L'altra escola, de Pau i Au

Vaig visitar una escola

que era molt diferent:

sense taules ni cadires,

ni pissarres ni papers.

Sense deures, sense mestres,

sense llibres, sense res.

Per no tenir no tenia

ni finestres ni parets.

Tampoc no tenia pati.

Tampoc tanques, per a què?

Aquesta escola és la platja,

la muntanya i el carrer.

Quan “només” juguen

Entre caixes, naix un laberint.

Entre corredisses, complicitats i rialles.

Allunyar-se i trobar-se, descobrir-se i construir-se amb l’altre a través del joc.

Quin univers, el joc (lliure).

I què hi ha, en el del vídeo?

Hi ha l’assaig constant de la separació, el retrobament i la identitat: córrec, desaparec; torne, ens retrobem. Soc perquè em reconeixes, ets perquè et reconec. La identitat no es construeix en solitari, sinó en relació amb l’altre, a través de la mirada, l’espera, la imitació, la complicitat, la celebració del retrobament.

També hi ha el reconeixement del propi cos en l’espai. Pensar i decidir amb el cos: em moc, trie el propi camí, per on puc passar, on m’ature, on m’amague. El laberint esdevé autoafirmació, límit i possibilitat alhora.

Perdre’s no fa por perquè el context, l’entorn (espacial i personal) em sosté. Hi ha seguretat dins de la incertesa: l’espai no és un perill, sinó un lloc per a explorar. Sentir que poden allunyar-se’n i tornar-hi, que hi ha algú que els espera.

Quin univers, el del joc (lliure), que no només suma aprenentatges, sinó que construeix —amb el cos, l’emoció, el plaer— les arrels i les ales de la nostra manera d’estar al món. 

Diguem no als apartaments turístics

Hui hem assistit a una reunió de l’Associació de Veïns de Patraix (gràcies!) per a parlar d’una realitat que ens fa tremolar cada vegada més: la proliferació d’apartaments turístics als baixos de les finques del barri.

Ningú no estem fora de perill, i urgeix que les comunitats de veïns s’hi avancen i facen valdre el seu dret a prohibir en els seus estatuts els apartaments turístics.

I és que cada baix que es converteix en un apartament turístic és una pèrdua irreparable per al barri -de serveis, de relacions, de vida compartida-, fomenta l’especulació, encareix la vivenda i accelera l’expulsió del veïnat.

Està en joc molt més del que creiem, és hora d’informar-nos-en, de parlar-ne amb familiars i amistats, d’organitzar-nos abans que no siga massa tard.

Tot allò que ens ofereix la quotidianitat

En la colleta dels més menuts estan començant a beure “sols” la llet amb un got “normal”.

“Sols”perquè els infants agafen a soles el got amb les dos mans, però la mestra està al seu costat acompanyant-los, i “normal” perquè hui en dia, els infants, abans de beure en un got, solen beure amb gots antivessaments, antigoteig o d’aprenentatge. 

I què hem observat les primeres vegades que li hem donat un got a un infant de poc més d’un any?Alguns no saben com agafar-lo (potser busquen les anses?), d’altres no saben si acostar la cara algot o el got a la cara, d’altres se l’empinen colze amunt com si fora un biberó amb el consegüentesglai perquè es banyen de dalt a baix, d’altres fiquen els dos llavis dins del forat sense obrir la bocai esperen que passe alguna cosa sense menejar els braços, i quan els menegen... xof! També n’hi haqui trau la llengua com si fora un gatet llepant i d’altres recolzen el got per la part de dalt dels llavis,queda la boca oberta per baix i quan alcen el got... xof!

D’altres mosseguen el got amb les poques dents que tenen, empinen tant el got que els entra la llet per la boca i també pel nas o beuen però s’obliden de tancar la boca quan han acabat el glop i els cau la llet de la boca. Altra curiositat que hem observat és que molts demanen més llet quan encara els en queda al fons del got, i és que a la major part dels infants no els arriben bé els braços per a empinar-lo i esgotar-lo del tot, i alguns fins i tot canvien les manetes de lloc i les fiquen en el cul del got per tal d’arribar a beure tota la llet.

I és que beure d’un got sembla fàcil, però quan tens poc més d’un any... no ho és gens. Necessitem la coordinació oculomanual per a agafar el got i portar-lo a la boca, hem de calcular la inclinació del got amb el moviment dels nostres braços i mans, i hem de coordinar com i quan obrim i tanquem laboca, mentre bevem el líquid sense ofegar-nos.

