El joc heurístic

Bellotes i ametles, tubs, mocadorets i pals.

Que si agafe atmetles en una mà me'n caben poques; que si, en canvi, agafe bellotes, me'n caben moltes més. Que si en deixe caure una pel tub cau i ix per baix, oh! Però, si hi pose la mà, no! Ara la tape, ara la destape, continua estant!

Sentit de la permanència, textures, formes, grandàries i quantitats. Posar en pràctica els que ja tenen, adquirir-ne de nous. D'hipòtesis i coneixements que naixen dels infants i que fan evolucionar ells mateixos.

El joc heurístic que es desplega des de la llibertat de fer i desfer, a la seua, sense intervenció de l'adult, que observa i documenta (i abans ha preparat l’espai amb materials rics i diversos, continents i continguts, i en quantitat considerable de cadascun). El joc heurístic que es replega, en decaure l'interés, convidant els infants a deixar endreçat l’espai ordenant i classificant el material segons la seua forma, tipologia o origen.

En xicotets grups, a través dels sentits i la manipulació -palpant, combinant, encaixant, fent rodar, apilant, omplint i buidant, estirant, tapant i destapant- concentrats en el seu joc, embadalits en el plaer a què els porta l’acció i la repetició, amb la qual obtenen les seues pròpies conclusions i aprenentatges, i amb el qual responen al desig de saber què és cada cosa provant tot el que poden fer amb ella.

Els conflictes a l'Escoleta

Una qüestió que preocupa a moltes famílies són els conflictes i, més concretament, l’agressivitat dels infants. De fet, és recurrent la pregunta “I com resoleu els conflictes a l’escoleta?” quan les famílies vénen a conéixer-nos abans de decidir si hi matriculen el seu infant. I preocupa tant perquè remou als adults per dins. Parlem dels arraps, dels mossos, de les manotades, dels espentons, de les baralles per l’espai i el material… i de com entenem tot l’equip de l’escoleta que hem d’acompanyar les criatures en aquests moments, els quals, malgrat que posem tots els nostres esforços per evitar-los avançant-nos-hi, ocorren. Una vegada que, malauradament, han ocorregut, però, és molt gran el profit que en podem traure per avançar en la incipient gestió de les seues emocions.

I és que el dia a dia a l’escoleta està ple de situacions tendres, d’alegria, de moments de riure i de compartir jocs amb els altres, però també, com no podia ser d’altra manera, hi ha moments de por, d’enuig o d’agressivitat. Si ho pensem amb calma, els nostres dies com a adults també tenen tots aquests moments, amb una xicoteta diferència: sabem, suposadament, gestionar tot allò que sentim, o almenys tenim ferramentes més sòlides que les criatures per a afrontar cada moment. I quan s’aprenen aquestes ferramentes? Durant tota la vida i des de ben xicotets. Per això, a l’escoleta acompanyem a les criatures en totes les seues emocions, i especialment en aquelles que són mal enteses com a negatives.

Tot seguit, vos en fem cinc cèntims.

Pensem que amb un exemple es pot entendre millor, així que anem a exposar una situació que es dona entre criatures tots els dies i expliquem com actuem a l’escoleta.

V i M juguen a la terra del pati. De sobte, M s’adona que V té una pala i la vol. S’hi acosta i, sense dir ni pruna, li l’arrabassa de les mans amb força i comença a jugar-hi. V, presa per la ràbia, crida i mossega a M.

Per a començar, hem de canviar la nostra perspectiva d’adults sobre la pertinença dels objectes per a entendre aquesta situació. Segons l’edat, les criatures entenen com a seu allò que tenen a les mans, allò que veuen i volen, o allò que ja han tingut a les mans encara que faça una estona que ja no ho estiguen utilitzant. Aleshores, des de la seua perspectiva d’infants, tant V com M tenen raó quan pensen que la pala és seua. V perquè està jugant amb ella en eixe precís moment, i M, com la veu i la vol, també considera que li pertany, o tal volta ha estat jugant amb ella fa una estona i també la sent com a seua, per això li la lleva a V i comença a jugar-hi. No hem dit l’edat d’aquestes criatures, però potser si ja parlen un poquet, M podria haver dit “És meua!” mentre li llevava la pala a V.

A mesura que els infants es van fent grans, poden començar a comprendre que han de demanar allò que volen o –i acceptar un sí o un no– o que han d’esperar que l’altre acabe per a agafar-ho, però fins que això passa, la situació es repetirà moltes vegades. Igualment, la reacció de V, aquest mos instintiu, impulsiu, primari, empés directament per l’emoció de la ràbia i gens empàtic, es repetirà altres voltes fins que la xiqueta aconseguisca noves ferramentes de relació amb els iguals davant d’una situació que li provoca ràbia.

I què fem les mestres? En primer lloc, acollir les criatures i consolar-les. D’una banda, socorrent i acompanyant el dolor i desconcert del xiquet mossegat, i també posant paraules, validant el seus sentiments i apoderant-lo perquè expresse al company com de mal s’ha sentit i li demane que no ho torne a fer. 

