divendres, 31 de juliol de 2020

Seguim!

Acaba juliol, però el Trenet continua.
Diem adeu a moltes famílies, i donem la benvinguda a d’altres.
Preciosa bombolla de ‘vella’ normalitat, la que hem pogut gaudir aquest mes, i la que, tant de bo, viurem a l’agost.
L’Escoleta d’Estiu de 2020 està sent diferent en un fum de coses, però idèntica en les més importants: natura, quotidianitat, i joc lliure i compartit. I amb això, ja ho tindríem pràcticament tot.
Ho necessitaven, ho necessitàveu, ho necessitàvem.
Gràcies, enguany encara més si cap, per la confiança, famílies.
Seguim!


Pla de contingència i educació respectuosa

Quarta setmana d’Escoleta d’Estiu.
Quarta setmana d’aplicació del Pla de Contingència davant la COVID-19.
Entre d'altres, mascaretes, llavat freqüent i prolongat de les mans, presa de la temperatura en entrar, i neteja i vaporitzacions desinfectants contínues als mobles i joguets.
Mesures que han passat a formar part irremeiablement del dia a dia a l’Escoleta i que ens permeten mimimitzar els riscos.
Teníem por de com reaccionarien els infants, però, com tantes altres vegades, ens l’han fet desaparéixer. La vaporització és pluja màgica, va dir Adriana el primer dia, i així s’ha quedat. I com això, tantes altres coses.
El setembre està a tocar, i és molta la preocupació que tenim, ja que, a diferència d’ara, vindran xiquets nous. I si el procés d’acollida i familiarització és ja delicat, divers i complex de per si, enguany, que no podrem tindre els pares i les mares tant com voldríem dins de l’Escoleta, ho serà encara més.
Tot ha canviat, però no pot canviar la proximitat, la complicitat i el respecte als temps i necessitats dels infants i les seues famílies.
I en això estem, famílies, no en tingueu cap dubte. I tampoc que, d’una manera o d’una altra, ho aconseguirem.








divendres, 17 de juliol de 2020

El joc no pot esperar

Ahir, a la platja, se'ns va trencar el para-sol, i n'hem hagut de comprar un altre.
-Què us sembla si esmorzem i després el pintem entre tots?
-No. Volem continuar jugant.
I això hem fet. I és que, quasi sempre, tot pot esperar, però el joc, quasi mai.
I aquest instant ens ho ratifica de totes totes.
Aigua i plaer a caramull.
El meló de l'esmorzar, en acabant, i pintar el para-sol, la setmana que ve. O no. Ja vorem!



dissabte, 11 de juliol de 2020

Una bombolla de 'vella' normalitat

Carreres al carrer, poalades de rialles, el cos com a llenç i pinzell, joc i plaer inesgotable a la voreta de la mar.
Aquestes imatges podrien ser les de qualsevol altre any d’Escola d’Estiu. I el que era un somni fa tan sols un parell de mesos, és una realitat des de fa tres setmanes gràcies a l’esforç de tots per ‘conviure’ (però el més lluny possible) amb el virus.
Tant de bo que aquesta bombolla de ‘vella’ normalitat no es punxe amb imprudències i irresponsabilitat.
Bon cap de setmana, famílies!












