Als majors, de qui ahir ens acomiadàrem amb un nus a la gola...
Tan sols s'acaba ara el viatge d'anada; els records faran, d'aquest adeu, un sempitern viatge de tornada.
Als menuts, amb qui ens retrobarem al setembre...
Que res no s'acaba, que tot continua sent camí des d'ara, i qui sap -i que bonic, això- l'esdevenir que ens depara?
Gràcies, famílies, pel privilegi que ens doneu cada any, per compartir amb vosaltres primeres paraules i passos, descobertes i afectes. Gràcies, infants, per l'entusiasme que encomaneu, pels aprenentatges que ens brindeu, per l’estima que ens desperteu en tots aquells que vos acompanyem en aquest viatge, únic i tan apassionant, al llarg d’uns anys que ho seran per a tota la vida.
Sense magnificiències ni estridències, la infantesa en defuig; devotes de la senzillesa i obertes a l’imprevist, a eixe “llibre”, inacabable i sempre significatiu que és la vida quotidiana, i al joc –lliure–, la clau que obri tots els panys; amb la naturalitat de fer-ho en la llengua que ens ha definit i defineix com a poble; amb l’aliment de la música, l’art i el teatre –una finestra de bat a bat al món exterior i interior dels infants–; amb les mans a la terra per saber d’on venen –faves, raves o bròquils– i d’on venim; compromeses perquè en les primeres revoltes del camí cap a un mateix i cap a l’altre siga el respecte el que el mene; amb la convicció que l’escola ha de ser casa, per als infants i per a les famílies, que cal que hi troben cada dia les portes obertes, literalment i metafòricament, perquè transparent i de plena confiança siga el vincle que ens uneix amb cadascuna. Per eixa escola casa en la qual creiem i a la qual intentem acostar-nos-hi cada dia, amb errors i torpeses, però amb el pur desig que a la fi de cada viatge, sapiem trobar-hi sempre noves sendes.
.jpg)
