Jocs de falda amb Amparo

Durant aquestes setmanes, hem conegut a través d’Amparo un fum de jocs de falda, als quals s’han sumat els que els pares i les mares han recordat que els cantaven de menuts. Un exercici de memòria compartit ben emotiu amb què hem pogut conéixer un bon grapat de cantarelles que han passat de generació en generació i amb les quals, a més de fomentar la comunicació i la interacció amb els infants, teixim complicitats i despertem els sentits i el descobriment del propi cos.

Si en voleu conéixer més, ací vos deixem l’enllaç als jocs de falda dels amics d’@envalenciaVLC: https://bit.ly/jocsdefalda

Això era i no era, arre burro, polseguera!

Això era i no era, arre burro, polseguera! Així començava Librada cada conte que li contava a la xicalla i així continuarem contant-los a l’escoleta, on quedarà per sempre la teua alegria, el teu parlar, la teua estima per cadascun dels infants -per cada madama i carpanta- i la naturalitat d’eixe deixar fer, d’eixe deixar ser… d’ara i de fa quaranta anys, quan tot just féieu arrancar el Trenet amb el compromís i la il·lusió única d’aquell grupet de joves somiatruites a qui, fins arribar a tu, hem anat dient adeu durant els últims anys.

Que tot estava per fer, que tot era possible… i així ha sigut. Ho vau fer, ho vas fer possible. El relleu es completa amb la teua jubilació, i no podem prendre’l sinó amb la gran responsabilitat de fer-nos-en dignes.

Tan gran és el repte com l’agraïment pel mestratge!

Ací vos deixem un grapat de records de dissabte, on vam fényer el final del viatge al Trenet de Librada amb el millor sabor, el de les anècdotes, el de l’emoció compartida… i el d’unes coquetes boníssimes acabadetes de coure! 😋

Sobre l'ús de les pantalles

La setmana passada vam intervindre breument en les notícies d’À punt sobre l’ús de les pantalles. Ací vos en deixem el vídeo, en el qual ens ratifiquem en la necessitat de bandejar-les a l’escola i a casa almenys durant els tres primers anys de vida.

Perquè la connexió que necessiten els infants per a desenvolupar-se és amb un mateix i amb l’altre, amb les arrels, naturals i culturals, amb les veus i les paraules que acompanyen el seu descobriment del món; amb el joc lliure, el moviment i les pròpies necessitats (fam, son…) i emocions (alegria, sorpresa però també frustració, tristor…), al seu ritme i a la seua manera, a través dels sentits i la realitat virtual de la qual són els millors mestres, la imaginació.

On va la corda, va el poal

Estem encara a principi de curs i on va la corda… va el poal, és a dir, on va la mestra de referència, darrere que va tota la colleta.

I entre això, i que en la colleta de 2-3 anys, la curiositat per com va això del pipi, la caca i el wàter ens té d’allò més engrescats… vet ací aquesta imatge.

De la realitat en el 0-3. Tan fusional, tan quotidiana, tan apassionant com de tanta entrega, i divertida, divertidíssima.

El Trenet respirarà Felicitat per sempre

I així que, i així que

tota la llavor que has sembrat,

esperem que la puguem cuidar

per demà.

Que demà, que demà,

mancarà el que ens has ensenyat

Per això, malgrat que marxes… has de tornar.

Un poc de sort, i els teus ulls per a poder mirar…

com tu.

Amb aquesta cançó, dissabte rebérem per sorpresa a Felicitat enmig d’una ventada de mil dimonis. A pesar que l’aire ens va recloure, amb anècdotes i bona cosa de rialles i plors, obrírem aborronades amb ella les portes de la seua jubilació.

Una jubilació que arriba després d’anys i panys de viatge compartit, i que acaba en el temps però no en la llavor sembrada. No debades, el Trenet respirarà Felicitat per sempre. En els espais i materials, en la mirada vers els infants, en les propostes, en el projecte al capdavall i el perquè que el motiva, basat en el seu profund coneixement de la infantesa i la profunda estima per l’escola que l’abraça des del respecte i el cor, els braços i els ulls oberts per a admirar-se’n.

La vetlada va acabar llegint de viva veu les més de cinquanta pàgines escrites per un fum de pares i mares d’ara i de fa cinc, deu o fins i tot trenta anys.

Paraules plenes d’estima i d’agraïment per l’acompanyament brindat en aquests primers anys de vida dels infants i també primers com a pares i mares.

Paula en pren el relleu després de mesos compartits amb ella, i és que la tasca valuosíssima de Felicitat durant tots aquests anys no fa sinó ratificar-nos en la importància cabdal -per a les famílies, per a les mestres i per als infants- de la figura del psicòleg com a part de l’equip en l’educació infantil.

