dimarts, 16 d’octubre de 2018

La quotidianitat de la lliure expressió plàstica

L'expressió plàstica o l'exercici de la psicomotricitat fina no té per què requerir un espai determinat o un interval de temps dins de l'horari, ni té per què ser una activitat dirigida o tindre instruccions..., sinó que forma part de la quotidianitat i, com a tal, ha de poder estar oberta al fet que els infants, ara sí, ara no, segons com es troben cada momen, s'hi engresquen.
Pel que fa a l'expressió plàstica, hi ha xiquets que, des de ben menuts, en gaudeixen moltíssim; d'altres que, fins a ben entrat el curs, o rarament, s'hi acosten. Embrutar-se no agrada a tothom, i dibuixar tampoc. I no passa res. 
A l'Escoleta, després d’un mes o dos de curs, oferim als infants diverses propostes plàstiques lliures pel que fa a la participació, 'l'objecte', la tria de colors... com ara la que veieu en les fotografies del mural.
Mai no es tracta, doncs, d'acolorir un dibuix fet per l'adult, ni d'estampar-li la mà a un xiquet darrere de l'altre, ni de seguir cap línia ni traç predefinit.
I és que, durant els primers anys de vida, l'expressió plàstica és la descoberta del pur plaer motriu que queda reflectit en els gargots, i molt més endavant, del plaer d’adquirir progressivament, i per ells mateixos, el control sobre allò que tracen. 
A banda d'aquestes experiències, cada dia, en els diferents espais de l'Escoleta, els infants troben superfícies i instruments diversos amb els quals, sempre que vulguen, poden experimentar. 
Ací teniu un grapat de fotografies dels últims dies: de Luna i Laia, pintant-se l'una a l'altra les ungles (no se n'han pintat cap, però la resta del peu... senceret!); de Joan, que ha estrenat enguany la pissarra d'aigua; o de Berta, Eva i Aina, que, amb els clarions, gargotejaven hui el terra del pati i els troncs de la morera.



dilluns, 15 d’octubre de 2018

Amparo i el seu violí

Després del primer mes a l'Escoleta, de familiarització i reconeixement de l'espai, dels companys, dels mestres i dels temps que ens permeten saber per avançat què passarà en cada moment, a poc a poc comencem a poder gaudir d'allò inesperat… com ara el concert sorpresa que ens va fer la mestra Amparo amb el violí que va heretar del seu iaio.
Alguns infants s’hi acostaven amb els ulls esbatanats, altres buscaven el recer de la mestra, altres ballaven amb el moviment ara parsimoniós, ara vertiginós del dits d’Amparo, altres s’estimaven més continuar el seu joc, altres s’ho miraven des de lluny…
Benvinguda siga aquesta nova etapa, que arriba amb tants ritmes diferents i que sona a serenor i soltesa... A la serenor de sentir-se segurs en un espai que van fent seu; a la soltesa de sentir-se lliures per expressar-se com vulguen fer-ho.







dimarts, 9 d’octubre de 2018

9 d'Octubre

Cada xiquet i cada família és diferent, com també cada grup... i cada curs.
El 9 d'Octubre, com tots sabem, és un dia ben especial per a tots els valencians, i, per això, alguns anys ho hem celebrat al Trenet. Per exemple, fa dos anys, quan José, del forn Company, ens va coure la 'mocadorà' que vam pastar per regalar-los-la als amics del Centre de Pàrkinson del barri, que ens van rebre entre abraçades i contes en una vesprada per al record.
Altres anys, però, la resposta a la pregunta que ens plantegem sempre abans de cada festivitat –Té sentit que celebrem el 9 d'Octubre (o Carnestoltes, Nadal...) en aquest moment?–, ha sigut un no. Com enguany.
Quan valorem si té sentit o no celebrar una festivitat o una tradició pròpia de la nostra cultura, ens referim al fet que puga ser significatiu per als infants, és a dir, que puguem adaptar-ne la celebració a les seues necessitats i als seus interessos del moment (i no als de l'adult o als del calendari), i que, d’altra banda, els xiquets en puguen traure un profit real d'acord amb el seu moment evolutiu actual.
El 9 d'Octubre és especialment delicat, ja que té lloc tan sols un mes després que hàgem començat el procés de l'acolliment dels infants a l'escoleta.
Hi ha cursos en què aquest procés acaba molt prompte, de vegades per alguna raó, per exemple perquè la majoria dels xiquets ja venien l'any passat a l'Escoleta; però altres anys, la majoria, és més llarg o més curt perquè sí o perquè no, i és que cada xiquet i cada família és diferent, i, per això, també ho és cada grup i cada curs.
Enguany estem tendrets encara i l’acolliment avança més lentament que en altres cursos. Hi ha infants que s’estimen més no eixir encara de l’aula, d’altres que estan sempre al braç de la mestra... i, lluny de voler viure cap tràfec o sorpresa, necessiten la calma d’una rutina que a poc a poc comença a ser-los seguritzadora.
D'altra banda, la celebració del 9 d’Octubre també és complexa en el 0-3 perquè, més enllà, per exemple, de l'experimentació sensorial de pastar el massapà... el que hui commemorem queda molt lluny encara de la realitat dels xiquets tan menuts. 
Per això, hui, com ahir, com despús-ahir... hem continuat vivint i creixent en el procés de 'conquerir' la seguretat de trobar-nos tranquils a l’Escoleta i la satisfacció de sentir-nos capaços de llançar-nos a explorar 'nous territoris', com ara, per exemple, atrevir-nos a gatejar, per primera vegada, fins al terral.
Fer nostres uns espais que ens eren, fins fa no res, desconeguts; teixir vincles amb persones –mestres i companys– que, fins fa no res, ens eren estranyes. 
Aquesta és, ara com ara, la ‘conquesta’ dels infants; aquesta és, ara com ara, la seua ‘història’, la de cadascun d'ells: la 'història' de la descoberta del jo.
Ja tindran temps de conéixer la de l’altre, de conéixer la de nosaltres, els valencians... i d’entendre el perquè d’aquesta data tan assenyalada.
Fins aleshores, aquest és el seu, el nostre, 9 d’Octubre.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Terra

