dimarts, 8 de novembre de 2022

Els primers actes de JugaFest

Quin goig ens fa anunciar-vos els primers actes del JugaFest!
La desfilada inaugural amb els @Katatxúmbics, la ruta pel Patraix de la infantesa amb el nostre Javi de mestre de cerimònies, el taller Imagina Ciutat amb @Milimbo, la instal·lació audiovisual i sonora de Cris Centeno i David Payá, les microintervencions jugables urbanes fruit del concurs Playstreet… i molt més encara per a la següent setmana!
Ací vos deixem el detall dels primers actes d’aquest festival per un Patraix a la mida, al ritme i des de ma mirada dels infants, preparat amb tanta estima pels amics de @fentestudi i on ens fa una il·lusió immensa haver pogut col·laborar.
Divendres, des de les 17 h, ja estarem al parc de l’Escoleta calfant motors per a la desfilada.
Vindreu, vindreu, vindreu? Vos esperem!
Trobareu més informació en el web www.jugapatraix.com







dilluns, 7 de novembre de 2022

Animeu-vos a pujar al Trenet del valencià

Com cada any, tindran lloc al Trenet cursos de valencià organitzats per l’ACV Tirant Lo Blanc.
Els cursos seran impartits per personal qualificat i especialitzat en l'ensenyament del valencià i són preparatoris per als exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.
Per ara, l'oferta de cursos és la següent (amb possibilitat d'ampliar horaris i nivells):
Nivell C1 i C2- Dimarts de 15:30h a 17:00h
Per apuntar-vos, nomes heu d’omplir aquest formulari: https://forms.gle/w7hQLW5QEWkUn3LW6
Podeu convidar a tot aquell que penseu que hi puga estar interessat.


diumenge, 6 de novembre de 2022

Passeu, passeu...

Hui “entrem” a l’aula dels menuts de 2-3 anys, veniu?
Per primera vegada per als infants, agafe el conte “La Maria no té por”. En lloc de contar-lo, em propose esbrinar què veuen i n’interpreten sense fer jo cap al·lusió als noms dels espantacriatures, de qui ja sentiren tocar campanes l’any passat.
El primer monstre que hi apareix és el Butoni. Pregunte qui és, i l’aula s’ompli de mirades i silencis atents fins que... “És un goril·la!”, diu Àngel. Càdec i algun més hi està d’acord. Em deixen bocabadada, no m’esperava aquesta resposta. Decidisc passar de pàgina a vore què.
El segon monstre és la Quarantamaula.
- Qui és?
- Un caragol, diu Càdec.
Desconcertada de primeres, m’adone, però, que s’ha fixat que hi ha un caragolet de mar al costat d’un dels peus de la criatura.
De la bruixa bona, Teresa en diu que és “una senyora”, i de la bruixa roïna, Teo, “el iaio”.
- Però quin iaio, el teu?, pregunte jo.
- Sí, diu convençut.
- Iaio, iaio, iaio!, comença a corejar Pau. Tot seguit, alguns el segueixen entusiasmats.
Es rebolica un poc l’ambient, tenen moltes coses a dir sobre els seus iaios.
De l’Home del Sac només li crida l’atenció a Teresa que “està gritando” perquè té la boca oberta. Juguem a cridar i a fer silenci a la de tres. Com triomfa això sempre! Els assenyale el parxe de l’ull sense dir res. “Pata-xula!”, diu Pablo, que tot seguit comença a cantar-ne la cançó. “Canta-la, Amparo, canta-la!”, em demana Teresa amb insistència. La cantem.
En acabar, apareixen els donyets. Diversos infants en reconeixen la trompeta, i en preguntar què porta a l’altra mà, Jimena s’alça i diu “un reloj!” ben pagada. “Tic, tac, tic, tac”, responen uns quants xiquets.
Del Gegant, Teresa adverteix que “està plorando” i Diego diu que l’Encantada és “la mamà”. Molts s’hi sumen i hi veuen també la seua mare. “Però la mamà té el monyo blau?”, pregunte jo. “Sí”, responen tranquil·lament. Per què no?, pense jo.
Del següent sí que els en dic el nom, la Cuca Fera, ja que l’anomenem sovint quan estem al pati i mirem per la claveguera. És “un cocodril”, hi afig Jimena.
De la Bubota, en diu Àngel que és “un fantasma”, i fem l’esglai que sempre fem quan juguem a les onomatopeies. Dels dracs em diuen que és “un dragón” i aprofite per a comptar en veu alta els caps. “Un, dos i… TRES!”, contesten a l’uníson. Tot seguit, pregunte per quants caps tenim nosaltres.
- Jo en tinc un —dic tocant-me’l—, I tu?
- Sí, contesten. Crec que no m’he fet entendre, li pegaré una volteta.
Tanquem amb l’Home dels Nassos, “un senyor”, segons Teresa. “I què porta en la panxeta?”, pregunte. Àngel, que acaba de ser germà major, diu sense dubtar: “Un bebé!”.

