divendres, 16 d’abril de 2021

#EnvalenciàVLC

El Gabinet de Normalització Lingüística de l'Ajuntament de València ha fet una crida per omplir totes les xarxes d'experiències positives amb el valencià a la ciutat. Ací va la nostra! #EnvalenciàVLC


dimarts, 13 d’abril de 2021

L’espígol de l’hort

Amb l’espígol de l’hort fem ramellets, l’olorem, hi refreguem les mans i ens emportem el perfum posat, mmm!
En regalem a aquell que s’apropa a vore’ns a l’hort o saludem pel carrer… i si, per alguna d'aquelles (que en són, de saludadors!), n'arriba alguna espiga a l'escoleta, les posem en una gerreta… o, com l'altre dia, hi pintem i en fem traços, de colors i primavera en flor.




dimecres, 7 d’abril de 2021

Continuen les experiències a la finestra

Començà en un degoteig... i ha acabat com un ruixat. De sorpreses, d’històries i de vida, tanta vida!
Ací teniu els últims artistes que han passat per l’Escoleta: la família d’Eloi i el seu germà
Marcel; la tia de Pablo; les famílies de Júlia i de Marc; i el tio de Laia.
Vora deu vegades ens contaren Jana i Salva “Els deu gossets”, el conte preferit de Júlia (i ara de tots!); amb Amanda tancàrem els ulls i apareguérem a la mar, dins d’un conte bressolat per la brisa que ens va captivar; amb Emili i Tània cantàrem l’aniversari feliç a Eloi i omplírem el cel de bombolles i rialles; Alicia i Carlos ens delectaren amb els tres porquets, un clàssic entre els clàssics que mai no ens cansaríem d’escoltar; i amb el tio de Laia i la seua companya, vam gaudir, entre malabars, acrobàcies i xanques, d’un teatre de carrer de primera.
I encara ens queda per contar-vos per ací la meravella que ens feren fa un grapat de setmanes la família de Bernat i Vir Roig, Cuneta...
I ja ens queden curtes tots les paraules d’agraïment. I és que és tant el comboi i la complicitat que ens transmeteu; i és que són tantes les experiències de què estan gaudint els infants, que només podem dir-vos, amb el cor a la mà, gràcies i més gràcies per fer plena, viva l’escola.
Enguany, llum i batec entre tanta estranyesa.











dimarts, 6 d’abril de 2021

Una explosió de colors per tot el cos

Cada any, en arribar la primavera, creix el gust d’anar sense sabates, de llevar-se els calcetins… Hi ha el desig d’autonomia, hi ha la curiositat de saber què hi ha davall de la roba… i hi ha, per descomptat, el sol que ens empeny a traure’ns totes les capes possibles.
I així és com hui, que feia un sol que atalbava, i amb previsió que demà caurien les temperatures, hem aprofitat i hem estés una bona trossada de paper continu a vore què.
I el que ha començat tímidament, ara un dit, ara una mà, mira una marieta vaig a pintar-ne una… ha acabat en una explosió de colors per tot el cos. Ara em pinte el peu, ara empastife l’esquena al meu amic, ai quines cosquerelles, i si faig palmes amb els peus?
El cos, un quadre movedís, viu, que ens porta a mirar-nos i a descobrir-nos recorrent-lo, ’activant-ne' cada part al recobrir-la amb les mans plenes de pintura.
Un gaudi immens, el cos que es converteix en llenç.
I en acabant, aigua, sabó, una esponja... i ací no ha passat res! 😜










dimarts, 30 de març de 2021

Entre la satisfacció i la inseguretat de fer-nos grans

Al voltant dels dos anys, el grau de soltesa i autonomia motriu, lingüística, etc. dels infants els fa sentir 'majors', i això, alhora que es viu amb satisfacció (jo sol!), també fa sorgir sovint certa inseguretat. I ara... què passarà?
Davant d'aquesta incertesa, sovint 'necessiten' tornar a 'ser' bebé, això és, a eixe temps en què se sentien segurs. Com ara, reclamant més bracets (ai quin gust, veritat?) o xumet, o ‘retrocedint’ en rutines que ja estaven establides per exemple a l’hora d’anar-se’n a dormir.
Aquesta alternança 'ser major/bebé' (sentir-se m-pare/fill, ser cuidador/cuidat) podem observar-la a través del seu joc lliure, i per això, és important que els oferim espai, temps i materials a través dels quals puguen elaborar aquest 'conflicte' intern que forma part del seu procés maduratiu.
Ací en teniu una mostra. Donen el dinar als ninos, els llaven, els pentinen...
I què us direm, de la tendresa, la paciència i la delicadesa amb què ho fan...






Quiqueta, quant que t'havíem trobat a faltar!

I per fi, divendres, la veiérem -és Quiqueta, és Quiqueta!-, pastàrem les mones - Mira, estoy haciendo bolitas!; Jo un tauró, però és bo; Jo el cotxe, com el de la mamà; Jo coronas, de princesa!- i… ens n’anàrem uns a l’hort i els altres a la mar.
Dia de primeres vegades, i és que els menuts es van estrenar a l’hort, i quina estrena! Els esperava l’espígol, les faveres, la terra per remenar i el sol que pintà de llum un matí per recordar.
Els majors, a la vesprada, s’enfilaren a l’autobús i es trobaren amb la platja deserta. Tota per a ells. I quina sensació, la d’omplir la immensitat, de crits i rialles vora mar.
Ones amunt, ones avall, la mona, la brisa, els amics, quin regal…
S’amaga el sol per les dunes, i a poc a poc, molt a poc a poc -portàvem les butxaques i les sabates a caramull d’arena i corregudes!- férem camí cap a l'escoleta.
Ens quedava l’última aventura del dia. El pijama, les llanternes i els crits de saber-se vivint quelcom mai viscut. Vetlar fins a la nit i fer-ho al pati i amb els companys.
Quines converses i quin goig les caretes que feien.
Pensàvem que apareixerien abans els gambusinos que la son... però els llitets a poc a poc els van anar cridant i, en un tres i no res (sí, famílies, així va ser, les notetes ahí penjades es van quedar ), caigueren rendits.
Començàrem el dia amb la Quiqueta… i l'acabàrem enlairant records i somnis de la maneta.
I quina sensació, la d’estar retrobant-nos, ni que siga per un moment, amb aquelles experiències que el virus ens va arrabassar l’any passat i que enguany vam arribar a creure que eren impensables.
Gràcies i més gràcies, famílies, de tot cor, per la confiança.