Hi ha dies en què la terra està seca i dura —reboten les pilotes, no es pot escarbar...—; d’altres està banyada i en fem fang —podem xafar-la, pastar-la, fer-ne boletes…—, i d’altres apareix plena de clots i muntons després que algun xiquet haja passat una bona estona feinejant amb les pales.
Un terreny amb obstacles que, com veieu en la primera fotografia, es converteix en un escenari fantàstic per avançar en el desenvolupament de les destreses motores grosses. Un desafiament, el de desplaçar-se per aquest terreny, que requereix una gran coordinació, concentració i equilibri, i que entusiasma els infants (una vegada darrere una altra el recorria ben orgullosa Clara).
I és que, en aquestes edats, tot allò que, de manera espontània, desperta l’interés dels infants i els proporciona plaer, és sinònim d’aprenentatge. Personal, significatiu, ple.
Els espais naturals en són aliats perfectes. Canvien i es transformen (bé per fenòmens meteorològics, bé per l’acció humana), ens permeten interactuar-hi de manera molt diversa (amuntonar, transportar, transvasar, buidar…), ens ofereixen material no estructurat molt ric per a l’experimentació i el joc simbòlic (fulles, palets, pedres…), ens plantegen múltiples reptes motrius (mireu la segona foto i la precisió i el deler amb què Mireia i Jorel esmicolen la terra), i és grandíssim l’aprofitament sensorial que en trauen els xiquets (textures, olors, formes...).
De beneficis, en podríem continuar dient un fum, però es resumeixen en un de sol: el gaudi que, dia a dia, hi troben els infants. I amb això, no caldria dir-ne res més...










dissabte, 6 d’octubre de 2018

Primers tastets de l'espai de Psicomotricitat Vivencial

L'espai conegut és un element seguritzador per als infants. En el cas dels més menuts, ho és encara més. 
Ara com ara, l’espai seguritzador dels grups d'1 any de l'Escoleta és la seua aula, l'exploració de la qual han compartit durant les últimes setmanes amb les famílies.
Un espai que 'controlen', en el sentit que ja saben on està tot, pel qual poden desplaçar-se lliurement i on poden anticipar tot allò que hi passa, qui hi ha, qui hi entra... Un espai ric d’estímuls però nosaturat que, a poc a poc, cada xiquet ha anat fent seu trobant-hi el seu lloc segons com se sent i què li interessa en cada moment. 
A poc a poc, però, aquest espai segur s'ha anat engrandint amb la descoberta d’un nou espai, el pati. Des de l’aula mateix podíem veure’l a través de la finestra: hi véiem els xiquets majors jugar, hi véiem Mariví vindre amb el dinar... i, durant els últims dies, ja hi hem eixit. 
A aquest segon espai, la setmana passada es va sumar l'espai de psicomotricitat, que està just a l'eixir de l'aula dels més menuts.
La porta estava oberta i els xiquets que volien, hi entraven i eixien. Així han sigut els primers tastets d’aquest espai del qual gaudirem al llarg del curs tant els xiquets més menuts com els majors acompanyats de Mercedes Alfonso, mestra d’Educació Infantil i psicomotricista Aucouturier.
I és que l’espai de psicomotricitat no té edat, sinó que creix amb cadascun d’ells. És meravellós veure com hi interactua cada infant, i com aquesta interacció evoluciona a mesura que es fan grans. És la màgia d’allò no estructurat, d’allò aparentment inert que només «és» quan algú ho transforma, quan algú hi projecta allò que vol veure, fer, sentir...; quan algú fa que prenga vida. I ací, els grans mestres són els infants. 
L'espai de psicomotricitat els ofereix infinites possibilitats per al desenvolupament de la consciència sobre el propi cos, de l'expressió i la projecció i canalització de sentiments a través del cos, del moviment... en un ambient de plena llibertat, i en una etapa, la dels 0-3 anys, en la qual l’àmbit motor, cognitiu i emocional són indissolubles. 
Desfogar-se, relaxar-se, desafiar-se, construir, cooperar, reptar, caure, arrebossar-se…sentint-se capaços, segurs i lliures per gaudir del plaer d’actuar i del plaer de pensar, simbolitzar i decidir l’actuació a través del joc: explorant, investigant, superant i transformant situacions de conflicte, relacionant-se amb els altres i expressant, a través de l'acció i en llibertat, les pròpies emocions, la pròpia individualitat. 
Ací us en deixem un grapat de fotos.