dijous, 26 de novembre de 2020

Compartir en el 0-3?

Que no ho viurem, això, unes... cent vegades al dia?
I tant se val que d’eixe material n’hi haja tants com xiquets, que dos volen el mateixet. I tant se val que ningú en faça ús, que, de vegades, en el moment que un infant l’agafa, l’altre també ho vol.
I què fem, quan passa això? Els ‘forcem’ a compartir?
Des de la imposició, compartir no és realment compartir, ja que, si el xiquet ho fa, és més per resignació davant l’adult que per voluntat pròpia.
En aquestes edats (1, 2 anys), encara queda lluny i és difícil d’entendre per a ells.
No debades, estan en procés d’adquirir el concepte de pertinença, d’entendre l’esdevenir del temps (ara, després, abans...) i la reversibilitat de les accions (si ho deixe, encara no sé que tornarà), i, sobretot, en procés de construir el ‘jo’ (la qual cosa li permetrà reconéixer l’altre).
Els objectes dels quals ‘s’apropien’ són per a ells una prolongació d'ells mateix, són identitat, i, per tant, compartir és ‘desprendre’s’ d'una part d'ells mateix.
A mesura que la pròpia identitat està més assentada, el xiquet va estant en condicions de poder compartir. I és que per a compartir amb ‘l’altre’, perquè hi haja ‘l’altre’, hi ha d’haver ‘un mateix’.
En aquest camí cap a un mateix, i cap als altres, l’escola, com a lloc de convivència, té un paper molt important. No repetint als infants, com si fora un mantra, que s’ha de compartir, sinó afavorint experiències en què els infants puguen viure, en els fets, que compartint, tots guanyem.
Per exemple, amb teles grans que cal que agafen entre diversos xiquets alhora per a poder amagar-s'hi, amb una corda que cal estirar entre tots junts perquè el cavall Troti baixe del sostre, o amb una cistella plena de taronges que cal que portem entre dos perquè si no, no podem. El dia a dia n’està ple, de situacions com aquestes.
Però... i quan es donen situacions com la que veiem en la imatge, què fem?
Observar, esperar i, si cal, perquè la situació no es resol i escala la brega, el malestar o la confusió dels infants, intervindre-hi.
De vegades, podem intentar arribar a un acord (voleu jugar un primer i l’altre després? I si jugueu junts? Junts podríeu fer això i també allò altre). Sempre, però, hem de posar paraules a allò que ha passat, a les voluntats (ho tenia ell i vol jugar a soles) i a les emocions de cadascun (sentir-se envaït, sentir frustració...). Posar-hi paraules, proposar una solució (ara no, però quan acabe de jugar, t’ho deixarà; ell no vol que li ho agafes, prova a demanar-li-ho, pregunta-li si t’ho deixa) i acompanyar l'infant oferint-li alternatives al material que ara no pot tindre (mira, allí hi ha una altra pilota, anem a per ella?).
Donem-los instruments i temps, i tinguem paciència, tan important és el moment (arribarà) que voldran compartir això o allò altre, com que ara visquen el respecte a un mateix i a les pròpies decisions.


 

dijous, 19 de novembre de 2020

Cap a Mèxic

Part de la família d'un amiguet de la classe de Marta és mexicana. Per això, se n'han anat amb ells una temporada. Tot i que fa més d'una setmana que partiren, els infants continuen saludant cada avió que passa pel cel de l'Escoleta, i el seu joc preferit és, des d'aleshores, organitzar viatges a Mèxic.

Tant se val amb cadires, basquets o el que siga que troben, que en un tres i no res ja estan tots a bord.
I darrere d'aquest joc espontani hi ha llenguatge, coneixement del món, matemàtica, psicomotricitat, relació entre iguals, espera, sentit de pertinença...
I darrere d'aquest joc espontani, com de qualsevol altre, hi ha tot el que posaríem en un projecte ben redó, i que, tanmateix, no tindria a penes sentit si naix de nosaltres.
Pensat, fet i gaudit pels infants, de sentit en té... tot.
Que ho passeu beníssim, família! Vos esperem amb moltíssimes ganes!






D'excursions, taronges i bombolles

Aguaitar a la classe dels bebés. Observar-los, recordar potser?, ajudar-los a dinar, contar-los un conte, jugar amb ells, adonar-se d’allò que poden fer o no encara, i adaptar-s'hi o ensenyar-los a fer tal cosa o tal altra.