divendres, 3 de juliol de 2020

Primera setmana a la mar

Semblava impossible que aquestes imatges es pogueren repetir enguany. Però ací ens teniu: un any més hem fet de l’Arbre del Gos, al Saler, casa nostra.
Per moments, sembla que res no ha passat. Però no, han passat moltíssimes coses de març ençà. Per això, vam preferir que la primera setmana després de paró fora a l’Escoleta (i a l’hort, la plaça i el parc). I és que, després de tres mesos tan estranys i complicats per als infants, pensàvem que, emocionalment, era important que la tornada fora en espais plenament coneguts per ells.
Passats aquests primers dies, tan i tan bonics, de retrobament amb els espais, mestres i companys, aquesta setmana hem canviat d’escenari. Hi vindrem, com sempre, tres dies a la setmana, i, també com sempre, els amics de la Creu Roja ens han donat les indicacions per fer-ho tot bé. Algunes ja ens les sabíem, com empastifar-nos bona cosa
de crema per no cremar-nos, però enguany n’hi ha de noves, clar, com ara plantar el parasol ben entrada la sorra, no poder fer l’aperitiu a l’ombreta de la caseta de la Creu Roja o tindre els veïns de tovallola una miqueta més lluny (no obstant això, els “Bon dia, bon dia!” en arribar i les xarradetes amb ells, les fem igualment, per descomptat!).
Cap de les mesures, però, ens impedeixen gaudir a mans plenes de la mar: botant les ones, llançant-hi pedretes, buscant petxines, fent basses perquè hi entre l’aigua, construint castells… Jocs i plaer inesgotable a la voreta de la mar.
Un vaivé encisador, rialles salades i esguits de frescor… Si abans era ja un espaimagnífic, ara ho és encara més.
Amb aquest grapat d’imatges de la primera setmana a la platja, ens acomiadem fins dilluns. Bon cap de setmana, families!

dijous, 25 de juny de 2020

Hem tornat!

Dilluns vam reobrir l’Escoleta d’Estiu. Nervioses i preocupades, molt, però emocionades, més, per oferir als infants un temps i un(s) espai(s) - l’Escoleta, l’hort, la plaça, el parc- per relacionar-se sense por i per recuperar el plaer -el dret!- del joc compartit.

Després d’una setmana, l’alegria supera els ‘malgrats’. I és que, malgrat l’entrada escalonada, malgrat la presa de la temperatura en arribar, i, sobretot, molt al nostre pesar, malgrat que les famílies no podeu entrar… ha tornat a l’Escoleta el rebombori, la banda sonora de la nostra normalitat.
Les primeres hores, ulls oberts de bat a bat. Observar per recordar… recordar per trobar-nos segurs, i trobar-nos segurs per tornar a gaudir-ne a mans plenes.
Moltes gràcies, famílies, per la confiança i per l’acollida: amb l’Escoleta d’Estiu ens ajudeu, us ajudem… i, sobretot, recuperem un trosset del viatge que el maleït bitxet ens ha arrabassat.
Per davant dos mesos, juliol i també agost, amb l’ai al cor, i el cor en la mà. Benvinguts de nou, infants i famílies.






diumenge, 21 de juny de 2020

Comiat del curs 2019/2020

Aquesta setmana ens hem acomiadat per segona vegada enguany. La primera ho vam fer al març, bruscament i inesperada; i la segona, tot i que marcada pel calendari – divendres acabava oficialment el curs–, amb l’estranyesa de fer-ho mig tapats amb mascaretes, de vint en vint... i amb una distància de seguretat només trencada per unes abraçades, sentides com a furtives... i inevitables, per tant i tant de temps esperades! 
És molt el que hem viscut junts, i molt també el que se’ns ha quedat per compartir.
I tant les experiències viscudes, com aquelles que ens hem perdut, ens produeixen un enyor grandíssim. Ens ha faltat empinar el catxirulo al Perellonet, la nit a l’Escoleta i el cococó de la gallineta Quiqueta, el FAP, les Trobades d’ Escola Valenciana, Pata-xula, el teatre de les famílies i el soparet al pati. Els grans “esdeveniments” del final del curs. També assaborir les últimes collites de l’hivern a l’hort. La xafogor que esllangueix... l’aigua juganera que tot ho esguita de rialles. Llevar-nos la roba, pintar-nos... de fang, de gel, de colors i de mirades que es troben en la descoberta del propi cos. La buguenvíl·lea que tiny de lila el pati, i l’escola, de primavera. I per descomptat, la festa dels 40 anys que, amb tanta il·lusió, havíem preparat.
Ens quedaven els últims mesos del curs, aquells en què el viatge al Trenet s’enlaira amb una velocitat trepidant. Tots els xiquets es troben ja com a casa a l’escoleta, van d’ací cap allà comboiant-se els uns i als altres i gaudint a pleret d’un espai que han fet seu. La complicitat de la mirada, espurna per encendre el joc. La llibertat com a llum per a l’aprenentatge. La quotidianitat com a regal que ens sorprén i encurioseix. La tendresa dels afectes, xarxa que acull i reconforta. La descoberta del jo en el camí cap al nosaltres. 

