dimarts, 19 de gener de 2021

Obrim, obrim finestres!

Ens van dir que vindrien a fer sorollets, i d'això res. El que van fer divendres és màgia La màgia de la senzillesa (que de senzilla no en té res) que connecta amb els infants perquè parla els seus 100 llenguatges.
Dels sons i ritmes primigenis amb utensilis quotidians, als paisatges i textures que evoquen a través de la imaginació.
Embadalits els infants i també els mestres, i és que divendres, en lloc de la gelor dels últims dies, de la finestra van entrar la lluna, flamencs... i, sobretot, l'escalf que fa viva, plena, l'escola.
Reprenem "De bat a bat. Música, teatre i dansa des de la finestra" amb la família de Bernat, CUNETA! Moltíssimes gràcies, família!










D'alls i records

Una picadeta d'allets tendrets fregidets acabadets de collir a l'hortet.
Com més diminutius, més gran el plaer.
El de hui, immens.

Pel sabor (que n'estaven, de bons!) i, sobretot, pel record.
I és que aquests alls els vam sembrar al gener passat, però es van quedar per collir.
Al març, què vos direm que no sabeu, l’escola, la vida, el món, van saltar per l’aire.

Va per vosaltres, infants i famílies del curs 2019/2020.
Per tot el que vam viure junts, per tot el que ens va quedar per compartir.
Res més emocionant que aquelles abraçades, sentides com a furtives, i inevitables,
per tant i tant de temps esperades, amb què ens acomiadàrem.
Després de vora quatre mesos sense vore’ns. I ací mateix, a l’hortet.

Ens devem aquella primavera escapçada. Cuidem-nos, cuideu-vos, enyorats i estimats.




 

dijous, 14 de gener de 2021

Un rellotge a la classe

- Jo tinc a casa un rellotge com eixe, però és negre, va dir Eloi entre mos i mos a l'entrepà 
d'oliet i gomasi.

De sobte, el rellotge, que fins ara havia passat totalment desapercebut allà dalt, es va convertir 
en el centre de la conversa.

- Hay una pequeñota que está quieta", va dir Leo assenyalant l'agulla de les hores.

- I una que no para de menejar-se, va dir Altea, referint-se a l'agulla dels segons. 

- Hahahaha, no para, mira, no para.

- I per a dormir?

- Ni per a dormir! I sabeu què? Quan l'agulla xicoteta arribe al cinc, vindran les vostres famílies, ha dit Viqui.

I ni parpellejar podíem, seguint el tic tac per comprovar-ho.

- I què més n'hi ha?, va preguntar Guillem. 

I començàrem a parlar dels números, dels que se sabia un, dels que sabia l'altre, i jugant, 

jugant, arribarem fins als 16! (Tot i que pel camí, alguns ens deixavem)

També parlàrem d'hores i de rutines, de què fem tots els dies i de quines coses fem abans o després d'altres.
I un parell estaven vinga a riure, d'imaginar-se l'agulla dels segons dia i nit sense parar. I és que 
no ens direu que no és misteriós, això!

Que n'ha donat de si, hui el rellotge. Que en dona de si, tot allò que naix de l'interés de l'infant. 
Observar-ho, acompanyar-ho i estirar-ne del fil, la 'programació' més significant, rica i engrescant que hi pot haver.



dimarts, 12 de gener de 2021

I què en pensen, els infants, dels parcs tancats?

Abans de Nadal, ens vam enamorar de la iniciativa #EtTrobeaFaltar, d'Arquilectura, que va omplir el parc de Manuel Granero amb cartells que, d'una manera amable, comunicaven als infants el tancament, alhora que els agraïen la paciència i els expressaven el seu enyor i l'expectativa de tornar a trobar-se.
Un canvi de mirada que, a diferència de la gelada ordre de les cintes d'abalisament que hi ha ara, té en compte els infants, parla el seu llenguatge, es posa en el seu lloc. I això ens sembla tan necessari!
Ahir de matí, que vam fer un passeget pel barri amb els infants més majors (2-3 anys), ens vam seure a esmorzar al parc d'enfront de l'escoleta.
Com cada vegada que hi passem... "Està tancat pel coronavirus, està tancat pel coronavirus", van dir un parell de xiquets.
Hui la conversa ha continuat, i ens ha deixat frases com aquestes:
- Eloi: “El bitxet ha tancat el parc”
- Guillem: “No, lo ha tancado un señor, que yo lo vi”.
- Manel: “El parc està tancat. Després l’abrimos, vale?”
Com a agraïment a la iniciativa #EtTrobeaFaltar, les hem volgudes penjar al parc.
Per una ciutat en què els infants també tinguen veu, i aquesta siga escoltada.
- Biel: “Tots a jugar prompte”.
Tant de bo que sí. Cuidem-nos.

 












dijous, 7 de gener de 2021

El millor abric és un amic

Bufandes, batins, toquetes, tèrmiques, samarretes afelpades, ponxos...
Acomiadàrem infants als desembre, i hui tornen cebetes.

El fred apreta. Però les abraçades més.

En tenien, en teníem, moltes ganes.
Seguim. Amb la màxima il.lusió, amb la màxima responsabilitat dins i fora de l'escola. No n'hi ha una altra.




dijous, 24 de desembre de 2020

Bones festes i bon 2021



"No hi ha nit ni forat
per molt negres que semblen
d'on no puga pouar
un cant plenet d’estrelles”

Marc Granell, Premi de les Lletres de la Generalitat 2020


La que ara vos contarem és una història de les tantes que cadascun tenim d’un any, el 2020, que tot ho ha canviat. Escola, vida i món.
Aquesta és la nostra, del setembre ençà, escrita des de la fragilitat i la voràgine adés, i des de l’alleugeriment, ni que siga provisori, ara. Per a vosaltres, companys i antigues famílies treneteres, amb el desig d'encomanar esperances en aquest nou camí d’escola a les palpentes.

