A l'Escoleta del Cor de l'Eliana i als amics Jaume i Conxa (quin goig tindre-vos a l’escoleta!), a Núria i Amparo (que grans sou, companyes!) i als mags de l’art sonor, CUNETA, per fer del dia de dimecres, festa major.
I, per descomptat, gràcies, hui i sempre, famílies.
Quina paradoxa, haver pogut entrar a l'escoleta tot just ens acomiadem...
Ai, sentíem que déieu, la buguenvíl·lia! I els cabassets! I la famosa claveguera de la Cuca Fera! La terra de les enfangades! I tants espais que els infants han fet ‘casa’ i que, després de deu mesos d’escola bombolla, dimecres tornàreu a xafar.
Que estrany ha sigut per a vosaltres, famílies veteranes, acostumades a fer-ho cada dia. I que difícil per a vosaltres, famílies noves, tan a les palpentes.
Ja vos podem dir, encara que sabem que no consola, que eixe desconcert i incertesa, i perquè no dir-ho, eixa por davant del nou curs, era també la nostra.
Però ací estem, per fi, juntes, en la primera de tantes que ens en devíem. I si hem arribat fins ací, i si el curs, de portes cap a dins, ha sigut senzillament i extraordinàriament… com qualsevol altre, això és, ple de descobertes, creixences i afectes, ha sigut gràcies a vosaltres.
Per això, i per tantes altres coses, gràcies, famílies. Per la confiança, la implicació, la comprensió, la paciència, la responsabilitat... I és que no, no hi havia a València unes famílies com vosaltres.
Una abraçada immensa a totes, i hui en especial, a les dues classes dels
majors, perquè els vostres dos anys al Trenet han estat marcats per la COVID però, malgrat això, o precisament per això, tot el que hem compartitho hem gaudit doblement, sabedors de com n'érem, d'afortunats, de compartir, sense confins, una bombolla de joc, llibertat, estima i vida, tanta vida!, cada dia.
I el darrer agraïment va als últims de Librada, que dimecres la meravellaren amb un conte i cançó, la seua preferida, dedicada a ella, la mestra més carxofera, que comença la prejubilació... després de 40 anys educant, dududúdudú, pel costat salvatge de la vida.
després de 40 anys educant, du dudú dudu dudú, pel costat salvatge de la vida.
I quina sort, van dir, haver sigut els últims de Librada.
I quina sort, hi afegim nosaltres, d’haver-te tingut com a companya. De tants somnis, lluites i il·lusions. Il·lusions de somiatruites dels que fan camí, dels que,
com tu, expliquen amb fets per a què serveix la utopia.
I seguim! