixem que els xiquets siguen xiquets, deixem que en gaudisquen i que puguen donar eixida lliurement als seus interessos i necessitats. 
Moltes gràcies, Jose, pels planters! Com veus, d’una manera o d’una altra, els estem traient molt de profit! ;)







dimarts, 5 de febrer de 2019

Teatre de la màgica senzillesa

En els teatres de Paco no es conta cap història, però, tanmateix, hi passen moltes coses...

Un gat esmunyedís que bota de cadira en cadira… Uns infants
que saltironen seguint els seus maulits…

Una ampolla mig plena d’aigua
que navega amunt i avall… Uns infants que s’embadaleixen amb el zum-zum de les ones…

Un titella
que s’engrandeix o s’encongeix quan s’acosta o s’allunya de la paret…

Uns infants que corren enjogassats avant i arrere...

Gestos, balbucejos i moviments dels xiquets que responen a estímuls subtils i senzills, sense estridències ni artificis. Estímuls que acompanyen el seu ritme, calm, i que parlen, silents, el seu idioma...




diumenge, 3 de febrer de 2019

Coneixem l'haca d'Aitana

Aitana a penes sap dir encara un grapat de paraules; però, entre els seus primers mots, n’hi ha un que de ben segur mai no endevinaríeu: haca!
I és que la família d’Aitana té una quadra a Castellar­-l’Oliveral, i tant en gaudeix cada vegada que hi va, que, a l’Escoleta, sempre la té a la boca.
És per això que, dijous, anàrem a conéixer la seua haca amb tots els infants de l’Escoleta! I caram, quina troballa de lloc!
Un fum de ferramentes per faenejar, un espai immens per córrer i bellugar-­nos… i, per descomptat, una haca, la famosa haca d’Aitana, a la qual vam posar ulls i cara… mentre els carretons plens de xiquets anaven i venien entre crits i rialles.
Moltes gràcies Javi, per la invitació! Ho hem passat de categoria i hi tornarem, i tant que sí! Un espai així no s’acaba en un dia i, com sempre us contem, els infants tan menuts necessiten eixes segones, terceres i successives vegades en un mateix espai, atés que la seguretat que els dóna ‘conéixer-­lo’ fa que la seua exploració i aprofitament siguen més profunds i plaents.
Així que fins molt prompte, família, i de nou, moltíssimes gràcies!