“D’ací a quinze dies, totes les escoles tancades". Quantes vegades ho vam sentir i com d’endins ens va entrar. No us negarem que teníem por, que no sabíem com, que els primers dies abans de començar el curs ens n’anàvem a casa, després de reunions interminables, amb un nuc a la gola.
Hi havia tants interrogants, tants canvis que havíem d’aplicar, tantes normes i protocols i tant de poc marge per a eixa escola en la qual ens sentíem tan còmodes i en la qual créiem. Una escola oberta, on pares i mares entraven, s’hi estaven i eixien sempre que volien, una escola on els quatre grups “n’érem” un, i on els espais eren també un tot per on els infants i també tot l’equip ens movíem lliurement. I ara, com dimonis ens ho farem?
Teníem, però, una cosa clara, i així ho vam voler deixar escrit en el primer post que publicàrem al setembre: “No deixem que ens arrabasse l’alegria de tornar a veure les companyes, el comboi de buscar nous materials i preparar ambients. L’engrescament d’idear juntes nous projectes i la il·lusió de compartir-los. L’emoció de rebre infants i famílies amb la cura i l’escalf de sempre”.

S’acaba el primer tram del curs, i podem dir, de totes totes, que no, que no ens ho arrabassat.
D’aquells primers dies que ens miràvem desencaixades a hui, han passat, ja, quatre mesos. I el temps (primera setmana superada, segona setmana superada... primer trimestre superat. Uf!) ha sigut el nostre primer bàlsam.

El segon bàlsam, reconéixer-nos, a pesar de tot, en allò que féiem, i, sobretot, reconéixer, en els jocs, les emocions i els vincles que anàvem teixint amb els infants, els jocs, les emocions i els vincles que teixíem amb els infants en qualsevol altre any. Les bombolles (de normalitat) de què hem tingut el privilegi de gaudir.

El tercer bàlsam, però, encara en camí, encara cavall de batalla, i és que la confiança i la complicitat entre famílies i escola ha costat més del que voldrien i voldríem. Les obligades distàncies, les mascaretes, les portes tancades.

Deixar per primera vegada els fills a escola suposa sempre un gran trasbals emocional per a famílies i infants. Fer-ho enguany, fer-ho enguany...
El forat semblava ben negre, però les criatures, qui si no, l’han fet plenet d’estreles.

“Volíem trobar racons on abraçar-nos.
[…]
Hem retallat un tros de vida
petit, és veritat; penso, però,
que és així com vivim:
acarrerant-nos
pels llocs petits
i protegint-nos
de tot.
Estem a la intempèrie”

Joan Vinyoli

I ho estem, però ens en guareix el somriure que hem aprés a fer amb la mirada.”
Cuideu-vos molt. Respirem i seguim




Vam trobar el regal més gran de tots

I despús-ahir escriguérem la carta als Reis, i els demanàrem un tigre i un lleó, un curasan y lechita, una telela rosa, súper mandarines, un vaixell i un paper...
I ahir vam cantar (gràcies per la sorpresa, famílies!), vam menjar casca (que n'estava, de bona!), i vam riure, i vam obrir regals i dins... sabeu què?
Hi vam trobar el regal més gran de tots. El regal de tindre'ns, que tantes vegades se'ns oblida, però que enguany, malauradament però sortosament alhora, el tenim més present que mai.

En els grups dels menuts, els regals per a cadascun dels infants ens han portat a cadascuna de les seues cases, al seu dia a dia i a la màgica senzillesa de la qual poaran els millors records: el ramet de gesmil i les llimes que cada dia cullen Jaume i la seua família, els peluixos preferits de Lena i Bernat, la caixeta de música de Lola, un fum de contes rebregats de tantes vegades contats… i tants altres regals amb què, simbòlicament, hem portat un trosset de casa a l’Escoleta, i pares i mares heu estat hui amb nosaltres.

En els grups dels majors, on a poc a poc va creixent l'interés per les formiguetes i el misteri de desxifrar-les, una carta per a cadascun dels infants (que bonic que ho heu fet, famílies!), en què els Reis s’emocionaven de vore com de majors s’havien fet, els preguntaven pels germanets en camí, s’alegraven pels xumets i els bolquers que havien deixat... o els demanaven, com a Guillem, a qui tant li agraden els mapes, que en faça un de sa casa per no perdre’s la nit del 5.
Missatges... i fotos de família, a les quals els infants s’abraçaven amb un somriure d’orella a orella.

I amb aquestes abraçades, i amb les tantes altres que no vos hem pogut fer, ens acomiadem fins després de les festes. Primer trimestre superat, famílies. Uf!
Qui ens ho anava a dir els primers dies abans de començar el curs, que a penes aconseguíem desfer el nuc a la gola amb tanta incertesa. 
No ha sigut gens fàcil, però ho hem aconseguit, famílies. Junts a pesar d’haver estat, físicament, més lluny que mai.
El meravellós viscut aquests mesos dins de les bombolles, ha sigut possible per tota la responsabilitat i la cura que hem i que heu tingut.

Per això, gràcies, infinites, de tot cor.