De totes totes, enriquidor per a uns i també per als altres.
La COVID ha convertit els quatre grups de l’Escoleta, però, en quatre bombolles. Tanmateix, hem trobat, o millor dit, els infants han trobat, la manera de véncer aquestes separacions.
A l’hora de la migdiada, a banda i banda de les mampares transparents que va comprar l’AMPA (gràcies, famílies!), se succeeixen cada dia jocs de mims entre uns i altres.
I pujats al túnel del pati, els majors saluden els menuts i els conten, com l’altre dia, que se’n van al mercat de Jesús a comprar una miqueta de fruita, i que, en acabant, els portaran un caixonet de taronges.
Seguim, famílies, buscant el difícil equilibri entre la seguretat i l’essència que, a pesar de tot, no volem perdre. Perquè si ho fem, estem perdudes.





 

dijous, 12 de novembre de 2020

Primera experiència dels més menuts a la Cova de la Llum

La Cova de la Llum s'obri a la tendresa, la subtilesa i els xarrotejos dels xiquets més menuts del Trenet.
Mans amatents de sensacions en un espai que ja coneixem bé, però que, en apagar els llums, es transforma en un de diferent i ens convida a redescobrir-lo.
Amb la curiositat com a principi de tot, la sorpresa com a còmplice i la troballa com a font de plaer que esperona a continuar provant, palpant, observant, sentint.
A la llum de sensacions i descobertes, seguim!

 





 

dilluns, 9 de novembre de 2020

Què és i què fem a l'espai de la Psicomotricitat Vivenciada?

Ni circuits ni exercicis ni proves.
La psicomotricitat vivenciada no té res a veure amb tot això, sinó amb el plaer del lliure moviment i del que això suposa no només en l'àmbit motor, sinó també en el cognitiu i emocional, en unes edats en què són indissolubles.
No hi cap el correcte o incorrecte, i tots hi podem trobar sempre el nostre lloc, segons com ens sentim en cada moment.
Fem i desfem seguint els nostres interessos i necessitats, expressant i superant les nostres pors, creant i recreant-nos en el plaer que ens reporta el moviment, la interacció i el descobriment de les primeres relacions de causalitat.
Desfogar-nos, relaxar-nos, desafiar-nos, construir, cooperar, reptar, caure, arrebossar-nos… sentint-nos capaços, segurs i lliures per gaudir del plaer d’actuar i del plaer de pensar, simbolitzar i decidir la nostra actuació a través del joc: explorant, investigant, superant i transformant situacions de conflicte, relacionant-nos amb els altres i expressant, a través de l'acció i en llibertat, les nostres emocions, la nostra pròpia individualitat.
Un espai inicial preparat minuciosament per Mercedes, amb elements fixos, que ens seguritzen, d’altres que canvia en cada sessió d’acord amb l’edat del grup i amb allò que observa que ens engresca, ens dona plaer, refugi, satisfacció; i d’altres que canviem nosaltres mateixos d’acord amb allo que ens engresca, ens dona plaer, refugi, satisfacció.
Amb una mirada que escolta, acull i abraça, ens observa des de la distància, deixant-nos fer, sense enviar ni interferir sempre que no salga, sense pressionar a fer res que no vulguem o res que no estiguem encara preparats per fer, sinó acompanyant-nos en aquest camí cap a l’autoconsciència i el creixement a través de la tríada essencial acció, moviment, emoció.














dimecres, 4 de novembre de 2020

De pardalets i nous sons i vincles

Quan eixim al pati, les orelles se'ns en van a la piuladissa de pardalets que s'amaguen entre les branques de la buguenvíl·lia o que baixen a terra a picotejar les molletes de pa que se'ns cauen.
Són tan ràpids, però, que, en un tres i no res, ja s'envolen i amb ells el piu-piu que tant ens encisa.
Un matí en va aparéixer un a la caixeta de Mimi, la titella que cada dia, a mesura que anem arribant a l'aula, ens diu bon dia a cadascun dels infants més menuts de l'Escoleta.
L'acaronem i el cuidem, i com que no sap encara volar, movem les manetes amunt i avall amunt i avall per ensenyar-lo.
Hi posem tanta estima i afany, que qualsevol dia s'enlaira al cel a conéixer noves terres!
Contentes d'aquests nous sons i vincles que comencen teixir-se a l'aula dels més menuts, ens acomiadem fins demà!




S'està pujant: 259227 de 260334 bytes pujats.

divendres, 30 d’octubre de 2020

Per Tots Sants, monstres valencians!

Els Gambosins, la Bubota, l’Home dels Nassos, el Banyeta… protagonistes de l'imaginari popular valencià durant segles. A aquests, des de fa quaranta anys, se suma des de l’Escoleta la nostra estimada Bruixa de la Morera.

Despistada com ella sola, va perdent la granera, el barret, les fulles, les sabates…
Les fulles les hem anat arreplegant d’ací i d’allà, i s’ha posat tan contenta que ens ha fet un concertàs de violí. Les sabates, però, li van caure mentre volava, i la Quarantamaula, que va per les teulades, és qui les ha agafades. De mà en mà, de monstre en monstre han passat... fins que han arribat a les banyes del Butoni. 