D’altra banda, cal que reconeixemem també l’enuig al xiquet que ha mossegat i que li donem alternatives perquè puga expressar, canalitzar o deixar eixir la seua frustració, por o ràbia sense violència, explicant-li a l’altre xiquet les raons de la seua ràbia i donant-li l’oportunitat de reparar el seu acte.

En el moment immediatament posterior al mos, segurament les dos xiquetes estan plorant, una d’enuig o pena perquè li han llevat la pala i l’altra amb ràbia o por pel mos. 

Quan ja estan més tranquil·les, és quan podem verbalitzar allò que ha ocorregut, amb frases curtes i concises que puguen entendre sense perdre’s pel camí. Depenent de l’edat o de si ja hi ha llenguatge, potser tracten d’imitar allò que diu la mestra, i si no hi ha llenguatge, la mestra posarà paraules i els gestos i mirades de les criatures faran la resta. 

En acabant, proposem la reparació del mal, això és, donar l’oportunitat de connectar, entendre allò que han fet i, alhora, que “l’agredit” se senta cuidat. Semprecuidat.l’opció de reparar a través d’un bes, una abraçada o una carícia amb cremeta per a curar el mos. Alguns volen reparar, d’altres no. Alguns accepten la reparació, d’altres s’estimen més no saber res del company que li ha fet mal durant una estoneta, i la reparació la fa la mestra. I de vegades, la reparació arriba més tard.

Els adults, doncs, podem intervindre, que no és el mateix que resoldre el conflicte, perquè el conflicte són les criatures les que el resolen, no la mestra. Les mestres només acompanyem, posem paraules (“T’ha mossegat V i t’ha fet mal, veritat? Dis-li “No m’agrada, no em mossegues!”, “Com que volies la pala li l’has agafat a M, però la tenia ella, esperem que acabe o pregunta-li si te la deixa”) i donem les ferramentes als infants. 

De vegades, però, no cal ni intervindre i “només” observem com ells a soles són capaços de resoldre a poc a poc ja algunes situacions.

Aquest conflicte exemplificat parteix de la pugna per un objecte, però també és habitual el conflicte, per exemple, per invasió de l’espai o per altres frustracions pròpies d’aquestes edats. I entenem aquests “xocs de trens” com a necessaris per a descarregar les inevitables friccions que genera la convivència amb els iguals i per poder aprendre a tramitar-les, que no reprimir-les, més adientment.

I a poc a poc i amb “l’entrenament” que suposa la socialització del dia a dia, les criatures adquireixen ferramentes per poder comunicar-se i comencem a escoltar-los dir grases, sense imitar-les de la mestra, com “no m’espentes”, “no em molestes”, “quan acabes, m’ho deixes?”, “m’agraden els besets i que t’apropes suau”. La fórmula, doncs, sembla que funciona.

Sense crits, càstigs, etiquetes, amenaces ni, per descomptat, més violència; però amb respecte, afecte i serenitat per enfrontar-nos a aquestes situacions tan desagradables per a tots i que, tanmateix, són inevitables per créixer en laconsciència dels propis sentiments i en el reconeixement dels sentiments de l'altre: la llavor, al capdavall, de l’empatia en uns anys en què les emocions són sempre a flor de pell i un garbuix que, a poc a poc, podran desfer amb la nostra confiança, respecte, estima i comprensió. 

Primer taller d’ukelele per a famílies

Comboi, riures a manta i algun que altre acord al lloc!
Repetirem prompte, ‘tat que sí?

Que contents deuen estar els Reis d’Orient, de tots els ukeleles que han eixit hui per primera vegada de la funda! 😉
A practicar bona cosa aquest cap de setmana, i fins a la pròxima!

Fer relat, fer barri.

Els besos de Toñi, els cotxes voladors, el gall del campanar, les xarradetes de Vicenta i Juan des del balcó, el pa de Company, la picadeta de favetes a l’hortet, el gos Jako, les olivetes del Mercat de Jesús, el carrer del Butoni, el gat Julio Enrique, Alícia i el conill blanc, el mar de Patraix, la porta del castell….

Créixer nodrint-se d’aprenentatges, arrels i vincles.

Fer relat, fer barri, la nostra manera de fer escola.

I tant que vam girar la truita!

Perillosos i sorollosos cada dia, quiets i indefensos divendres. Dos cotxes? Dos llenços en blanc a mercè d’un fum de punys alçats en peu de pau.

Rendits a la xicalla, s’han deixat fet, i, per un dia, hem girat la truita.

La trangressió escenificada, símbol de la ciutat somiada.

Tot el poder per als barris, tot el carrer, l’aire, la veu per als infants!

Moltes gràcies, famílies, per l’esgrescament, i moltes gràcies al nostre company Xavi i a Manolo, del taller dels cotxes voladors, per la vostra generositat i pel puntet de bogeria que ha fet possible aquesta experiència.