Una veu que canta, unes mans que abracen i juguen... i el món es torna llar.
Hui aguaitem a la colleta dels més menuts per a parlar dels jocs de falda, de les moixaines i cantarelles que han passat de generació en generació en forma de primers jocs verbals acompanyats de gestos, melodies i carícies.
Hi juga l’adult i l’infant, i hi juguen tres elements (el cos, la paraula musicada i les emocions) que expliquen la màgia que hi brolla. I és que, a banda dels evidents beneficis quant al llenguatge i la comunicació, la coordinació motriu, la memòria o l’atenció, hi ha quelcom que va més endins i més enllà.
D’una banda, hi ha la sensació de benestar que proporciona la proximitat, la mirada i la veu suau, les carícies, el balanceig... D’altra banda, el fet que els jocs tinguen melodia, ritme, repetició i estructura clara, que permet als infants anticipar què vindrà i sentir, de manera simbòlica, que el món és un lloc ordenat i comprensible.
A través del joc de falda, l’adult parla, canta, escolta, dona el torn, respon... I l’infant no sols rep estímuls, sinó que és mirat, és tingut en compte, és escoltat.
És, al capdavall, un moment de presència completa. És un “estic amb tu i només amb tu”, i ens ajuda en la construcció d’un vincle segur que l’infant puga guardar dins seu com a recer emocional, i també una base de confiança en l’entorn
I és que, tal com explica el pediatra i psicoanalista Donald Winnicott, els jocs de falda, a través del balanceig, les palmes o els salts, contribueixen a crear simbòlicament un espai transicional, un pont entre el món intern de l’infant i el món exterior, on el nadó pot sentir-se segur en la separació progressiva de la mare. En aquest espai, l’infant pot explorar, créixer i confiar, perquè sap que l’adult el sosté. Com si el món gran i desconegut es tornara, per un moment, petit i amable, segur.
Finalment, els jocs de falda ens parlen també de qui som, formen part de la cultura que compartim, d’allò que els infants reconeixen com a seu. Això ajuda a arrelar-se, a sentir que hi pertanyen, que hi tenen lloc i que el món els acull.
Els jocs de falda són divertiment i plaer, i són també una manera de dir “t’estime” sense paraules grans, un idioma antic d’afecte i connexió, i, potser, una de les primeres experiències reals d’habitar un món amable i segur.
A l’aula, aquests jocs de falda no comencen al setembre, sinó que hi anem arribant a mesura que el vincle entre la mestra i cadascun dels infants va teixint-se, a mesura que van acceptant que la distància física i emocional vaja estretint-se.
A poc a poc i sense pressa, tan bonic i nodridor és el camí com arribar-hi.
Veure ara com busquen i gaudeixen d’aquests moments és tot un regal.
Com s’hi entreguen amb confiança, com anticipen els gestos, com reconeixen les melodies i com, a poc a poc, s’atreveixen fins i tot a oferir el joc ells mateixos.
Perquè darrere de cada moixaina hi ha molt més que joc: hi ha una mà que sosté, una veu que acompanya, una presència, d’anada i tornada, que diu “soc ací”.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