Després de tres mesos sense vore’ns, aquesta setmana hem traspassat la pantalla que, alhora, ens separava i ens unia. I ho hem fet als hortets, al mateix lloc on, al setembre, vam donar la benvinguda al curs al ritme dels Canta Canalla. 
Ací va començar el curs i ací acaba també. Entremig, tantíssimes coses, i un abans i un després per a l’escola, la vida i el món. 
Després de tres mesos sense vore’ns, ens hem retrobat per dir-nos adéu. I ho hem fet compartint allò que més ens agradava fer abans d’eixe després que aquesta setmana, ni que siga per una estoneta, hem représ per acomiadar-nos amb el millor sabor possible: junts. Ha tornat a sonar, com tantes vegades durant el curs, l’”Obriu, obriu, cabretes...” que tant enjogassava la colla d’enguany de Viqui; Marta i els seus han tornat a posar el món a l’inrevés amb els volantins; els infants de l’aula de Librada han acabat molts després de tant de temps sense les carreres amunt i avall de l’hort que tant els engrescaven; Inma ha fet bombolletes de sabói els seus xiquets, com feien cada dia de bon matí, han despertat la gateta Mimi, que tant se n'ha alegrat, de vore'ls de nou i tan fadrins! 
I Paco ha tornat a recordar amb el seu titella l’estimat i malaguanyat Bombalino, d’Estrella Teatre.
“Quants quilòmetres de viatge”, diu Manuel Forcano, “per no moure’t de memòria”. I quin regal, la memòria i els records que hi habiten i ens habiten... 
La descoberta de l’espai, les primeres complicitats compartides amb les famílies dins de l’Escoleta. Les primeres separacions... els plors que esclataven tempestes i, a poc a poc, anaven obrint la porta al consol, a la confiança, a la seguretat. Unes fustetes, un cullerot, una floricol, una caseta... dues mirades que es creuen: juguem? Històries infinites en una caixa de cartó convertida en un castell, una cova o una muntanya. Un “autobús” fet de cadires: “Mo n’anem de viatge!”. Un conte a dos, quatre o sis mans. Les visites a la cuina: “Mariví, pa i oli, sucar”. Els dilemes damunt de l’escenari “Jo el llop, però tu et menges a la iaia!”. L’emoció de vore els primers passets maldestres d’uns, d’escoltar les primeres paraules al món d’altres. Els gargots infinits al vidre de la porta. Rebolcar-nos en la neu de 
Flautirorí. Les carasses a l’espill després de menjar-nos una llima. Les corregudes en un llamp a la sala de Psico, tombar el mur, gaudir de la llibertat del nostre cos en moviment. Una foguera amb un pinya i els dibuixos al terra amb el sutge. “Anem als bebés?”, el comboi d’aguaitar als infants més xicotets: “vull ensenyar- los a parlar!”. Amagar-se darrere de les teles, la màgia del joc sempre plaent de la identitat i el retrobament. Un tros de fusta convertit en mòbil: “Sí, jo estic bé, i tu? Estás en la pelu?”. Rodar la mola, culet a terra, rialla assegurada! Els volantins al dom. El gust de l’estoneta del canvi de bolquer, sentir-se net, sentir-se cuidat. El plaer de palpar, omplir, buidar i transvasar. La màgia de la Cova de la Llum, la captivadora senzillesa dels teatres de Paco. Els inevitables mossos i els “no m’agraden!” que fan camí cap a l’assertivitat i el respecte a l’altre. La cordeta de vore món. El lloro Bartolo que ens saluda des del balcó de la plaça. Les campanes de l’església que voltegen de camí a l’hort. La parada ineludible en els cotxes voladors (el mecànic). Remenar, sembrar, arruixar i collir els fruits de la terra. Refregar les mans en l’espígol de l’hort. L’oloreta del putxero que embriagada el joc dels infants a les aules. A dinaaar! Els esguits juganers a l’aixeta. El dringueig dels coberts. L’un que canta, l’altre que es posa la cullera a l’ull, com si d’un parxe es tractara; un que fa com que menja amb el plat buit encara i l’altre que, tot i estar a caramull, “Ja m’ho he acabat”. Un plat que cau a terra, “mira, un barquito al got!”, una baralla per una oliva, per una pansa, per una molla de pau enmig de la taula. 
Els badalls que s’encomanen camí al dormitori. Les xarradetes de veí a veí d’hamaca. Les migdiades de la maneta. El beset a Librada, la manteta d’Inma que, un a un, ens abriga camí als somnis. 

