Convivència a Navalón

El cap de setmana passat vam compartir comboi mestres i famílies al Teularet de Navalón... i vam vetlar cantant i ballant mentre plovia de valent, vam rodar la mola amb un sol que badava les pedres, vam passejar per la muntanya i vam omplir les butxaques de pedretes i palets, bellotes i herbes fragants, vam jugar ací i allà i vam xarrar d'açò i d'allò... i de mica en mica, diuen que s'ompli la pica... i el vincle entre l'escola i les famílies 🌱

Moltes gràcies a totes per la resposta!

Junts i a poc a poc

Com sabeu, compartim el procés d’acollida amb les famílies. Però… això vol dir que totes les famílies estan a l’escola durant dies/setmanes?

Maluradament, no totes poden quedar-se tot el temps que voldrien. La nul·la conciliació no hi ajuda i, per això, tot i els malabarismes, hi ha famílies que no poden acompanyar l’infant a l’escola durant els dies que voldrien.

A una setmana de l’inici de l’acollida, hi ha infants acompanyats i d’altres no. A voltes s’esgrimeix este argument com a justificació per a no deixar entrar les famílies. Tanmateix, l’experiència ens mostra que el fet que alguns infants estiguen acompanyats i d’altres no, ajuda els primers, que compten amb la seguretat/confiança de la família, i als segons, als quals la mestra pot dedicar més presència, atenció, consol… en un ambient tranquil i plaent.

A banda, tinguem en compte que un infant tan menut no pot encara posar-se en el lloc de l’altre i, per tant, que uns estiguen acompanyats no li afecta negativament. Tant li fa que un altre tinga a l’aula una figura de referència (pare, iaia, tio…), ell vol la SEUA i, per això, malgrat els casos en què no es pot allargar l’acompanyament més dies (qüestions laborals, manca de xarxa familiar), la millor opció ha de ser sempre advocar per la presència de les famílies. 

La millor opció per a tots, atés que posa al centre el benestar de l’infant en una edat en què no pot entendre que si vos n’aneu, tornareu, i és que la seua única realitat és l’ara/ací. Per això, la principal comesa és que en l’ara/l’ací construïm un vincle segur i profund des de la calma, la transparència, la confiança. Junts i a poc a poc, igual que, des del naixement, l’infant ha conegut i teixit el vincle amb el iaio, la tia, els amics…

Per què hauria de ser diferent l’escola? Per què s’ha normalitzat deixar de sobte un infant d’un/dos anys en un espai i persones desconegudes per a ell? Pensem-ho i conscienciem-nos de la importància del procés i de les necessitats emocionals dels infants.

Gràcies a totes les famílies per l’esforç que sabem que feu per poder compartir a l’escola tots els dies que podeu.

Amb vosaltres, ens ajudem tots, sumant mans i mirades amb què abraçar-nos en aquest procés tan delicat i preciós.

Diversos processos d'acollida

Hi ha tants processos d’acollida com infants i famílies. Tanmateix, el procés és diferent segons si l’infant i la família ja venien l’any passat al Trenet, o si bé s’hi incorporen enguany.

Per això, tot i que a partir de dijous/divendres començarem tots a compartir espai juntament amb les famílies, la primera presa de contacte amb ‘veterans’ i ‘novells’ ha sigut diferent.

Amb els infants ‘veterans’ i les seues famílies ens aplegàrem dilluns a @laCasadePatraix per compartir mossets i xarradetes. I quin goig de retrobament, d’abraçades, de com heu crescut tant en un mes! i de complicitats que es reprenen, amb eixe conte que tant ens agradava que ens contara la mestra, amb eixes corregudes i jocs pillastres a la plaça, amb eixe ambient farcit d’anècdotes, riures i complicitat entre les famílies i amb la mestra del qual beu l’infant i revifa la colla.