"Jo sóc el Butoni,
parent del dimoni,
gent infernal, infernal,
que sempre aguaita pel forat del pany,
i aquell que plora,
jo me l’enduc,
rostit o fregit, o fet en suc,
curucucuc, curu, cucuc!"

Preludi d’esglais i rialles, aquesta cantarella ha fet les delícies dels infants durant aquesta setmana, al llarg de la qual  hem jugat, experimentat, parlat, amb paraules o sense, de la por a través del Butoni i la resta d’estrafolaris espantacriatures del conte de “La Maria no té por”, els quals, en arribar Tots Sants, prenien vida vora el foc en caure la nit a les llars valencianes.
Moments de recolliment en què s’apaga la llum i s’encén la imaginació a través d’un esborronador fil de veu a cau d’orella...
Ho sentiu? Vosaltres també ho sentiu?

"...rostit o fregit, o fet en suc,
curucucuc, curu, cucuc!"

Aneu amb compte, famílies! ;)












dijous, 29 d’octubre de 2020

Novetats al pati!

Estem tan desvanides amb el regal que ens ha fet el tio Miguel, que no podem estar-nos de compartir-ho amb vosaltres.
Mireu, mireu, quin nou ‘joguet’ tenim a l’Escoleta! Hi pugem infants, ninos... i mestres! No ens hi hem pogut resistir!
Moltíssimes gràcies, tio Miguel!








dimarts, 27 d’octubre de 2020

L'interés per les lletres

La lectoescriptura és un dels continguts que més sovint és víctima del perillós mantra educatiu del “com abans, millor”. Presses, dreceres i pressió que no fan sinó arrabassar als infants el plaer i la satisfacció de recórrer, al seu ritme i a la seua manera, el camí, tan i tan màgic, que condueix a aprendre a llegir i escriure.
Als dos-tres anys, els interessos dels infants solen estar bastant allunyats d’això.
En el grup d’enguany dels més majors, però, vam observar que hi havia un grapat d'infants que reconeixien algunes lletres.
Per exemple, quan contem un conte, es fixen que, per exemple, en el títol hi ha una a d’Altea.
Dona la casualitat que, en aquest grup, hi ha molts infants que tenen germans majors, i potser per això, o per qualsevol altra raó, hi ha aquest incipient interés per les lletres.
No caure en aquestes presses i pressions de què parlàvem no vol dir que no puguem fer res relacionat amb lectoescriptura. Per descomptat que sí, si naix, com en aquest cas, d’un interés intrínsec dels infants.
En adonar-nos d'aquest interés fa um parell de setmanes, vam provar a escriure en una pissarra gran els noms de cadascú. "Ara el meu, ara el meu!", demanaven.
Allí es van quedar escrits alguns dies, i quan els infants hi passaven, assenyalaven ben pagats el seu.
Per això, vam pensar a escriure en cartons la lletra de la inicial del nom de cada infant i col·locar les fotos de cadascun en la lletra que corresponguera. El raconet de les lletres trau fum des de fa dies, i està donant peu a moltes reflexions en les reunions d’equip.
L’observació d’aquest engrescament ens fa pensar, però, que més enllà de l’interés per la lectoescriptura, el que els motiva ara té més relació amb la necessitat, tan present en aquestes edats, de la autoafirmació, de la construcció de la pròpia identitat en relació a l’altre.
Acostar-se al seu jo, experimentar i gaudir del sentiment de pertinença que els diferencia de la resta.

La P de Pau, com els porquets.

La E d’Èlia i d’Eloi, com la d’elefant.

N’hi ha qui hi està engrescandíssim, i d’altres que gens ni miqueta. I no passa res. I no vol dir tampoc res més que que tenen altres interessos, tan importants o més que aquest, i que cal respectar de totes totes.
Ja arribarà, quan siga, tant fa… cada infant és diferent, i som nosaltres els que ens hi hem d’adaptar, i no, mai, a l’inrevés.
Gaudim-ne, perquè acompanyar-los al seu ritme és importantíssim per al seu desenvolupament sa… i preciós.


dimecres, 21 d’octubre de 2020

Tardor amb els cinc sentits

Caquis, magranes o carabasses. Fulles que s'esmicolen i cruixeixen, pinotxa que ens fa cosquerelles, garrofes que fan de pinzell...
Eixim al carrer a sentir-la, entra a l’Escoleta en forma de sabors, sensacions i colors.
La tardor es menja, es xafa, es pinta, se sent... i, deliciosament, fem camí cap a l’hivern.