Què és una dona per a un infant de 2 anys?

El passat #8demarç, els xiquets de dos anys del Trenet van dibuixar i van posar en paraules la seua particular visió de la dona, i, en concret, de la seua dona o de les seues dones per antonomàsia, la seua mare en alguns casos, la seua iaia o tia en altres, o les seues dues mares en altres. 
Gargots i paraules esparses amb què donen compte de la seua manera de percebre i expressar el món que els envolta, un garbuix que a poc a poc van desfent i que, a cada moment, ens regala mostres tan boniques com aquestes dels seus incipients raonaments i deduccions…

Per una bona educació alimentària

La caloreta ja comença a aguaitar i, mentre esperem que arriben les primeres collites de fruites i verdures de l’estiu que ens portarà Carol dels horts ecològics de Llíria, assaborim els últims plats dels menús de l’hivern, com ara l’olleta de músic, l’arròs amb fesols i naps o la paella d’abadejo i floricol. Plats ben nostrats que ens han nodrit i escalfat durant l’hivern, i que ens han obert la porta als sabors i a les elaboracions més arrelades, sempre en consonància als cicles de la terra i als fruits que ens dóna en cada temporada.

I és que el moment del dinar no és un tràmit per a alimentar-nos, sinó un moment educativament tan ric com qualsevol altre en el 0-3. Satisfem la gana, per descomptat, però, també, coneixem, a mossos, la pròpia cultura a través de la gastronomia; desenvolupem l’autonomia sense por a embrutar-nos o que ens caiga alguna cosa; palpem, olorem i tastem nous aliments fins a trobar les nostres preferències; participem d’allò que mengem ajudant a Mariví en l’elaboració… 

Cuinem, al capdavall, una bona educació alimentària oferint als infants plats i aliments saludables, ecològics, de proximitat i de temporada, i facilitant que el dinar siga una estona tranquil·la, enriquidora i plaent.

 

Xarrada "Necessitats emocionals de la dona i el bebé en el postpart"

El dilluns 1 d'abril, Silvia Guerrero, assessora de lactància i gerent d'Albàbia, vindrà a parlar-nos de les necessitats emocionals del bebé i de la dona en el postpart.
D'altra banda, també dedicarà part de la seua xarrada a parlar-nos dels portabebés, dels beneficis d'aquesta pràctica i de com portar-la a terme de manera segura.
La xarrada és debades i oberta, però, per tal que puguem fer una previsió de l'assistència, us agrairem que ens envieu un correu a info@escoletaeltrenet.com comunicant-nos que vindreu i quants en sereu.

Us hi esperem!

Les teles, un material inesgotable per al joc lliure

El pati és un espai tan ‘educatiu’ com els espais que coneixem com a ‘aules’.  
Per això, és molt important que hi haja varietat de superfícies (terra, sorra…), materials (poals, coladors, pneumàtics, balons, bicis…) o ‘mobiliari’ (gronxadors, tobogans, túnels, troncs…), els quals puguen donar lloc a situacions de joc i, per tant, d’aprenentatge, diferents a les que es es donen en altres espais.

Durant les últimes setmanes, en el grup dels més infants majors, les teles són un dels materials que més els engresquen. Els hem vist jugar-hi a l’aula convertint-les en llençols, capes o amagatalls… i ahir, al pati, tal com vam deduir després, en una casa a la qual no li faltava ni un detall.
Mateu en va ser el ‘promotor’ traient les teles al pati. L’observaven des de prop un grapat de xiquets, als quals va comboiar perquè l'ajudaren a cobrir el tronc de la morera amb una tela. Tot seguir, un parell de xiquets vam començar a sondejar el pati a la cerca de pots, branques, cadires… per a abastir la casa, i altres dirigien concentrats la construcció: “Ací la porta, ací el cotxe, ací el llit, ací tu, ací jo”.
De manera natural, el joc simbòlic creix en complexitat, llenguatge i grau de cooperació entre els xiquets. No cal que proporcionem als infants materials més sofisticats i realistes; de fet, no cal que fem res, senzillament, ocorre… però cal, això sí, que ‘deixem’ que ocórrega, fent un pas arrere i donant temps i espai als infants. En aquest cas, ha sigut precisament l’espai, o, millor dit, el canvi d’espai (de l’aula al pati), el que ha propiciat que el joc amb un mateix material, les teles, s’haja transformat i enriquit com en la situació que us hem descrit.
Veure'ls faenejar, coordinar-se, interactuar és una absoluta delícia. Gaudim-ne i, sobretot, deixem que els infants en gaudisquen. 

 

"Açò no és una falla", en À Punt

Per totes les "no falles", que, paradoxalment (o no), ens connecten amb l’esperit originari d’aquestes fetes tan nostrades.
Falles que transgredeixen perquè desafien la monumentalitat buida i la crítica edulcorada que ens deixa indiferents, perquè ens interpel·len, generen debat i dignifiquen la cultura popular com a eina de transformació social.
Des d’ací la nostra enhorabona, com cada any, a falles com Borrull Socors, Arrancapins o Mossén Sorell-Corona, i a totes les iniciatives tan interessants com la de falla experimental de l’EASD en la qual vam tindre el plaer de col·laborar.
Moltes gràcies a l’amic Josep Sòria per convidar-nos a participar-hi i pels projectes en comú que hem encetat recentment i dels quals us parlarem ben prompte! 