Amb els infants novells, en canvi, el procés d’acollida ha començat amb les estonetes que, durant aquests dies, hem compartit separadament amb cadascuna de les famílies. Un temps d’”exclusivitat” preciós i molt valuós per descobrir junts els espais de l’escoleta, jugar i xarrar, no necessàriament, o almenys no només de l’infant o de la criança, sinó d’açò i d’allò que va sorgint, d’açò i d’allò que anem descobrint que ens uneix, del que siga, al capdavall, amb què a poc a poc anem coneixent-nos i sembrant llavors de complicitat.

Així és com ha començat el procés d’acollida i familiarització a l’escoleta, el principi d’un camí compartit amb les famílies i sense data d’acabament, i és que tant com puguem (la conciliació, ai…) serà l’infant el que ens vaja guiant en el camí fins a a expressar-nos, amb paraules o sense, que es troba segur a l’escola i amb les persones que en formem part. I això, com se sap? Doncs quan, a poc a poc, veiem que l’infant ja reconeix la mestra i recorre a ella per a jugar però també a la cerca de consol, que es mou de manera autònoma per l’espai, que explor i juga amb plaer a açò o allò…

Com és normal, tardarà a arribar… però en eixò estem, famílies, i en això hi posarem cos i ànima fins que, junts, ho aconseguirem. Sense presses i sense dreceres en aquest camí tan delicat com preciós de recórrer de la mà.

Comencem!

Un nou curs s'obri pas i, amb ell, els reptes amb què any rere any emprén el vol l'escola.

El repte de ser i fer-nos sentir ‘casa’ per a l’infant i per a cadascuna de les famílies, diverses en tot -personalitats, circumstàncies, ritmes, expectatives i equipatge…- excepte, potser, en una cosa, en l’ai al cor davant de la primera, i tan primerenca, escolarització.

El repte d’esdevenir lloc de trobada -de famílies, de parers, d’experiències i d’aprenentatges compartits-, llavor i fruit alhora del sentiment, tan seguritzador, de pertinença, de ser i de saber-se’n part.

El repte de transmetre la importància dels primers anys de vida i de l’acompanyament que en fem, per tot el que s'hi basteix, a l'escola i a casa, però també d'alleugerir pressions i d’esfondrar fórmules màgiques que sovint ens empetiteixen.

El repte de ser barri, ciutat, país, en eixe intercanvi de donar i rebre que el fa i ens fa bategar com a escola i com a persones.

El repte que el calaix d'idees o projectes siga més aviat un rebost, d'on picar si cal, i és que l'aliment en el 0-3 brota dels infants, del plaer de la descoberta, del joc -lliure- i de la quotidianitat, als seus ulls extraordinària i plena d'oportunitats per a l'aprenentatge, l'arrelament, les relacions.

Ens vam acomiadar el curs passat amb un

"Que res no acaba, que tot continua sent camí des d'ara, i qui sap -i que bonic, això- l'esdevenir què ens depara?", i amb deler per descobrir-ho, encetem el nou curs, el nou viatge, el 43é del Trenet.

Primer, però, d’eixe deixar-nos portar per tot allò que esdevindrà, d’eixe obrir-nos a l’imprevist que tant ens reporta, cal que encetem el camí de les certeses, el camí del vincle, de la seguretat física i emocional dels infants envers l’espai i envers les persones que en formem part.

Un camí que, com no pot ser d’una altra manera, el compartirem amb vosaltres, pares i mares, durant tot el temps que necessiteu/necessiten (i pugueu, ai…), i és que difícilment es podrà afermar el vincle entre l’infant i l’escola si abans, o paral·lelament, no s’ha teixit un lligam igualment segur, profund i càlid entre les famílies i la mestra/escola.

Perquè és a través de la vostra confiança en la mestra/escola que els infants podran sentir-la ells també; perquè és a través de la plena transparència, respecte i complicitat que l’escola pot ser i fer-se sentir ‘casa’.

