dimarts, 26 de novembre del 2019

Més amunt!

Més amunt, més amunt, més amunt. El plaer que proporciona la vivència de l'altura està present des de ben menuts. Si llegim Vicenç Arnaiz entendrem el perquè, i és que la ‘conquesta’ de l’altura està relacionada amb el desig de créixer, de fer-se major.
En ser agafat als braços o al be, en escalar, en pujar-se damunt del sofà, de les cadires, de tot!… hi ha la sensació de ‘control’ que dóna tindre un camp visual més ampli i hi ha també la sensació de ‘poder’, de poder fer el que fan els adults ‘entrant’ en el seu món, estant a la seua altura, la qual cosa, a més, implica primer l’adquisició de certa consciència de qui s’és ara.
Els actes físics construeixen també el psiquisme i és a través del joc lliure que es desenvolupa de manera natural. Aquest joc presimbòlic, el de buscar l’altura, explica també l’engrescament que troben els infants fent torres cada vegada més altes, emprovant-se les sabates dels adults, posant-se la seua roba, jugant a ‘fer de’… darrere del qual sobrevola també la mateixa pulsió.
És per això que hem de poder donar temps i espai a la materialització d’aquest desig, a la materialització d’aquesta ‘conquesta’, atés que arribar-hi és endinsar-se en un mateix i experimentar la vivència d’iniciativa, d’autonomia, de capacitat, de creixement.
Ací us en mostrem un exemple de l’aula dels majors de 2-3 anys, en la qual, amb un grapat de caixes, hem construït una estructura a la qual poden accedir per ells sols i estar-s'hi de manera segura sense l'ajuda de l'adult.




La màgia de la senzillesa

Ens ho mostren cada dia. És sobrer tot allo que s'endolla, que s'encén, que fa sons, que parla i ens aturdeix.
Un pal és tot el que ha necessitat Joana per a engrescar-se.
Concentradíssima, dibuixa un cercle amb l'aigua de l'escorrentia. "Un sol!". Se somriu i en fa un altre i un altre i un altre… 
Situacions d'aprenentatge ple, de dins cap a fora, en el lloc i el moment més inesperats. 
Sorgeixen contínuament i de manera espontània, però per a això, cal que nosaltres, els adults, els donem temps i espai; per a això, cal que nosaltres deixem de fer i els deixem fer… en el laboratori inesgotable que és per a ells la realitat.

dimecres, 20 de novembre del 2019

Tenim mestra nova de música!

Enguany tenim mestra nova de música. Es diu Núria i porta a terme amb els infants de l’escoleta sessions d’escolta, creació i experimentació sonora.
Toca el saxo, el violoncel i l'ukelele, canta i balla de meravella i, amb ella, fem els primers tastets d’un llenguatge universal, el de la música, amb què expressar-nos, emocionar-nos i gaudir del fet artístic.

Hui el seu grup, Maluks, estrena aquesta cançó i no se’ns ocorre una millor manera de presentar-vos-la que compartint aquest cant ple de llum per la llibertat i contra l’odi il·lustrat per Elías Taño.
Enhorabona, Núria, i benvinguda al Trenet!


https://www.youtube.com/watch?v=dgj_JnkD7as

dimarts, 19 de novembre del 2019

La Bruixa de la Morera

Durant les últimes setmanes hem conegut a través dels contes el Butoni, la Quarantamaula o l’Home dels Nassos, personatges que formen part de l’imaginari col·lectiu valencià nascut al caliu de les històries vora el foc.
Al Trenet, a aquest bestiari se suma la Bruixa de la Morera, que, cada tardor, bufava i bufava ben fort fins que totes les fulles queien en filera. Des de l’any passat ja no en tenim, de morera, però la Bruixa continua visitant-nos i fent ballar les fulles (ara de la llimera) amb el seu violí.

La casualitat va voler que dijous, en acabar el seu concert, esclatara a ploure. Enmig de la ruixada, la bruixa s’esvaí i, màgicament, cap a la nostra imaginació començà a fer camí...
Ací us deixem el conte de la Bruixa de la Morera i la seua cançó.
 

diumenge, 17 de novembre del 2019

Diferents edats, diferents experiències plàstiques

El més xicotets de l’Escoleta encara no caminen o fa relativament poc temps que ho fan, i a poc a poc comencen a tindre consciència del seu moviment i de la pròpia capacitat. Per això, no té cap sentit que, en les propostes plàstiques que els fem, els limitem el moviment asseient-los o els donem instruments diferents al propi cos per a pintar-hi. 
En canvi, el més majors de l’Escoleta, els quals faran els tres anys al llarg de 2020, comencen a controlar el propi traç, es poden permetre alguna experiència asseguts, en terra o en cadires; poden utilitzar estris diferents i tenen la seguretat per poder viure aquestes experiències en un espai diferent a la pròpia aula com és el taller de l’escoleta.
Que cada edat té les seues necessitats, els seus interessos... és una cosa de la qual us parlem sovint, i és que són aquestes necessitats, aquests interessos als quals ens hem d’adaptar i als quals hem d’adaptar espais, temps i materials.
Ací us deixem un grapat de fotografies dels més menuts, per als quals ha sigut la primera experiència del curs amb la pintura, i dels més majors. Tant en un cas com en l’altre, però, el que prima és sempre el procés per damunt del resultat. I és que, quan parlem de l'experiència artística en el 0-3, el que importa són les sensacions que viu l’infant: la llibertat de triar els colors, d’experimentar mesclant-los, de provar les diverses possibilitats (esguitar, refregar, estendre…) dels estris a l’abast (brotxes, pilotes, esponges...), d’admirar-se amb el traç que deixa el propi moviment, ara més ràpid, ara més lent; de convertir-se alhora en pinzell i llenç…
No debades, l’expressió plàstica, com qualsevol altra forma d’expressió (lingüística, musical…), és una necessitat vital, i, per això, la iniciació en aquesta via de comunicació i representació hauria d’estar lliure de pautes i d’expectatives, així com de la interferència de l’adult i de la priorització del resultat per damunt del procés.






