Shhh...

Amb tot l’escalf que tant ens ha faltat durant els últims mesos. Gràcies i fins sempre, famílies. Gràcies i fins sempre, xiquets i xiquetes. Deixeu-nos que hui la poesia ens desennuegue l’emoció de dir-vos adeu. 

“No t'aturis, que el cor bategui, 
que les cames saltin, que el tors giri, 
que els braços volin, 
que el cap et vagi en roda,
 fins que les mans arribin a unes altres, fins que la set arribi a l'aigua.

 Enamora't de tot el que es mou, 
mou-te per enamorar-te. 
Flueix, desemboca, juga, abraça, 
que tot llisqui fàcilment 
com un sabó mullat per sobre un vidre. 
Desitja, deleja, somnia, viu, 
reviu, desperta, emociona't:
 com el vent amb les banderes, balla!
 Si ets ferro, vés cap als imants” 


Manuel Forcano 

Si ets infant, mai no deixes de ser-ho. Mai no deixeu de ser-ho. Mai no deixeu d’onejar la bandera de la rebel·lia, de ballar al so dels perquès i els saps-quès. 
Mai no deixeu que el dictat del currículum no us emmotlle, les fitxes us arrabassen 
la fam de saber; les presses, el do d'estirar i escurçar el temps, i la "correcció" i la "normalitat", la preciosa autenticitat d'expressar-vos com aquells qui sou.
Reivindiqueu el joc, la clau que us ha obert tots els panys, i amereu-vos de terra, carícies i somnis; creixeu sense pressa, recreeu-vos en cada instant i escridasseu, ploreu, estimeu, sentiu amb totes les forces, sense moderació i sense por. 
Obriu ulls i braços, i feu del somriure la vostra brúixola. 
Esbataneu finestres, desperteu consciències i ensorreu dogmes. 
Emporteu-vos de cada dia el tresor de fer-lo vostre i de dir-la vostra. 
Desobeïu qualsevol sotmetiment i sentiu-vos lliures de dubtar i refusar qualsevol ingerència de l’adult. Inclosa, per descomptat, aquesta.
Una abraçada ben forta de la que serà, per sempre, la vostra escola! 



                                      





















dijous, 11 de juny de 2020

Tornarem, Pata-xula!

Ara mateix havíem d’estar al Saler. Escoltant històries a la voreta de la mar o, amb els ulls de bat a bat i les llanternes inquietes, buscant gambusinos entre les dunes.
Amb una samarreta més bruta que una soll. A ratlles pirates… i a taques roges meló d’Alger, marrons fang, verd algues… o ves a saber què.