Mai havia contat aquest conte així i hui he aprés o recordat moltíssimes coses: que els infants saben molt, que imaginen més encara, que en una imatge hi ha molts detalls i que cadascú “veu” el que li interessa o el que coneix (tant la xicalla com jo!), que les seues vivències més colpidores estan en el seu cabet i hi connecten pels detalls més imperceptibles (per a nosaltres), que tornaré a contar aquest conte prompte i que de segur que aprendré encara mes coses. I que ja li posarem nom a eixe goril·la, i que ja sabrem quants caps tenim, i que...

- Però que hui no dineu o què?, ens diu Mariví des de la porta carregada amb el perol de putxero.

Se’ns ha passat el matí “només” contant un conte.


divendres, 4 de novembre de 2022

Per Tots Sants i per molts anys, monstres valencians!

El Butoni, la Quarantamaula, l'Home dels Nassos, la Bubota… feien feredat als nostres iaios i, gràcies a iniciatives d’arreu del País (@letnomuseu , @museucomarcalhortasud, @danimiquel i @francesc.gisbert, @andanaeditorial …), han despertat de l’oblit i hem tornat a saber qui són, on viuen, què fan… i com espantar-los, si cal! Estem salvats!
A l’escoleta, la presència, o absència, d’aquestes estrafolàries criatures és el detonant de tot d’experiències i converses.
Habitualment, la colleta que ho viu amb més intensitat és la dels més majors de l'Escoleta (al voltant de 2 anys i mig), que juga la pod buscant de claveguera en claveguera el cau de la Cuca Fera, que pregunta i comboia els agranadors de l’Ajuntament perquè els ajuden en la cerca, que veuen el Butoni entre les formes –sí, sí! – del ciment del terra, que mira de teulada en teulada seguint els miols de la Quarantamaula...
En la colleta d’Amparo, amb la xicalla que tot just ha fet ara els dos anys, i amb interessos i capacitats diferents, l’experiència amb les espantacriatures ens ha portat enguany per altres camins... prompte vos ho contem!
I els més xicotets, els d'1 a 2 anys? Ja en tindran temps! De moment, però, mentre es miren des de la finestra les rialles i els crits enjogassats dels majors... la tradició es conjuga en futur amb una nova baula. Per molts anys, espantacriatures valencians!




dimarts, 25 d’octubre de 2022

Tornem a l'hort

Temps per a preparar la terra per a la sembra de faves i bròcolis... I també de bots i corregudes, d'una floreta per ací i de mira quin amagatall per allà. Tornem a l'hort!



divendres, 21 d’octubre de 2022

El per què del nom de l'Escoleta

Reconeixeu les casetes de les fotos? Efectivament, les casetes obreres del carrer Ramon de Castro... i el perquè del nom de l’escoleta, el tren que hi passava camí d’Utiel. Ho sabíeu?
Vos convidem a llegir l’article on l’hem trobada (https://valenciablancoynegro.blogspot.com/2019/11/vara-de-quart-50-anos-de-una-variante.html) i també aquest (https://www.lasprovincias.es/valencia-ciudad/dentro-grupo-viviendas-ramon-de-castro-casas-obreros-20190216192000-nt.html), en què s’explica la història tan interessant de les casetes obreres, construïdes en 1910, soles enmig de l’horta, i els usos que se n’han fet després, com ara d’obrador d’artesania i de taller de l’escultor Ricard Boix.
Tresors històrics a peu de carrer, testimonis silents d’una època soterrada, malauradament, sota l’asfalt i l’oblit. Caldrà fer alguna coseta per remeiar-ho, no? Què en penseu?



dilluns, 17 d’octubre de 2022

L'espontaneïtat del dia a dia

Compartir amb la família el dia de l'aniversari del seu fill o el dia 'del que siga' està molt bé, fer-ho hui, o ahir, o demà, perquè sí, encara més.
I és que, quan la presència és habitual i espontània, la relació família-escola és, al nostre parer, quan esdevé fecunda i significativa. Perquè si la vostra presència és assidua, la xicalla actua amb soltesa, i també vosaltres, que vos hi sentiu a gust, que vos en sentiu part.
I d'això mateix es tracta, de saber-nos tots part de l'escola.
Sabent què hi passa (perquè hi esteu, perquè ho veieu) i enriquint allò que passa amb el vostre estar confiat, còmplice i partícip.
Vet ací un dels tants moments màgics que ens regala.


