divendres, 30 de juliol del 2021

D'adeus, oblits i llavors

La primera reunió d’equip la férem entre noves normatives, protocols... i moltes incerteses.
Obligades distàncies i restriccions, organització horària d’entrades i eixides, planificació de l’ús del pati i de la resta d’espais per cada grup, i, per damunt de tot, el gran escull: la impossibilitat de viure l’acollida tal com ho hem fet durant quaranta anys, amb les famílies dins de l’escoleta per compartir el procés de de descobrir i fer seus els espais de l'escoleta, de sentir-s'hi segurs i reconeguts; i de teixir conjuntament les primeres complicitats amb la mestra i els companys.
Com un polp en un garatge… Hi havia tants interrogants, tants canvis que havíem d’aplicar i tan poc marge per a eixa escola oberta, que flueix, en la qual ens sentíem tan còmodes i en la qual creiem.
Sensació d’estranyesa a la qual s’unia el rum-rum que precedí l’inici del curs. En 15 dies, les escoles tancades. Les escoletes? No duraran obertes ni una setmana. Quantes vegades ho vam sentir i com d’endins ens va entrar. Tant, que presagiàrem un curs amb continus confinaments i parons, sense la seguideta, vital, per fer grup, per teixir la seguretat i la confiança en l’espai i en l’equip que tan necessiten els infants… i les famílies.
Ens vam haver de prometre, però, que no permetríem que la por o les restriccions ens bloquejaren. Per damunt de tot hi havia els infants. Infants, no ho oblidem, de tan sols 1 o 2 anys que eixien per primera vegada del seu nucli, enguany més reduït que mai.
Calia reinventar-se, calia buscar nous camins que ens acostaren a infants i famílies amb la cura i l’escalf de sempre. I no va ser fàcil, tot tardà més a arribar... però arribà, deixant-nos un enfilall d’aprenentatges i fent desaparèixer els malastrucs auguris d’abans que començara el curs.
I amb la cadència d’eixe “fins demà” que tan afortunades ens feia sentir... ens ha visitat, sempre puntuals, la nostra estimada Bruixa de la Morera, Flautirorí, Quiqueta... i Pata-xula!
I hem conegut el lloro Bartolo de la plaça de Patraix, hem sentit les campanes, ens hem quedat bocabadats amb els cotxes voladors del mecànic. Hem collit faves i alls tendres a l’hort, ens hi hem fet la picadeta, caram que bons acabats de collir!, hem gaudit de les xarradetes amb el veïnat i la pescatera, la cartera...
Hem jugat amb la llum, el fang, la farina, les teles, les caixes...
Hem pintat de tots els colors, amb tots els llenços (el nostre cos, el preferit!) amb pinzells i fulles, pilotes, esponges, mans, peus o orelles!
Hem obert portes i finestres... i ahí estàveu, vosaltres. Amb contes, balls, concerts, circ... i, sobretot, amb tota la il·lusió del món per trencar distàncies i teixir experiències compartides.
Hem fet dinarets de pedres, petxines o sorra, hem enderrocat mil i una vegades el mur de Psico, hem contat un fum de contes, hem ballat a ritme de vals i de ska, hem conegut el Butoni i la Quarantamaula, hem assaborit olletes de músic, arròs amb fesols i naps o faves sacsades; hem enviat cartes als Reis, a les famílies o a Mariví... i ens entenien!, hem... hem... hem...Tantíssimes coses que hem fet, però… sabeu què?
Més enllà del fer, en els primers anys de la vida hi ha el ser… i el sentir. Hi ha allò intangible, invisible als ulls, que diria Exupéry…. i, malgrat això, essencial.
Parlem de les cures, de la llibertat i del respecte a cadascun i cadascuna de vosaltres, amics i amigues, i als vostres drets, necessitats i interessos com a criatures.
Parlem de les relacions, del caliu de sentir-nos escoltades, cuidades, estimades; parlem d’experimentar el món, d’olorar-lo, tastar-lo, tocar-lo i, amb el joc i moviment lliure, conéixer-lo i conéixer-nos a nosaltres mateixos. Parlem de trobar la xarxa que ens acompanya i fa créixer, de véncer pors, de trobar mirades per riure i còmplices i braços per plorar o enutjar-nos sense temor. Parlem de la confiança i la seguretat que ens permet obrir-nos a la descoberta, d’açò i d’allò, d’un mateix... i de l’altre.
Parlem de sentir... i de sentir-nos-en part. Part d’un grup on ens sentim reconegudes, d’un barri d’experiències i emocions compartides, i d’una terra conreada amb sabors, històries, cançons, paisatges, personatges… i una llengua que es conjuga en futur dins de cadascun de vosaltres.
D’ací parteixen tots els viatges al Trenet... però cadascun és tan diferent a l’altre! I enguany, el que ens aborrona és que, en això mateix, en l’essencial, ha sigut extraordinàriament… normal.
I això, famílies, ha sigut gràcies a vosaltres. A la vostra responsabilitat i precaució. A tants esforços i malabars per la tan complicada conciliació...
I què us direm, que mentre escrivim, ens esborrona mirar la vista arrere, especialment per als grups dels majors, els dos anys dels quals han estat fortament marcats per la COVID. Però, malgrat això, o precisament per això, tot el que hem viscut ho hem gaudit doblement, sabedors de com n'érem, d'afortunades, de compartir sense confins aquesta bombolla de vida sense confins.
I tot això, on quedarà?
Sabem que poc o res restarà en la memòria dels infants.
I és que la mar esborra els passos però el camí, o almenys, això ens esperança pensar, continua dins de cadascun.
La mar, l'oblit que tot s'ho emporta...
El camí, l’ací i l’ara, el present compartit, la llavor sembrada. Tant de bo de terra, joc, carícies i somnis. Tant de bo d’arrels i compromís, tant de bo d’estima i de vida. Plena i lliure.
 