Una aventura entre margallons i pins que, cada any des de fa 40, comença amb un conte d’un pirata de nom Pata-xula… i acaba amb un cofre per descobrir i tres tresors per gaudir:
la il·lusió d’imaginar-lo amb delit, l'engrescament de buscar-lo amb els cinc sentits i el goig de perdre’s enmig d'una selva de sensacions i emocions compartides.

Enguany no hi podrem anar, però estem segures el nostre benvolgut pirata haurà amagat el tresor en lloc segur per a l’any que ve! 
Tornarem a imaginar-te, tornarem a buscar-te, tornarem a gaudir del paradís de les mans salades i els peus descalços… Tornarem, Pata-xula!

[Moltes gràcies, Violeta, pel regal tan bonic que ens feres fa 5 anys amb aquest vídeo!]



dijous, 4 de juny de 2020

Retrobar-nos per dir-nos adéu

Hi pensem des de fa setmanes, i fa uns dies, Vicenç Arnaiz, en la conferència organitzada pel Berritzegune Nagusia, també hi va fer referència.
Cal buscar la manera de donar als infants l’oportunitat d’acomiadar-se de l’escola, dels companys, de les mestres… en persona.

Moltes experiències i emocions compartides, molts vincles tallats bruscament al març i, en els millors dels casos, sostinguts per unes pantalles, les de l’ordinador, les del mòbil, que han ajudat, és clar, però que ara necessitem poder traspassar per evitar que mestres i companys, que tan importants han sigut per als infants, simplement desapareguen després d’un ‘clic’ en una videoconferència.
No sabem quan ni tampoc com, i potser no podrà ser en persona; igualment, intentarem trobar la manera que els infants en puguen fer un relat estructurat del que han viscut, i, per això, creiem molt important facilitar-los un final que enllace amb les últimes coses que van fer junts (sobretot en el cas dels infants que canviaran de centre el curs que ve); i integrant l’expectativa d’una continuació en el cas dels infants que, al setembre, tornaran a retrobar-se.

‘Retrobar-nos’, al capdavall, per dir-nos ‘adéu’ i per connectar simbòlicament amb l’abans d’una etapa, la que irrompé el 13 de març, marcada per la pèrdua, la incertesa i el desconcert.


https://www.eldiario.es/internacional/Deben-ninos-despedirse-finalizado-curso_0_1031697587.html

diumenge, 31 de maig de 2020

Amb el valencià, guanyem!

Ara que molts esteu buscant escola de ‘majorots’ per a l’any que ve…
Amb el valencià, ens en portem tres; amb el valencià, guanyem!
I Escola Valenciana i les universitats públiques valencianes, ens expliquen ací per què.


https://escolavalenciana.org/web/matricula/?fbclid=IwAR11RTMYZbGuhLZ08bujtrvd7WFtgzs5QdAZSvkkxMq4PBSH9LfCfM-bpB8

El meu primer verí

Justicia Alimentaria farà dues xarrades online sobre les trampes de l’alimentació industrial infantil, especialment de 0 3 anys.
Una xarrada ben interessant i reveladora que vam poder acollir l’any passat a l’Escoleta i que vos recomanem encaridament escoltar.
Teniu dues dates per triar, i us hi podeu inscriure gratuïtament ací.

diumenge, 24 de maig de 2020

Un arbre de records

Per a la festa dels 40 anys, hi teníem preparat un arbre dels records. Una morera, concretament, és clar. Després que Sira, Toni, Sònia, Isabel… ens hagen regalat aquests tan i tan bonics, ens faria molt de goig que ens féreu arribar també els vostres en els comentaris. 
Pares, iaies, veïns, companyes, amigues o xiquets d’1, 7, 15, 22 o 37 anys…, ens ajudeu a fer brotar, virtualment, l’arbre dels records? Potser en teniu molts, o tan sols un molt curtet, potser teniu gravat a la memòria un lloc, una anècdota, una emoció o un nom. Tant fa, el que siga! I és que, ara que el Trenet ha hagut de fer parada, res no ens faria més il·lusió que ho fera en una estació plena de records. 
Gràcies!