I per un dia... tornar!

Tornar a vore als antics treneters és sempre un motiu d'alegria, compartir sopar i vetlada, encara més, i què vos direm, de fer-ho reprenent el comboi de l'hotelet, l'últim del qual havia de celebrar-se el 13 de març de 2020...! Dos anys i mig després ens n'hem pogut rescabalar, i de quina manera! Pijames, llanternes, gambosinos, disfresses, confidències i destarifos... i, per damunt de tot, el goig de retrobar-nos amb mestres i primers amics. Serà bonic, això! Gràcies, famílies, per la confiança i la complicitat! Ho passàrem de categoria!

Esperem que vosaltres també! 😜



dijous, 6 d’octubre de 2022

Criança a la tassa amb Felicitat

Glopet a glopet, la setmana passada vam xarrar sobre l'acollida en el primer “Criança a la tassa” d’enguany.
En aquesta trobada ens ha acompanyat Felicitat Signes, la psicòloga del Trenet, amb la qual vam posar en comú les sensacions que, com a pares i mares, vos han despertat les primeres setmanes a l’Escoleta.
La tranquil·litat de poder compartir amb els infants el procés de familiarització amb l’equip i l’espai; el goig de veure el vostre fill compartir les primeres complicitats amb la mestra; l’alegria de veure’l gaudir escorcollant cada racó de l’escoleta... però, també, les reaccions i els canvis que heu notat en els vostres fills ara que s’estan donant les primeres separacions, més llargues o més curtes segons cada cas, i els dubtes i els sentiments d’angoixa, de culpa que, en alguns moments, afloren.
«Té més enrabiades», «Necessita estar més damunt de nosaltres a casa», «Plora quan anem a arreplegar-lo», «Com pot ser que durant els primers dies sense nosaltres s’acomiadara content de nosaltres, i ara que ja ha passat una setmana, plore tant quan ens n’anem?»...
Reaccions, actituds, comportaments ben comprensibles que ens revelen l’aiguabarreig tan gran d’emocions que suposa per a les criatures, i ens fan ser conscients de la necessitat que els oferim tota la nostra comprensió, paciència, calma i respecte en un procés que té anades i vingudes, i tantes maneres de desenvolupar-se com xiquets i xiquetes.
Un trasbals per a els infants que, com és ben lògic, crea ansietat i inseguretat a les famílies, i també a nosaltres, mestres i educadores: «Connectarem bé amb els pares?», «Sabrem transmetre’ls la importància de compartir amb els infants aquest procés?», «Ens acceptarà el xiquet?», «Sabrem ajudar-lo i acompanyar-lo com necessita?»...
El procés de l’acolliment ens remou a tots per dins, però ajuntar-nos i obrir-nos a contar com ens sentim, com ho estem vivint, ens permet trobar complicitats, suport, recursos i acompanyament, i fer xarxa des de l’experiència compartida dia a dia a l’Escoleta, i la llibertat de poder expressar-nos de manera sincera sense por a ser jutjats.
 
May be an image of 10 persones


dilluns, 3 d’octubre de 2022

Celebrem-nos!

I després de vora un mes de curs, divendres ens aplegàrem el parc per celebrar aquestes primeres passes compartides. I ho vam fer enlairant marietes, pinets i poms amb la @jovemuixerangavalencia que bona cosa en saben, d’això de fer colla, de la seguretat en sentir-se’n part, de la confiança en l’altre, de la consciència de la riquesa de la diversitat -des de la base fins a l'enxaneta, totes som importants!-… i del goig de les fites compartides. En la muixeranga, en l'escola, en la vida!
Celebrem-les i celebrem-nos, sempre i juntes! Seguim!
Moltes gràcies per acompanyar-nos i fins a la pròxima!












dimarts, 27 de setembre de 2022

Un món entre els uns i els altres

A penes es porten un any i pocs mesos, els majors i els menuts de l'escoleta, però entre els uns i els altres hi ha un món.
Sense la paraula, parla, encara més, la mirada... i les cures, l'acompanyament en la satisfacció de les necessitats bàsiques (nodrir-se, relaxar-se, estar net), esdevenen essència, encara més, del vincle i del benestar de l'infant.
Anticipar-se a la desinquietud, diversa en ritmes i manifestacions en cadascun dels infants; lliurar-nos al sosteniment emocional. Estic ací... i, des de la tendresa, el respecte, la comprensió, busque entendre't i donar-te resposta.
I així és com, i així és per què... més que el 'fer', hi ha ara el 'ser', el ser-los recer i bàlsam.







dimarts, 20 de setembre de 2022

I després de la segona setmana del curs, què?

