Per tot el que s’emporten les maletes

No podíem desaprofitar l’ocasió que ens brindaven les Falles.

Per això, “Per tot el que s’emporten les maletes” va ser el títol de la nostra d’enguany.

Pels vincles, la confiança, la memòria, la conversa, la complicitat… Pel gosset Jacob, la veïna Toñi, el taller de Manolo, les tellines de Pili, el pa acabat de coure del forn Company, la tia Pilar del cinqué… per tot el que ens arrela i fa bategar el nostre barri.

Seguim.

Gràcies a les nostres estimades Mariví, Xus i Felicitat per endolcir-nos la vesprada; als dolçainers i tabaleters per ensenyar la xicalla com sona la nostra terra; i a la falla Tres Forques-Conca-Pérez Galdós per deixar-nos, com cada any, un raconet per dir la nostra.

Juga la sombra!

La setmana passada vam gaudir d’una proposta preciosa pensada amb molta cura per a la primera infància, on una vegada més es fa palés que el joc lliure és l’eina d’aprenentatge més natural i profunda de la xicalla.

Gràcies a l'IVAM per continuar apostant per un museu que també és espai de joc, exploració i sorpresa, i on la infància és també protagonista. I gràcies per descomptat a Sara Sangregorio per Juga la sombra!, una proposta lúdica i artística que convida els infants i les educadores a dialogar amb l’espai, la col·lecció i les ombres, des del joc compartit.

Per molts més espais i propostes així arreu de la ciutat!

8 de Març de 2026

Perquè a l’escoleta som a les beceroles del coneixement del món, allà on tot comença a dir-se i a prendre nom i forma dins seu.

“Ets…” és el poema de Marc Granell que ens convida a parar-nos i gaudir-ne a l’entrada de l’escoleta.

I “Et dic…” han sigut les paraules adreçades a la mare, a la fornera, la iaia, a la metgessa, a la germana, a l’amiga, a la veïna, a la mestra… que hem atrapat al vol de les converses amb la xicalla.

Tendres, desconcertants, balbucejades i plenes de llum… pura primera infància, on allò del “tot està per fer i tot és possible” és encara una veritat intacta.

Gràcies als majors del Centre de Dia Albors, per la seua ajuda i complicitat, i per eixes lletres tremoloses que abracen, de memòria i de relleu, els traços indòmits dels nostres menudets.

Quan plou passen moltes coses

Mestra: —Caram, com plou! Traiem una cadireta i mirem com plou? 

Algunes criatures diuen ràpidament que sí. D’altres no diuen res, però agafen una cadira. N’hi ha que continuen botant damunt dels matalassets; alguna encara no ha acabat de llegir el nové conte del matí. N’hi ha qui es queda a veure com plou des del principi, qui se’n cansa i torna dins, qui entra i ix. N’hi ha qui no es mou de la cadira, i qui no s’hi apropa. Hi ha qui parla, qui mira, qui riu. Hi ha qui ho fa tot alhora. 

Mestra: —Què està passant? 

Jana: —Lloviendo! 

Mestra: —És cert, plou a muntó. Jo la veritat és que m’estic banyant… em deixeu un lloquet? 

Bruno: —Jo banyar les babates. 

Mestra: —Com saps que s’estan banyant? 

Bruno: —Mira, cau l’aigua en la babata.

[Silenci]

Jana: —Jo tinc un paraigua d’unicorni, i mira, eixe no té paraigua. 

Mestra: —És de veres, una persona sense paraigua. Per què no en deu tindre? 

Joan: —Perquè la mamà no li ha donat. 

Mestra: —Crec que es banyarà. 

Naia: —Sí! Tot banyat i després el secador. 

[Silenci] 

Bruno: —Un gos! 

Mestra: —Un gos que passeja pel parc.

Jana: —Jo tinc un paraigua d’unicorni i mira, el gos no té paraigua. 

Bruno: —Ni botes d’aigua. 

Joan: —Un altre cotxe! 

Mestra: —Adéu, bon viatge! On anirà? 

Bruno: —A la seua casa. 

Blanca: —A la platja. 

Jana: —A la platja no, que plou! (diu enfadada) Bruno: —Un camió! Pita, pita! 

Blanca: —Que gran! 

[Silenci]

Oliver: —Una moto. 

Bruno: —En la tenda. En el carrer, no. 

