Aguaitem a la colleta dels més menuts

Una veu que canta, unes mans que abracen i juguen... i el món es torna llar.

Hui aguaitem a la colleta dels més menuts per a parlar dels jocs de falda, de les moixaines i cantarelles que han passat de generació en generació en forma de primers jocs verbals acompanyats de gestos, melodies i carícies.

Hi juga l’adult i l’infant, i hi juguen tres elements (el cos, la paraula musicada i les emocions) que expliquen la màgia que hi brolla. I és que, a banda dels evidents beneficis quant al llenguatge i la comunicació, la coordinació motriu, la memòria o l’atenció, hi ha quelcom que va més endins i més enllà.

D’una banda, hi ha la sensació de benestar que proporciona la proximitat, la mirada i la veu suau, les carícies, el balanceig... D’altra banda, el fet que els jocs tinguen melodia, ritme, repetició i estructura clara, que permet als infants anticipar què vindrà i sentir, de manera simbòlica, que el món és un lloc ordenat i comprensible.

A través del joc de falda, l’adult parla, canta, escolta, dona el torn, respon... I l’infant no sols rep estímuls, sinó que és mirat, és tingut en compte, és escoltat.

És, al capdavall, un moment de presència completa. És un “estic amb tu i només amb tu”, i ens ajuda en la construcció d’un vincle segur que l’infant puga guardar dins seu com a recer emocional, i també una base de confiança en l’entorn

I és que, tal com explica el pediatra i psicoanalista Donald Winnicott, els jocs de falda, a través del balanceig, les palmes o els salts, contribueixen a crear simbòlicament un espai transicional, un pont entre el món intern de l’infant i el món exterior, on el nadó pot sentir-se segur en la separació progressiva de la mare. En aquest espai, l’infant pot explorar, créixer i confiar, perquè sap que l’adult el sosté. Com si el món gran i desconegut es tornara, per un moment, petit i amable, segur.

Finalment, els jocs de falda ens parlen també de qui som, formen part de la cultura que compartim, d’allò que els infants reconeixen com a seu. Això ajuda a arrelar-se, a sentir que hi pertanyen, que hi tenen lloc i que el món els acull.

Els jocs de falda són divertiment i plaer, i són també una manera de dir “t’estime” sense paraules grans, un idioma antic d’afecte i connexió, i, potser, una de les primeres experiències reals d’habitar un món amable i segur.

A l’aula, aquests jocs de falda no comencen al setembre, sinó que hi anem arribant a mesura que el vincle entre la mestra i cadascun dels infants va teixint-se, a mesura que van acceptant que la distància física i emocional vaja estretint-se.

A poc a poc i sense pressa, tan bonic i nodridor és el camí com arribar-hi.

Veure ara com busquen i gaudeixen d’aquests moments és tot un regal.

Com s’hi entreguen amb confiança, com anticipen els gestos, com reconeixen les melodies i com, a poc a poc, s’atreveixen fins i tot a oferir el joc ells mateixos.

Perquè darrere de cada moixaina hi ha molt més que joc: hi ha una mà que sosté, una veu que acompanya, una presència, d’anada i tornada, que diu “soc ací”.

Recital de poesia

“Hi ha coses que fa bonic dir-les en primavera”
Com aquesta. Com que hui, de la veu dels alumnes de 1r d’ESO de l’IES Patraix, han pres vida a l’escoleta els poemes de les quatre estacions de Maria Beneyto.
Gràcies de tot cor a ells i a Marta i David, els seus professors, per regalar-nos, entre el ramellet de poemes, la llavor d’una nova sembrada.
“I fent un lleuger esforç
podríem eixir del nostre cau
i estimar de bell nou aquest país,
i escampar una altra veu nova entre els homes
com una eterna sembrada de blat”

Perquè la flama de la llengua la volem sempre encesa

Desficaci, fava, pitet, nyas, esclafit, bac… aquestes paraules i un fum més, aportades per les famílies i el veïnat, embolcallaven ahir la falla. També les dels infants, les paraules que durant tota la setmana han fet viatjar d’una caixa a la l’altra el joc i la llengua. Sons i ressons a través d’unes veus ben menudetes que la conjuguen en futur sense saber-ho. Perquè aquesta flama, tan plena d’arrels, descobertes i afectes, la volem per sempre encesa.

