Teixim les primeres complicitats

Hi ha moments que no semblen gran cosa i, tanmateix, ho són.

Família, criatura i mestra compartint un temps que és només nostre.

Parlem de les coses que li agraden, dels seus ritmes, de les seues maneres de demanar, de riure, de calmar-se, de descobrir. De com ha sigut el camí de la criança fins a arribar fins ací. De vegades acabem parlant d’un llibre, d’una afició, d’un record… i la conversa pren volada camí de la complicitat. Ho tenim. O no, paciència.

Mentrestant, l’infant va fent la seua. Potser al principi a la falda, tocant mare, fins que, en algun moment, tal vegada, es lliura a la curiositat.

Continuem parlant, però també l’observem. I el deixem fer. Veiem què l’atreu, com es desplaça, com hi juga…

I, a poc a poc, és ell qui comença a contar-nos qui és.

I, a poc a poc, mentre la família ens obria una finestra al seu món, i nosaltres els obríem la nostra... la criatura ha començat a voler saber què hi ha més enllà.

Comencem!

 Tinc una motxilla 

que és un osset blanc,

i quan vaig a l’escola,

se’n ve amb mi botant.

Empar de Lanuza

Per molt menuts que siguem, tots arribem a l’escola amb una motxilla. N’hi ha que pesen molt i d’altres que semblen ben lleugeres. N’hi ha que costen molt d’obrir; d’altres que, de seguida, deixen veure tot el que guarden.
N’hi ha que… i d’altres…
Cadascuna diferent, i cadascuna, plena… D’olors i sabors, d’històries i melodies, de costums i rituals. D’espais i temps, de pors i fortituds, de conquestes i reptes, de maneres de ser i de fer. I, sobretot, de persones i vincles. De persones i vincles que ens fan de port.
Perquè és des d’ací, des d’allò conegut i estimat, que podem obrir-nos al món.
Comencem.
Junts. Perquè tot allò que cada xiquet porta a la motxilla continue amb ell en travessar la porta de l’escola.
A poc a poc. Perquè tots necessitem temps per a anar treient el que hi portem dins.
Famílies, xiquets i ossets blancs, vos esperem amb el cor i els braços oberts per a començar a entreteixir les nostres històries de vida.

Era això, era això

El meló regalimant, les sandàlies desparellades, els ninos a remulla, les mans salades i arrugades, les xitxarres vinga a cantar, arracades de cireres, els massatges amb glaçons, les ones que venen i les culades i rialles que van… 

Fresc i lent, senzill i viu, estiu.

Era això, era això… 🎶🩵

Que bonic!

Però que bonic, famílies, que bonic. Quanta estima ens va arribar amb les cançons i paraules que ens dedicàreu, i quina alenada, la de l’agraïment que arriba com l’aigua cavallera, lliure i tranquil·la, per a amerar tot allò sembrat junts.

S’acosta l’adeu a un nou curs al Trenet i la gratitud pel viatge és de doble via... i és que la primera infantesa té el do de reconnectar-nos amb allò essencial i, alhora, d'estrenar-nos la mirada cada dia. I quin regal. Gràcies, famílies, per la confiança que el fa possible; i gràcies, menudets, per recordar-nos cada dia allò que la vida adulta s'entesta a fer-nos oblidar. La lentitud. El meravellament. La presència. La confiança obstinada en la vida.

Torneu sempre que vulgueu. A contar-nos la vida. A regalar-nos una abraçada.... o a repetir el listening del C2 treneter! Que bonic, famílies, que bonic, i caram quant en vam riure divendres.

Una abraçada, famílies. I un desig al vent. Que tot i que el temps esborre els records, tant de bo perduren la manera com els vostres fills i filles miraran el món i es miraran a si mateixos.

Trobada d’Escoles en Valencià

L’escola valenciana és un torrent de coratge i dignitat. Ho estem veient als carrers (força, companys i companyes! 💚) i ho veiem cada any a les Trobades d’Escoles en Valencià que recorren de dalt a baixa el País.

Diumenge passat, la de la ciutat de València, enguany al Saler, on ens vam aplegar per gaudir de tot de tallers, actuacions i activitats, i on, ben emocionades, vam arreplegar el Premi Sambori 0-3 anys per l’obra “Jo també (o com els infants ens recorden cada dia els seus drets)”. Quin goig!

Volem agrair l’ajuda a la família de Sabina i a l’AFA de l’escoleta, per fer possible… el taller de diumenge i l’escola de cada dia, i a Escola Valenciana i a la CAPPEPV, pel treball i la il·lusió que sosté les Trobades, fil que ens cus com a llengua i poble.

Seguim.

De la mà de Marc Granell

Divendres vam viure un matí tan emocionant!

No era la primera vegada que eixíem a repartir versos pel barri, perquè caram que senzill i bonic és repartir poesia i recollir complicitats, però ahir, ahir, ahir… ens acompanyà el poeta! Ens acompanyà Marc Granell!

De qui havíem anat a buscar els llibres a la biblioteca, dels poemes del qual havíem gaudit a l’escoleta, a qui havíem imaginat com seria… i que ara passejava amb nosaltres, amb el caminador perfectament acompassat amb els passets curts i maldestres de la xicalla, perquè aquest fil que lliga 70 anys de distància és curt com un alé, i una espurna la llum amb què, mentre veïns i botiguers desembolicaven i llegien el seus versos a la xicalla, tot, de sobte, prenia sentit.

“Al final no tenies xumet…. Jo ja ho sabia”. 😉

Per tot el que s’emporten les maletes

No podíem desaprofitar l’ocasió que ens brindaven les Falles.

Per això, “Per tot el que s’emporten les maletes” va ser el títol de la nostra d’enguany.

Pels vincles, la confiança, la memòria, la conversa, la complicitat… Pel gosset Jacob, la veïna Toñi, el taller de Manolo, les tellines de Pili, el pa acabat de coure del forn Company, la tia Pilar del cinqué… per tot el que ens arrela i fa bategar el nostre barri.

Seguim.

Gràcies a les nostres estimades Mariví, Xus i Felicitat per endolcir-nos la vesprada; als dolçainers i tabaleters per ensenyar la xicalla com sona la nostra terra; i a la falla Tres Forques-Conca-Pérez Galdós per deixar-nos, com cada any, un raconet per dir la nostra.