Jana: —Perquè no té techo i es banyarà. 

Joan: —Un bebé en el carret que té una nave espacial per a no mullar-se. 

[Silenci] 

Se sent un gos lladrar des del balcó de la finca d’enfront.

Bruno: —Un guau-guau. 

Mestra: —És de veres, un gos! Es banyarà? 

Joan: —No, perquè està en su casa.

[Silenci]

Ix la veïna al balcó. 

Mestra: —Hola, veïna! Bon dia! Com li diuen al gos? Veïna: —Bon dia! Coco.

Mestra: —Hola, Coco! 

Tots: —Coco! Hola, Coco! 

Coco s’amaga.

Bruno: —No ix. 

Al sentir-nos, la veïna del sisè també aguaita al balcó. 

Mestra: —Hola! 

Veïna: —Què feu ahí? Vos banyareu! 

Jana: —No, jo no. En ma casa tinc un paraigua d’unicorni. 

Bruno: —Jo la sabatilla sí. 

La pluja s’agarra. Entrem dins. 

Parar, escoltar, donar valor al que passa, viure, aprendre’n. La pluja que ens convida a observar, formular hipòtesis, relacionar idees, construir llenguatge de manera natural. També el silenci, com a espai d’escolta, d’atenció plena, de connexió amb l’entorn. Les criatures observen, pensen, senten. No cal omplir-ho tot de paraules; el temps pausat permet que aparega el pensament. La pluja, el gos, les veïnes, els sons del carrer… El món entra a l’escola i l’escola hi ix, reforçant el vincle amb la realitat propera i significativa, la quotidianitat, tan rica i nodridora.

Experiències, records i mirades de l’escola cooperativa valenciana

Ahir vam participar en la presentació del llibre "Construir escola, imaginar futur", de Dídac Delcan, on ens vam aplegar tot de mestres de les cooperatives valencianes per a compartir experiències, records i mirades.

No vos ho creureu, perquè vist en perspectiva sembla una favada, però nosaltres vam parlar que durant la pandèmia… vam obrir la finestra. I vam alenar com a escola.

L’any 2020, després del confinament, tornàrem a una escola amb les portes tancades. La xicalla vivia en grups bombolla i qualsevol contacte semblava un risc. L’escola va quedar aïllada del barri i les famílies.

Com fer escola sense el vincle amb el barri i el veïnat? Sense la presència de les famílies dins de l’escoleta? Com evitar que les restriccions i la por ens arrabassaren l’ànima de l’escoleta?

Vam obrir la finestra… i vam alenar com a escola.

Per la finestra entrava el barri (els infants veien qui passava, xarràvem amb els veïns…) i tornaven les famílies. Música, teatre, dansa, contes… actuacions que ompliren l’escola d’històries, d’emocions, de vida!, en un moment de tanta incertesa i estranyesa.

El gest quotidià d’obrir la finestra es convertí en una eina pedagògica per a recuperar simbòlicament la vida comunitària de què ens havia privat el virus.

Per a la xicalla, continuar sentint l’entorn com a part del seu món de relacions i aprenentatges.
Per a les famílies, tornar sentir-se part activa de l’escola. Per a nosaltres, refermar-nos que fer escola és plena quan hi fem xarxa.

A mesura que avançàvem de fase, de la finestra vam passar a la porta. I de la porta… al carrer. I amb les cadiretes a la fresca, com en un poble quan hi ha espectacle, vam continuar celebrant comunitat.

Sis anys després ho recordem encara esborronades, perquè aquella finestra oberta es va convertir en una declaració d’amor a l’escola oberta que, malgrat tot, vam poder continuar fent entre totes.

Gràcies, Dídac, per comptar amb nosaltres i recollir tantes i tan bones experiències de l’escola cooperativa valenciana. Gràcies també a @la_ucev i a totes les persones que vau fer possible la trobada d’ahir.

Continuem! I quin goig entonar-ho de la mà de la il·lusió i la força del cooperativisme educatiu valencià.

L'altra escola, de Pau i Au

Vaig visitar una escola

que era molt diferent:

sense taules ni cadires,

ni pissarres ni papers.

Sense deures, sense mestres,

sense llibres, sense res.

Per no tenir no tenia

ni finestres ni parets.

Tampoc no tenia pati.

Tampoc tanques, per a què?

Aquesta escola és la platja,

la muntanya i el carrer.