 

#8demarç #AnyMariaBeneyto

Els infants de l’escoleta hi van posar els colors, els ancians del Centre de Dia Albors, les paraules.

I de la mà dels uns i dels altres, aquest poema de Maria Beneyto.

Per totes les que (ens) vau obrir camí… “que ara ja no mai més tindrà raó l’oblit.”

#8demarç #AnyMariaBeneyto

VENS...

Vens a dir-me que fa fred

a la verema d’ombres.

Que ets enllà, al cor de la paraula nua.

Que tens por de mirar-me viva.

Que ara

ja no mai més tindrà raó l’oblit.

I avances

cap a la pluja, on la tardor neteja

el que resta de sol.

Vens a la insatisfacció de la cadira

a seure buit,

i a sanejar la pau ferida en l’ala.

Vens a no ser

i a dir-me

que potser jo tampoc soc nada encara.

(La pluja, fil a fil, fila

el vestit d’aigua

que el record li demana.)

“La dona forta” és una novel·la de Maria Beneyto, i també…

Vet ací els gargots i les paraules que han posat els infants a una pregunta amb què, com cada any, hem volgut traspolar el 8 de març al món dels infants.
I les seues veus i els seus traços han respost ferms amb noms propis. La mare, la germana, la mestra… les dones fortes del seu petit univers.
Una expressió col·lectiva d’afecte i de reconeixement, en el gest senzill enguany de donar nom a la força i fer-la visible.
Pas a pas en el camí cap a un futur més conscient, just i lliure, el qual, en el 0-3, ha de passar per la coeducació i per nosaltres, mestres i educadores, en el continu exercici que hem de fer per reflexionar sobre els valors que projectem en pro de la igualtat de tracte, d’espai, de visibilitat, de referents, etc. que donem als infants.
Ens hi va el món que somiem per a elles, per a ells, per a tothom.

Carnestoltes, moltes voltes!

Les tradicions i la festa; la rutina, la quotidianitat a l’escola. Com conjugar-ho sense estridències.De fa uns anys, hem simplificat Carnestoltes desprenent-nos d’allò que grinyolava amb la nostra manera d’entendre el 0-3 la resta dels dies. Buscar la coherència, recordar-nos que mantindre el vincle amb el món que la xicalla viu fora de l’escola és important, però més adaptar allò que celebrem a les seues necessitats i interessos, per tal que ho visquen de manera respectuosa, significativa i conscient.

I és que no trobàvem trellat a disfressar a tots els xiquets iguals (que sí, estan ‘moníssims’, però no es tracta d’això, veritat?) o d’incomodar-los posant-los i llevant-los la disfressa diverses vegades al llarg del dia (el dinar, canvis de bolquer, la migdiada...). D’altra banda, ens adonàvem que alguns infants rebutjaven disfressar-se per por o senzillament perquè no els agradava, i que, sense voler-ho, convertíem un dia de festa en una setmana d’estrés per a tots.

Per això, ara, cada febrer, el bagul de disfresses simplement s’ompli una mica més gràcies a les famílies, que es comboien per a passejar cada dia per les aules i abastir-nos de noves disfresses i complements. Els xicotets les miren de lluny i en les colletes dels més majors el goig és gran, sobretot quan reconeixen que algú de la família és eixe dia Rei de Carnestoltes. I Rei és una persona, un parell, o quatre o cinc... Un pretext més per a conéixer-se i fer lliga entre famílies de diverses colletes.

I d’aquest avituallament, a l’exploració tranquil•la i lliure en colleta... Remenar, triar, emprovar-se això o allò… i a través del joc de mirar-se, de reconéixer-se, de percebre els canvis dels companys i els propis a l’espill… experimentar amb la troballa més extraordinària en el 0-3, la de la pròpia existència i identitat.

I després d’uns dies en què l’espill ha reflectit mil carasses i rialles còmplices, divendres ens aplegàrem amb les famílies al parc.

Alguns xiquets guarnits amb tot i més, d’altres amb un sol toc que ja els feia el fet. I tant fa, perquè d’això mateix es tracta, divendres i cada dia. Berenàrem, ballàrem amb la xaranga i cridàrem, així sí, Carnestoltes, moltes voltes!