I després de la segona setmana del curs, què?
Doncs hi ha de tot. Infants, sobretot en les classes dels majors, que ja es queden ben a gust fins a la vesprada; d’altres que estan acompanyats de les famílies o d’altres als pares dels quals els tenim pegant cada dia una volteta al barri per començar a estar alguna estoneta ja a l’escoleta sense la seua companyia.
A fer-se un cafenet al bar del cantó, a comprar alguna coseta a la fruiteria…
I és que, a poc a poc anem començant a vore infants més solts i relaxats, més a gust a l’escoleta. Infants que ja reconeixen la mestra i recorren a ella per a jugar i també a la cerca de consol, que es mouen de manera autònoma per l’espai, que exploren i juguen amb plaer a açò o allò…
És a partir d’aquestes pistes que ens va mostrant l’infant que consensuem amb ells
i les seues famílies les primeres estonetes sense elles.
I així estem, amb tot el barri ple de pares i mares mossegant-se les ungles! Ai!
Seguim!











El camí cap al vincle...

Quan fem les primeres trobades amb la famílies, sovint ens conteu que el vostre infant s’apega de seguida a vosaltres davant d’algú desconegut.
I ara com ara, les mestres ho som. Pretendre que d’aquesta situació passen a quedar-se amb nosaltres d’un dia per a un altre, o en un, dos o tres dies, igual per a tots, és antinatural i, en molts casos, dolorós.
Per això és tan necessari fer-ho a poc a poc i, sobretot, amb vosaltres, famílies.
I per això és tan necessari que nosaltres, lluny d’envair el seu espai o de forçar els seus temps, deixem que, xino-xano, siguen ells els que, cadascun al seu ritme, s’acosten a nosaltres i no a l’inrevés.
Per a convidar-los a fer-ho, per a afavorir aquests primers acostaments, és clau la complicitat que veuen que anem bastint dia a dia amb la família i també el respecte que hem de transmetre a l’infant. Amb xicotets detalls, com el fet de no agafar-lo sense avís, d'acostar a la família un material que vol però que encara no pot agafar de la nostra mà o de proposar aquells jocs, moixaines o cançonetes que sabem que a casa li agraden molt.
Complicitat, respecte… i unes bombolletes juganeres de sabó, una titella tímida que els dona el bon dia, un juguem? sense paraules, un mà sempre oberta… i calma i presència plena. Escoltar-los i posar paraules allà on a ells encara no els arriben.
Ja vindrà la confiança i l’estima, i ho farà de manera profunda i sincera, si cuidem cada pas del camí, sense cap pressa ni drecera.
En una altra ocasió, però, parlarem de com de difícil, o directament impossible, és això laboralment per a les famílies, i de tots els malabarismes que, malauradament, heu de fer per a arrapar aquests dies. Com a escola, només podem més que conscienciar la societat de la importància d’alçar la veu pels infants i per les seues necessitats emocionals.
Tant de bo algun dia ho aconseguim per tal que aquest acompanyament siga reconegut com el dret que hauria de ser per als infants.
 










 

diumenge, 11 de setembre de 2022

Gràcies per la vostra ajuda, germanes i germans!

Una de les raons per les quals comencem sempre el curs una setmana abans de la data oficial és la flexibilitat i la tranquil·litat que ens dóna a l'hora de viure l'acollida.
A més, ens permet fer-ne partícips als germans majors, que, llavors, encara no han començat l'escola.
I és que no hi ha millor cicerone que els propis germans majors, que tornen al Trenet després d'uns anys per acompanyar el seus germanets en els seus primers dies a l'escoleta.
Redescobrint-ne amb ells cada racó, anant d’ací cap allà saludant a uns i a altres, a Mariví que prepara el putxero, a Inma i Viqui que trauen els titelles, a Amparo i Marta que estan amb els seus vinga al bot al pati ballant la manta al coll.
Compartint i transmetent-los, al capdavall, la confiança i la seguretat que ells tenen en l’espai, l’escoleta i les persones que en formem part.
Impossible un acompanyament més valuós que el que els han fet aquests dies els germans majors.
I què vos direm, del goig nostre de tindre’ls de nou a l’escoleta! Ai!
Gràcies, bonics, i que tingueu bon curs!