dijous, 14 de novembre del 2019

Aprenentatge, moviment i quotidianitat

Sovint parlem de la necessitat d'afavorir el moviment lliure dels bebés o dels infants més menuts, però no en parlem, o almenys tant com caldria, de la dels xiquets més majors. I la necessitat és la mateixa. O més gran.
Els infants de 2 anys són pur moviment, estan en plena etapa sensorimotora, prèvia a la preoperatòria, i és per això que movent-se, palpant, provant, manipulant… que s'impregnen de la realitat, que n'aprenen. Sobre les pròpies possibilitats del cos, sobre les característiques i comportaments dels objectes i de la realitat.
La postura sedent, a més d'antinatural (quant pot aguantar un infant tan menut assegut?), els limita moltíssim la capacitat de moviment, tant a l’hora de pintar, per exemple, com en qualsevol altra activitat de manipulació, joc o experimentació.
En les fotografies que veieu, ballem i, mentre ho fem, ens ajupim i saltem, ens acostem o allunyem, ens soltem i tornem a agafar-nos, correm i ens quedem quiets, improvisem moviments i ens els contagiem. Juguem, cridem i riem, potser perquè hem caigut i ens alcem, potser perquè s'afegeix un nou company al rogle, potser perquè ara sona la cançó que més ens agrada, potser perquè ens sentim part de quelcom que ens acull i
reconforta.
La mestra s'hi suma, ja hi som tots, i hi és tot. Tanca el cercle la relació de confiança i calidesa amb la mestra, el vincle de suport, l'àmfora que permet despegar.
Autoestima, coordinació motora, ritmes i melodies, conceptes dalt/baix, gran/menut, lluny/prop… De la vivència, d'allò concret… a l'abstracció, a la representació. Hi ha tant, en qualsevol situació quotidiana com la que descrivim, que això no pot cabre mai en una fitxa. I és que no, un xiquet de 2 anys no necessita fer cap fitxa.





dilluns, 11 de novembre del 2019

De la idea inicial de l'adult, a l'ús real que en fa l'infant

Farem un racó dels mocs. Quina bona idea, ens déiem, així facilitarem que desenvolupen l’autonomia i l’autoconeixement del cos. Posarem tres espills, un frontal i dos laterals, deixarem al costat un roll de paper, apegarem una fotografia d’un xiquet mocant-se i els explicarem que, sempre que ho necessiten, poden anar a aquest raconet i mocar-se mirant-se a l’espill. 
El primer dia, però, Júlia i Julen van seure davant dels espills i es van pentinar amb les mans. Des d'aleshores, aquest racó, que “havia de ser” dels mocs, s'ha convertit en una perruqueria, la qual, arran de l’interés mostrat pels infants, hem anat proveint d’accessoris. Els infants van i vénen, i sempre hi ha algú disposat a fer un bon pentinat a algun company o als fantàstics maniquins que ens ha portat Olga, la mare de Júlia, de la faena (gràcies!).
Un exemple més que, sovint, tant fa l’ús que els adults projectem per a un espai, que els infants el faran seu d’acord amb els seus interessos i necessitats. I així ha de ser. I no a l’inrevés.




dijous, 7 de novembre del 2019

Han vingut els bombers!

Amb les branques férem tronquets per a jugar a les construccions, tamborets per a fer barret, peanes per a escodrinyar l'aula dels bebés… 
I amb el tronc, una estructura on cada dia els infants s’enfilen, s’amaguen, s’arrosseguen, fan equilibris… on assumeixen riscos (que no perills) i gaudeixen de totes les possibilitats que això els proporciona (en vam parlar en aquest xicotet article).
Ens quedava un cimal del qual els infants no feien pràcticament ús, així que, com que els tronquets estan sempre molt sol·licitats, vam decidir trossejar-lo.I mireu qui va vindre ahir a l’Escoleta! Vam pujar al seu camió, ens van ensenyar les mànegues, el tratge, el casc... un comboi! Ens van deixar bocabadats, i el record de la seua visita ha omplit de noves paraules, rols i situacions el joc i les converses dels infants. Més profitós, doncs, impossible! 

Moltes gràcies a Xavi, el pare d'Aitana, i als seus companys, per la complicitat!














Xarrada "Com puc entendre millor el meu fill?"

Dimarts passat va vindre Antonio Bueno, antic pare i amic per sempre de l'Escoleta, i sota l’aixopluc del títol de la xarrada, "Com puc entendre millor el meu fill/a", vam anar traient-ne fils i més fils..., fils a través dels quals vam reflexionar sobre les vertaderes necessitats evolutives dels infants de 0 a 6 anys. De què els diem i de com ho diem, de què els transmetem, dels missatges implícits i de vegades inconscients, i de la necessitat de posar-nos en el seu lloc. També d'amor, de contenció i de llibertat, de joc i de respecte en uns anys que, sens dubte, ho són per a tota la vida. 
Moltes gràcies, Antonio, i fins molt prompte! 
Si voleu fer alguna activitat o xarrada, o teniu cap idea o proposta per aprendre (o desaprendre) de i al voltant de la criança, els espais de l'Escoleta estan a la vostra disposició.