Tooot un ventall de reaccions amb què podeu fer-vos una idea de com de... són els berenars a l’escoleta 😉I per aquesta, i per tantes altres raons, sempre diem que, en el 0-3, qualsevol moment del dia és “educatiu”, i no cal anar a buscar o preparar tant, que tot, o quasi tot, ens ho ofereix la quotidianitat, si li fem espai, si li donem temps... i un bon pitet! 😅

Una escola oberta... una escola perfecta? Una escola real

Obrir les portes de l’escola, deixar que les famílies hi entren cada dia, que miren, que siguen part del que fem... és clau a l’hora de teixir un vincle de confiança amb les famílies. D’alguna manera, però, és també despullar-nos.

I és que la transparència ens brinda moments preciosos de comunió i complicitat, però de vegades, esdevé un espill que reflecteix el dubte, la crítica o la incomprensió. Sobre els materials, els temps, les propostes, els llibres que contem, l'ordre, els límits… tot.

I així ha de ser.

Ser mestres en una escola oberta vol dir també aprendre a sostindre eixa exposició, a acceptar que mostrar-nos implica, inevitablement, ser vistes des de llocs diversos.

L’escola oberta no és una escola perfecta; és una escola humana. I això vol dir que sovint dubtem, que sovint ens equivoquem... i que la coherència no vol dir no errar, sinó reconéixer-nos humanes i continuar aprenent-ne i treballant-hi amb respecte, humilitat, estima i compromís.

Seguim.

Sobre com establim les relacions amb les famílies

La relació de confiança i complicitat amb les famílies no és qüestió de sort, ni tampoc qüestió d’un dia.

Respecte, prudència, empatia, transparència, temps.

Temps per a la primera trobada de presentació de tot l’equip amb les famílies de cada colleta abans de l’estiu. Aquella en què tan fàcil és atabalar, per tanta informació que voldríem donar, i en què tan important és destriar i transmetre a les famílies un full de ruta que, alhora, transmeta seguretat i flexibilitat. I pertinença, i calma... un tot anirà bé que, aleshores, arriba encara a les palpentes a les famílies.

Temps també per a les trobades individuals amb cada família abans de començar en grup. És en eixa intimitat que la conversa comença i la curta però tan intensa història com a pares i mares se’ns va fent paraula, escoltada, i també real... i compartida.

—“La dejo?”— em pregunta la mare de Gala mirant a la distància, on hi ha la xiqueta pujant a un matalàs.

—“Fes el que necessites”— li vaig contestar. Tres paraules i la voluntat sincera que se sabera respectada en el seu temps i en la seua manera de fer, lliure i sense (pre)judici.

I és que igual d’important és transmetre a la família la disposició d’entrega com la ferma convicció que el nostre paper no és substituir, no és dirigir... sinó acompanyar.

Va passant els primers dies i setmanes, en grup i amb les famílies, i a poc a poc anem decidint conjuntament els comiats, bé perquè trobem que l’infant ja hi està preparat, bé perquè, malauradament, la conciliació ja no permet més malabarismes.

Els sentiments estan a flor de pell. Els plors, la ràbia o la pena apareixen i donen eixida al que no poden dir amb paraules. Les mestres acullen cada emoció amb respecte i calma, sostenint, reconeixent, validant, posant-hi paraules al garbuix i estenent un fil d’estima i comprensió per a desfer-lo junts.

Amb els comiats, primer més curts i a poc a poc més llargs, es creen de manera natural altres espais dins de l'escoleta o fora on les famílies comparteixen l'espera... i també neguits, complicitat... pertinença.

Continuen passant els dies, el joc, l’exploració i les experiències de plaer van obrint-se pas i les mestres esdevenen de facto figures de referència. Perquè és en el consol i en l’ajuda, en la validació i el respecte, en la descoberta còmplice i en l’alegria compartida que el vincle, a poc a poc, esdevé segur i profund.

En les converses diàries amb les famílies anem transmetent-los-ho i també amb el grapadet de fotografies que els enviem i que sovint tant reconforten. L’angoixa comença a esvair-se amb la

calma i el benestar que senten i veuen, i la confiança, de manera inconscient, arriba també a

les criatures.

Res, però, no pot substituir la presència. I per això, passat el procés compartit d’acollida i familiarització, les famílies tenen cabuda diàriament a l’escoleta: entren a l’aula i poden quedar-s’hi al matí i a la vesprada (i quan vulguen!), i veure amb els seus propis ulls com és la marxa de la colleta. Veuen com s’acull un plor, es resol un conflicte o s’acompanya una caiguda.

Veuen la xicalla jugar, riure i conviure, i amb ells i elles es va teixint també un grup de famílies que se sent part d’una mateix llar.

Per a nosaltres, aquesta presència és una manera natural d’entendre la infància i de fer escola: oberta, viva i compartida.

I és que, com diu la cançó, “casa nostra és casa vostra, si és que hi ha… cases d’algú”.