Una abraçada i fins demà, famílies!

Cremà de la falla

Mestres, infants, famílies i veïns; la falla plantada; tabalet i dolçaina; bombers a manta i una bona enviscada de xocolate i bunyols de carabassa per a rematar la vesprada. Gràcies a Paqui, la iaia d’Aitana; Fernando, el pare de Lucy; i Mariví, la nostra cuinera, per la deliciosa pasta pessigada que ens preparàreu!
Ací us deixem un grapat de fotografies de la cremà de divendres i del xicotet monument efímer a la ciutat que voldríem per sempre, una ciutat saludable, una ciutat… JUGABLE!
Que acabeu de passar bones festes i fins dimecres, famílies!

Col·laboració en la falla experimental de l'EASD València

A banda de la falla de l’Escoleta, sobre la qual us parlàrem ahir una miqueta, portem un altre projecte entre mans, i és que l’amic Josep Sòria, professor de l’Escola d’Art i Superior Disseny de València, ens ha convidat a participar en la falla experimental que coordina juntament amb els seus alumnes.
Una gran festa de participació, diversió, creativitat i llibertat en la qual ha sigut tot un plaer col·laborar! Demà dimecres, a les 11 h, s’inaugura a la sala d’exposicions “La Pecera” de l’EASD, i en aquest enllaç podeu fer un tastet de la resta de ninots que la componen.
I també, per descomptat, a la cremà de la falla de l’Escoleta, que tindrà lloc dijous, a les 16 h, en l’encreuament entre els carrers de Ramon de Castro i Conca. Us hi esperem!

Per una ciutat amable amb els infants

Com sabeu, ens encanta anar a la verduleria, a la llibreria, a la plaça, etc.
Fa unes setmanes, però, vam provar a fer un passeig ‘sense destinació’ pel barri, és a dir, un passeig en el qual els infants decidiren sobre la marxa on volien anar, on els abellia quedar-se una estoneta a xarrar, mirar, jugar, pegar un mosset, etc.

L’experiència va ser tan enriquidora i plaent, que, des d’aleshores, cada setmana eixim a fer una volteta. Sense presses i sense cap objectiu per la nostra part més que deixar-los fer, deixar-nos portar i observar i documentar el que ocorre quan ho fem. I el que ocorre és el que us contàrem llavors i el que corroborem en cada passeig: que sorgeixen un fum de situacions espontànies de gaudi, d’aprenentatge i d’autorealització dels xiquets en un context de seguretat i llibertat que afavoreix que puguen desenvolupar la seua iniciativa, autonomia i recursos, i connectar i aprofundir en els propis interessos.  

El que hui us mostrem són un grapat de fotos del passeig d’aquest matí, el qual ens ha dut... a un aparador amb unes flors que feien una olor deliciosa; a un portal que tenia un escaló que hem saltat amb fruïció una vegada i una altra; a mirar pel forat d’un contenidor de vidre com si fóra un telescopi; a escalar una reixa com si fóra una àrdua muntanya; a una rampa d’un garatge en què ressonaven les nostres veus quan cridàvem; a acaronar el gos de la perruquera; a arreplegar fulles del terra; a palpar una paret de rajoles i recórrer les esquerdes amb el dit; a triar i ‘comprar’ motos del color que més li agradava a cada xiquet... També hem anat al parc, però sabeu què?
El tobogan i els engrunsadors estan bé, però la ciutat està plena d’’atraccions’ que criden la nostra atenció, ens encurioseixen i ens enjogassa moltíssim descobrir i explorar, ja que ens plantegen múltiples preguntes i reptes, ens permeten desplegar el nostre creixent repertori motriu, i són una font immensa de coneixements i d’aprenentatge actiu, autònom, vivencial i significatiu.  

Malauradament, l’urbanisme i la mobilitat a la ciutat no està pensada per als infants, més aviat en contra d’ells, i és que ens falta verd, molt de verd; ens falta mobiliari a la seua altura (“No arribe, no arribe”, deien hui contrariats els xiquets al voler llançar un mocador a una paperera); ens falten carrers per a vianants, amples, segurs i ‘jugables’... I ens sobren... ens sobren les sorpreses pudentes de les voreres, i, sobretot, ens sobren cotxes, molts cotxes, cotxes aparcats que tapen la visibilitat dels infants; i, per descomptat, cotxes circulant, que omplin de soroll, perills i fum els carrers i els nostres pulmons.  

Arran d’aquests passejos, no podem sinó conscienciar-nos encara més sobre la necessitat de lluitar per un canvi de paradigma urbà en el qual les necessitats dels infants siguen observades, escoltades i tingudes en compte. Ens ve al cap, per descomptat, el mestre Tonucci i les seues reflexions al voltant de la Città dei Bambini, però també moltes altres persones i col·lectius, com ara València per l'Aire, Colecamins, Mesura o València en Bici, que, a casa nostra, hi treballen des de fa molts anys.  

I és que una ciutat amable amb els infants és una ciutat amable amb totes les persones que l’habiten: una ciutat verda, accessible, tranquil·la, segura, saludable... Qui no voldria una ciutat així?