Trobar la llum que ens guie en el camí invisible que ens acosta a cadascun dels infants.
Són
dies ben emocionants, els que tot just vivim. I bonics. I delicats… i
de petits detalls. També, però, cansats i, en molts casos, complicats
tant per a la família, l’infant i les mestres.
No
hi ha cap fórmula màgica, malauradament… o, en part, sortosament, i és
que el goig de sentir amb un infant eixe clic, eixa complicitat que, de
sobte, ho il·lumina tot, és únic… i és la brúixola que ens mena cap a la
meta (i alhora, punt de partida, de l’aprenentatge i de tantes altres
coses): el vincle de confiança i de seguretat amb la mestra i l’espai.
Sentir
que ens accepten com a interlocutores del seu joc, que s’allunyen a
vore què hi ha a l’altra banda de l’aula o del pati, que tornen, amb una
mirada còmplice, per compartir descobertes o a la cerca de consol si ve
la pena, la frustració o el desconcert.
A
poc a poc hi va arribant i es va desfent l’embull d’emocions. Presència
i acompanyament. Respectuós, calm, elàstic, estretint o donant espai,
temps… i, sempre, escalf.
Seguim, famílies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada