Per una ciutat amable amb els infants

Com sabeu, ens encanta anar a la verduleria, a la llibreria, a la plaça, etc.
Fa unes setmanes, però, vam provar a fer un passeig ‘sense destinació’ pel barri, és a dir, un passeig en el qual els infants decidiren sobre la marxa on volien anar, on els abellia quedar-se una estoneta a xarrar, mirar, jugar, pegar un mosset, etc.

L’experiència va ser tan enriquidora i plaent, que, des d’aleshores, cada setmana eixim a fer una volteta. Sense presses i sense cap objectiu per la nostra part més que deixar-los fer, deixar-nos portar i observar i documentar el que ocorre quan ho fem. I el que ocorre és el que us contàrem llavors i el que corroborem en cada passeig: que sorgeixen un fum de situacions espontànies de gaudi, d’aprenentatge i d’autorealització dels xiquets en un context de seguretat i llibertat que afavoreix que puguen desenvolupar la seua iniciativa, autonomia i recursos, i connectar i aprofundir en els propis interessos.  

El que hui us mostrem són un grapat de fotos del passeig d’aquest matí, el qual ens ha dut... a un aparador amb unes flors que feien una olor deliciosa; a un portal que tenia un escaló que hem saltat amb fruïció una vegada i una altra; a mirar pel forat d’un contenidor de vidre com si fóra un telescopi; a escalar una reixa com si fóra una àrdua muntanya; a una rampa d’un garatge en què ressonaven les nostres veus quan cridàvem; a acaronar el gos de la perruquera; a arreplegar fulles del terra; a palpar una paret de rajoles i recórrer les esquerdes amb el dit; a triar i ‘comprar’ motos del color que més li agradava a cada xiquet... També hem anat al parc, però sabeu què?
El tobogan i els engrunsadors estan bé, però la ciutat està plena d’’atraccions’ que criden la nostra atenció, ens encurioseixen i ens enjogassa moltíssim descobrir i explorar, ja que ens plantegen múltiples preguntes i reptes, ens permeten desplegar el nostre creixent repertori motriu, i són una font immensa de coneixements i d’aprenentatge actiu, autònom, vivencial i significatiu.  

Malauradament, l’urbanisme i la mobilitat a la ciutat no està pensada per als infants, més aviat en contra d’ells, i és que ens falta verd, molt de verd; ens falta mobiliari a la seua altura (“No arribe, no arribe”, deien hui contrariats els xiquets al voler llançar un mocador a una paperera); ens falten carrers per a vianants, amples, segurs i ‘jugables’... I ens sobren... ens sobren les sorpreses pudentes de les voreres, i, sobretot, ens sobren cotxes, molts cotxes, cotxes aparcats que tapen la visibilitat dels infants; i, per descomptat, cotxes circulant, que omplin de soroll, perills i fum els carrers i els nostres pulmons.  

Arran d’aquests passejos, no podem sinó conscienciar-nos encara més sobre la necessitat de lluitar per un canvi de paradigma urbà en el qual les necessitats dels infants siguen observades, escoltades i tingudes en compte. Ens ve al cap, per descomptat, el mestre Tonucci i les seues reflexions al voltant de la Città dei Bambini, però també moltes altres persones i col·lectius, com ara València per l'Aire, Colecamins, Mesura o València en Bici, que, a casa nostra, hi treballen des de fa molts anys.  

I és que una ciutat amable amb els infants és una ciutat amable amb totes les persones que l’habiten: una ciutat verda, accessible, tranquil·la, segura, saludable... Qui no voldria una ciutat així?