I a aquesta ‘casa’ -d’il·lusions i també de neguits- que tot just començarem junts a alçar, vos donem la benvinguda, famílies i infants, amb les portes, finestres, cor i braços oberts de bat a bat per rebre-vos i agafar-nos de la mà.

Comencem? Comencem!

La companyia L'Abocador al Trenet

Un propòsit...

Trencar la relació entre l'espectador (passiu) i l'obra.

Una hipòtesi...

(Potser) els infants tenen alguna cosa a ensenyar-nos de tot això.

Dos preguntes disparadores...

1. De quina manera podem fer que l'espai teatral siga accessible per als més menuts?

2. De quina manera ens pot ajudar la primera infància a transformar els espais teatrals?

...i tot un projecte que conjumina teatre, dansa i compromís social i artístic que es materialitza en un seguit de tallers de mediació que l'emergent companyia @cia.labocador ha dut a terme al Trenet durant el mes de juliol per vertebrar i oferir a la xicalla un espai de joc i investigació a partir del joc, punt de partida comú d'artistes -crear- i infants -'aprendre' el món-.

Gràcies, amics i amigues de L'abocador per la complicitat i l'empenta! Ganes de veure com feu evolucionar i créixer el projecte, i, per descomptat, de retrobar-nos!

L'escoleta d'estiu i els finals inesperats

L’escoleta d’estiu com a pròrroga del curs.

Esprémer el temps, malauradament ja de descompte, amb els infants que acaben enguany al Trenet. Emocionar-nos alhora amb els antics treneters que tornen al ‘partit’, que tornen casa, tan i tan fadrins, per agafar-se de la mà d’un bebé?, del bebé que foren.

L’escoleta d’estiu com a bonus track que ens trasllada cada dia a la mar, on el joc i el plaer recomença amb cada ona; i que ens alimenta amb els sabors més senzills i genuïns mentre sonen xitxarres i rialles a l’ombra del pati.

L’escoleta d’estiu com a vaivé entre el vell curs i el nou.

La bugada dels joguets, els ditets minuciosos a la paret (i que content es posarà el pintor quan veja la faena que li han estalviat els infants…!), i els llibres que ens presten el seu últim servei i potser el millor de tots, aquell que, de les pàgines arrancades, ens fa brollar… tot de nous finals inesperats.

 

 

"Buf!", teatre al Trenet

Aquesta setmana, Xavi ens presentà “Buf!” i va jugar i ens va fer jugar amb l’AIRE.
Amb la seua invisible interacció amb el sabó, la flama o la pols; amb la seua força motriu i la gravetat, s’enlaira la ploma, esclata la bufa, bombolleja l’aigua, que botons està passant!
Parlem de trucs, parlem de mags? Res més lluny i alhora més ressemblant, vet ací la meravella inigualable de la descoberta de la realitat.
S’estrenà Xavi Bau al capdavant de la seua companyia Babau, i només podem dir-li que avant, que en volem més i que ací l’estarem sempre esperant!
Felicitats, company!

 

 

 

El Paraulari al Levante-EMV!

El curs s’ha acabat però encara ens ha donat una última alegria, i és que el Levante-EMV s’ha fet ressó del “Paraulari. Xicotet recull de morfologia infantàstica”, en què vam arreplegar part de les infinites maneres que té la xicalla de dir una paraula... i, màgicament, d’entendre’s!

El recull segueix el fil encetat l’any passat amb el “Metaforari”, recopilatori d'associacions fetes pels infants a partir d'objectes quotidians.

Dues portetes obertes, al capdavall, per endinsar-nos en el pensament dels infants i posar en valor a la seua manera única, fascinant i, malauradament, efímera, de veure i dir el món.

Podeu saber-ne més llegint el reportatge… i també esbrinar el nou projecte que tenim entre mans per al curs que ve!

Moltes gràcies, Miriam Bouiali, pel reportatge!