 

diumenge, 25 de juliol del 2021

I que bé sona hui aquest 'fins demà'

Què hem tingut aquesta penúltima setmana?
Doncs ni més ni menys que un meló de 22 kg, sessions infinites de contacontes (més més mééés!), unes cigales que ai, quina por em fan les pinces!, el xou del carrer (“es va movent, podia semblar quiet però sempre és diferent…”), una caixa gegant on estem i no estem i quins esglais que ens fem!, un arròs al forn de putxero per a xuplar-nos els dits i una mar marejada… dos grups confinats i de nou el nuc a la gola. I és que no, açò encara no ha acabat.
L’alegria més gran, però, és que demà els tornem a tindre a tots a l’escoleta.
Un parèntesi obligat que no ens impedirà posar junts el punt final al curs que més dificultats ens ha portat i alhora que més conscients ens ha fet ser, que més afortunades ens ha fet sentir de cadascun dels moments compartits.
Vos esperem amb tantes ganes, famílies.
Que bé sona hui aquest 'fins demà'.
 













 

diumenge, 18 de juliol del 2021

Estiu, estiu, estiu!

Un insecte pal ens mira estamordit, un delicat punteig de guitarra ens aplega al pati de matí. Un castell d’arena mil vegades construït i mil i una demolit, la sal a la pell i la brisa al plat, bufem la fideuà, quina gana en tornar de la mar!
Una mànega que apunta al cel i arruixa una pluja de rialles. A cau d’orella, a l’ombreta de l’hort, comença una contalla, i la primera albergínia aguaita entre la sorpresa de la xicalla. Es fonen uns glaçons descolorits… l’estiu se’ns escola entre els dits.
 























diumenge, 11 de juliol del 2021

Segona setmana d'estiu

Entre ones, escultures, llimes, contes, bajoquetes acabades de collir i massatges, un infant que fa dos anys i l’altre que en fa cinc.
I així passem els dies. Passem? Vivim! I demà... més!