Gràcies, per tant, Felicitat! Una abraçada plena ja d’enyor i que gaudisques de la nova etapa amb la satisfacció plena de saber-te estimada i valorada per tots aquells que hem tingut la sort de compartir camí professional, i per sempre ja vital, amb tu.

No tardes a tornar a casa.

                                       

Dues teles i...

Si l’altre dia parlàvem de dues teles i d’un espai on, tranquil·lament, parar… hui parlem d’eixes dues mateixes teles i d’un espai on, tot el contrari a tranquil·lament, jugar a amagar-nos, desafiar, imitar o escapolir-nos del llop. Dues teles, un udol i vinga les corredisses, els crits les rialles entremaliades.

Dues teles i un udol, traguem, vencem jugant la por.

De por!

Que no cal anar-se'n tan lluny, que ací en tenim un fum! De monstres i llegendes, de cançons i d'històries atemoridores vora el foc.

I és que la tradició oral valenciana ens ha llegat un bon grapat de criatures i contalles que feien feredat als nostres iaios i iaies i que, gràcies a iniciatives d’arreu del País (@letnomuseu, @museucomarcalhortasud, @danimiquel i @francesc.gisbert, @andanaeditorial…), han despertat de l’oblit i hem tornat a saber qui són, on viuen, què fan… i com espantar-los, si cal! Estem salvats!

I vosaltres, coneixeu el Butoni, la Quarantamaula, la Tarasca o la Bubota?

Uns personatges que a l'escoleta ens engresquen bona cosa i que ens permeten acostar-nos, des de les arrels i des del joc, a eixe sentiment tan universal que és la por. Voleu saber-ne més? Ací vos deixem l'enllaç a la programació d'enguany de l'Etno: https://l1nq.com/etnopor

Els son, el descans, moments quotidians, moments essencials

El son i el descans, eixa necessitat fisiològica tan important que es dona també a l’escoleta i de la qual tan poc es parla.

Alguns dels menuts de l’escoleta, a banda de la migdiada, necessiten fer una altra becadeta a mitjan matí, cadascú al seu ritme i en diferents moments.

A això cal sumar-li el fet que adormir-se és, probablement, el moment en què l’angoixa de separació es fa més palesa. Passa a casa, i fruit d’això sol aparéixer en alguns infants la resistència a adormir-se, i també a l’escola, en què algunes criatures, que durant el matí ja es troben a gust i juganeres, es mostren inquietes i necessiten confiança per a lliurar-se als nostres braços i trobar la calma i la quietud necessàries per a tancar els ulls. Mans i peus frisosos, plors o gemecs, ullets que, a punt de tancar-se es tornen a obrir amb agitació, bracets i mirades, al capdavall, que busquen l’escalfor camí dels somnis. 

Les mestres a poc a poc anem esbrinant quan i què necessita cadascú: unes carícies al front, el balanceig, agafar-se de la maneta, una cançó… I a poc a poc es fa la calma, tanquem tranquils els ulls sense por a lliurar-nos-hi i el son comença a ser més llarg, profund i nodridor. Res més important en el 0-3 que acompanyar amatents els moments quotidians i cuidar-los com essència que són.

Un espai on parar, estar… ser.

Hi ha el joc, les passejades, les propostes, les bregues, el dinar… i, quan ho necessitem, també, un espai on, senzillament, parar, estar… ser.

Com d'important és observar i deixar a l'abast dels infants també recursos perquè qui vulga, qui necessite parar, puga fer-ho.

Com d’important és conéixer i tindre en compte la situació que l’infant, tant a l'escola com fora d'ella, està vivint.

Vet ací un exemple de tants. X volia una caseta ‘sense germanet bebé’. I l’ha trobat entre eixes teles.

Hi ha estat una estona, n’ha eixit quan ha volgut i, en acabant, li ho ha contat a la mestra, que hi ha posat paraules, per traure, elaborar, validar, eixe gran embull d’emocions, eixa incertesa davant dels canvis, eixa ambivalència davant del naixement d’un germà menut… i d’un germà gran.

Feliç 9 d'octubre

De camí al forn a per la mocadorà, una excavadora ens fa parar. No hi ha espectacle igual.

785 anys fa que Jaume I va arribar a València, dos que Eloi va arribar al món. Canten els seus pares emocionats, s’ho miren els infants bocabadats.

Mentre s’eixampla el jo, l’ara i l’ací, però, assaborim les fruites més dolces de l’horta, ens enlairem i engegantim agafant-nos de les mans, sona de fons una melodia que, d’arrels, en fa ales.

Per un país que volem viu, fem escola, fem caliu.

Feliç 9 d’Octubre.