Una mirada arrere

Un dels racons predilectes dels més majors, una finestra oberta de bat a bat al pas del temps. Ací estàvem, així érem, això féiem… fa poc més d'un any. I ara estem, ara som, ara fem… i en parlem!

Aguaitar a l’aula dels bebés, una vegada ho descobreixen, no hi ha dia que no hi tornen. I és que és ben màgic, ‘tat?

Un violoncel que ens captiva

Arribem i, com cada dia, ens espera el platet de meló, pera o carabassa, mmm! Com m'agrada la pissarra d'aigua del pati, ara quan m'acabe este trosset me'n vaig cap allí. En el banquet hi ha Amparo, Marta, Imma o Viqui, les mire i continue engrescat amb la pala i els pots.

A poc a poc, tots anem trobant, en els temps, els espais i les persones que es 'repeteixen', el rellotge, el mapa, la xarxa que ens fan sentir segurs i reconeguts a l'escoleta. I és només des d’aquest rellotge, des d’aquest mapa, des d’aquesta xarxa de confiança… que, a poc a poc, podem anar esguitant de sorpreses el dia a dia.

Heus ací una de les primeres, el concert de violoncel que ens fa fer dilluns passat la mestra Núria.

Quina delícia i quin goig, gaudir del gaudi dels infants, d'aquests primers moments en què, xino-xano, ens oblidem de la partitura... i ens lliurem a mans plenes a l'imprevist que ens sorprén i captiva.

Seguim, famílies!

El camí que enceta el viatge

I en eixe estic i no estic darrere d'una tela; i en eixe tronquet on hi ha la meua foto i on vaig quan vull estar sol; i en eixe conte que tant m'agrada i que porte cada matí a la mestra perquè me'l conte; i en eixa roda que gira i gira i jo darrere d'ella sense adonar-me que ja estic a l'altra banda del pati per primera vegada!; i en eixa mirada còmplice entre un infant i un altre en vore caure, oh!, unes bombolles de sabó; i en eixa pena que m'entra i que busca consol en els braços de la mestra; i en eixe rogle en què ajuntem tots els peus i fem una bona tabalada...

Hi ha les dinàmiques facilitadores, hi ha els racons seguritzadors... hi ha el vincle que floreix, hi ha la conquesta de l’espai, hi ha la incipient sensació de pertinença al grup... hi ha el camí que avança, a poc a poc, i amb anades i vingudes, cap a eixe punt, meta i alhora inici de tot... Sentir-nos segurs en l’escoleta i amb les persones que en formem part, sentir-nos segurs per desplegar totes les nostres emocions, sentir-nos segurs per lliurar-nos de ple a la descoberta, a la sorpresa, a l'aprenentatge al capdavall i a mostrar-nos, expressar-nos tal com som.

Que n'és de bonic el camí, i que en som, d'afortunades, d'acompanyar-los-hi!

 

 

De llums i ombres

Trobar la llum que ens guie en el camí invisible que ens acosta a cadascun dels infants.

Són dies ben emocionants, els que tot just vivim. I bonics. I delicats… i de petits detalls. També, però, cansats i, en molts casos, complicats tant per a la família, l’infant i les mestres.

No hi ha cap fórmula màgica, malauradament… o, en part, sortosament, i és que el goig de sentir amb un infant eixe clic, eixa complicitat que, de sobte, ho il·lumina tot, és únic… i és la brúixola que ens mena cap a la meta (i alhora, punt de partida, de l’aprenentatge i de tantes altres coses): el vincle de confiança i de seguretat amb la mestra i l’espai.

Sentir que ens accepten com a interlocutores del seu joc, que s’allunyen a vore què hi ha a l’altra banda de l’aula o del pati, que tornen, amb una mirada còmplice, per compartir descobertes o a la cerca de consol si ve la pena, la frustració o el desconcert.

A poc a poc hi va arribant i es va desfent l’embull d’emocions. Presència i acompanyament. Respectuós, calm, elàstic, estretint o donant espai, temps… i, sempre, escalf.

Seguim, famílies.

 

Les primeres passes del camí compartit

Hi entrem, enfilem cap a la cuineta, el cabàs o aquella pilota verda que hi ha dins d'una caixa. Mira mare, mira pare!, diem amb paraules o sense. Ens tornen la mirada, somriuen... i allà que anem!

A frec de terra, una mà ens ofereix un perolet, una veu suau ens pregunta si volem que ens engrunse; uns ulls se sorprenen, com els nostres, en veure desaparéixer la pilota verda. La mà, la veu, els ulls de la mestra.

I darrere de cada moviment, paraula o mirada... un 'juguem?', un 'oh!' compartit, un 'ací estic'... i estaré sempre que em necessites.

Trobar-nos, (re)conéixer-nos, saber-nos prop i segurs.

Família, mestra, infant. La descoberta de l'espai, la sembra de les primeres complicitats.

Primeres passes del camí -lent, delicat, divers, preciós!- que tot just hem començat a recórrer, i gaudir-ne, junts.

Benvingudes, famílies! Benvinguts, infants!

 

Comencem!

Falles, mascletades… qui diria que tot just comença un nou curs! I no un curs qualsevol. El tercer curs en pandèmia. I què us direm, pensar-hi ens produeix certa perplexitat. Al carrer s’alcen arreu conats de festa, però el protocol de Conselleria ens torna a la realitat, i és que, de nou, els infants, en el nostre cas de sols 1 i 2 anys, no podran estar acompanyats a l'aula per la seua família en el procés d’acollida.
Un any més que caldrà buscar camins que ens acosten a cada família i infant amb la cura i l'escalf de sempre.
Hui ens hem reunit l’equip després de les vacances, i entre protocols i normatives, ha aparegut, com una alenada, el conte que presentàrem al Sambori, recopilatori de converses caçades al vol l'any passat. Hem arribat a l'últim full i, de sobte, han esclatat les carcallades.
⁃ Voleu que acabe la COVID?
⁃ Jo vull un plat de cigrons!
Li hem demanat a Mariví que demà ens en faça un. A 2 de setembre? Sí, i ben calentet. La COVID continua, malauradament, amb nosaltres, i, amb ella, les restriccions. Però això no impedí l’any passat, ni impedirà enguany, que deixem d’assaborir els cigrons… i el curs.
I ho farem a mans plenes, famílies. D’emocions i experiències compartides. Del món que tot just heu començat a desempaperar, infants. Descobrint-lo i obrint-vos-hi des de la curiositat infinita, des del joc lliure i dels sentits, i des del quotidià i l’imprevist, que ens enlluerna sense escarafalls, presses ni dreceres.
Perquè això arribe, però, cal sembrar primer la llavor del vincle. Amb la mestra, l’espai i els temps que ens faran de mapa.
A poc a poc i amb una mirada que acull, i un cor i una mà que s’obrin per ser i estar amb cada infant de tantes maneres i distàncies com cadascun necessite. Observant els seus interessos, teixint complicitats, encoratjant descobertes, gaudint les cures i acompanyant enutjos, desconsols i incerteses. Transmetent sense paraules un “ací estic” on trobar, ara i sempre, refugi i caliu.
Tant de bo siguem capaços de fer-vos arribar ara, i sentir demà, que posarem tota la nostra estima i esforç en aquest camí -delicat, lent, preciós!- que fa de l'escola, casa; i del curs, un llenç on ballen lliures els colors -intensos, diversos, únics!- de la primera infància.
Comencem!