El joc durant el temps d'acollida

Jocs que ajuden a ordenar, a posar estructura i llum en el batibull que sent una criatura quan arriba a l’escoleta.

Jocs que conviden a amagar-se i tornar a aparéixer. A desaparéixer per un moment i comprovar que el món roman quan hi tornes, a integrar l’absència i el posterior retrobament que tant reconforta en aquests moments de primers comiats.

Jocs d’omplir i acumular que permeten proveir-se de seguretat davant la incertesa.

Jocs que es repeteixen una vegada i una altra, perquè en la repetició hi ha quelcom que dona calma, que ajuda a anticipar, a sentir que podem tindre una mica de control sobre allò que passa(rà).

Jocs que permeten destruir per a tornar a construir, a assajar la pèrdua i experimentar el plaer de recuperar-la. Jocs que...

Durant l’acollida, el material a l’abast dels infants busca satisfer les necessitats que floreixen en aquest procés tan delicat. Les necessitats, però, són diverses, algunes que reconeixem any rere any i d’altres que cada nova acollida ens descobreix, i van canviant, fent camí cap avant i de vegades, tant sa també, cap arrere.

Que important ara, observar amb els ulls i amb el cor com, a través del joc, cada criatura busca allò que necessita, i descobrir què ens conta a través de les seues accions: què l’atrau, què repeteix, què evita... Perquè quan una criatura juga, explora el món, assaja maneres d’estar-hi i dona eixida a allò que sent i viu.

I quan una criatura arriba a l’escoleta, amb tot un nou món que encara està prenent forma, observar el seu joc (i oferir-li el temps, l’espai i els materials per desplegar-lo) és una de les maneres d’escoltar allò que encara no pot dir-nos.

Teixim les primeres complicitats

Hi ha moments que no semblen gran cosa i, tanmateix, ho són.

Família, criatura i mestra compartint un temps que és només nostre.

Parlem de les coses que li agraden, dels seus ritmes, de les seues maneres de demanar, de riure, de calmar-se, de descobrir. De com ha sigut el camí de la criança fins a arribar fins ací. De vegades acabem parlant d’un llibre, d’una afició, d’un record… i la conversa pren volada camí de la complicitat. Ho tenim. O no, paciència.

Mentrestant, l’infant va fent la seua. Potser al principi a la falda, tocant mare, fins que, en algun moment, tal vegada, es lliura a la curiositat.

Continuem parlant, però també l’observem. I el deixem fer. Veiem què l’atreu, com es desplaça, com hi juga…

I, a poc a poc, és ell qui comença a contar-nos qui és.

I, a poc a poc, mentre la família ens obria una finestra al seu món, i nosaltres els obríem la nostra... la criatura ha començat a voler saber què hi ha més enllà.

Comencem!

 Tinc una motxilla 

que és un osset blanc,

i quan vaig a l’escola,

se’n ve amb mi botant.

Empar de Lanuza

Per molt menuts que siguem, tots arribem a l’escola amb una motxilla. N’hi ha que pesen molt i d’altres que semblen ben lleugeres. N’hi ha que costen molt d’obrir; d’altres que, de seguida, deixen veure tot el que guarden.
N’hi ha que… i d’altres…
Cadascuna diferent, i cadascuna, plena… D’olors i sabors, d’històries i melodies, de costums i rituals. D’espais i temps, de pors i fortituds, de conquestes i reptes, de maneres de ser i de fer. I, sobretot, de persones i vincles. De persones i vincles que ens fan de port.
Perquè és des d’ací, des d’allò conegut i estimat, que podem obrir-nos al món.
Comencem.
Junts. Perquè tot allò que cada xiquet porta a la motxilla continue amb ell en travessar la porta de l’escola.
A poc a poc. Perquè tots necessitem temps per a anar treient el que hi portem dins.
Famílies, xiquets i ossets blancs, vos esperem amb el cor i els braços oberts per a començar a entreteixir les nostres històries de vida.

Era això, era això

El meló regalimant, les sandàlies desparellades, els ninos a remulla, les mans salades i arrugades, les xitxarres vinga a cantar, arracades de cireres, els massatges amb glaçons, les ones que venen i les culades i rialles que van… 

Fresc i lent, senzill i viu, estiu.

Era això, era això… 🎶🩵

Que bonic!

Però que bonic, famílies, que bonic. Quanta estima ens va arribar amb les cançons i paraules que ens dedicàreu, i quina alenada, la de l’agraïment que arriba com l’aigua cavallera, lliure i tranquil·la, per a amerar tot allò sembrat junts.

S’acosta l’adeu a un nou curs al Trenet i la gratitud pel viatge és de doble via... i és que la primera infantesa té el do de reconnectar-nos amb allò essencial i, alhora, d'estrenar-nos la mirada cada dia. I quin regal. Gràcies, famílies, per la confiança que el fa possible; i gràcies, menudets, per recordar-nos cada dia allò que la vida adulta s'entesta a fer-nos oblidar. La lentitud. El meravellament. La presència. La confiança obstinada en la vida.

Torneu sempre que vulgueu. A contar-nos la vida. A regalar-nos una abraçada.... o a repetir el listening del C2 treneter! Que bonic, famílies, que bonic, i caram quant en vam riure divendres.

Una abraçada, famílies. I un desig al vent. Que tot i que el temps esborre els records, tant de bo perduren la manera com els vostres fills i filles miraran el món i es miraran a si mateixos.

Trobada d’Escoles en Valencià

L’escola valenciana és un torrent de coratge i dignitat. Ho estem veient als carrers (força, companys i companyes! 💚) i ho veiem cada any a les Trobades d’Escoles en Valencià que recorren de dalt a baixa el País.

Diumenge passat, la de la ciutat de València, enguany al Saler, on ens vam aplegar per gaudir de tot de tallers, actuacions i activitats, i on, ben emocionades, vam arreplegar el Premi Sambori 0-3 anys per l’obra “Jo també (o com els infants ens recorden cada dia els seus drets)”. Quin goig!

Volem agrair l’ajuda a la família de Sabina i a l’AFA de l’escoleta, per fer possible… el taller de diumenge i l’escola de cada dia, i a Escola Valenciana i a la CAPPEPV, pel treball i la il·lusió que sosté les Trobades, fil que ens cus com a llengua i poble.

Seguim.

De la mà de Marc Granell

Divendres vam viure un matí tan emocionant!

No era la primera vegada que eixíem a repartir versos pel barri, perquè caram que senzill i bonic és repartir poesia i recollir complicitats, però ahir, ahir, ahir… ens acompanyà el poeta! Ens acompanyà Marc Granell!

De qui havíem anat a buscar els llibres a la biblioteca, dels poemes del qual havíem gaudit a l’escoleta, a qui havíem imaginat com seria… i que ara passejava amb nosaltres, amb el caminador perfectament acompassat amb els passets curts i maldestres de la xicalla, perquè aquest fil que lliga 70 anys de distància és curt com un alé, i una espurna la llum amb què, mentre veïns i botiguers desembolicaven i llegien el seus versos a la xicalla, tot, de sobte, prenia sentit.

“Al final no tenies xumet…. Jo ja ho sabia”. 😉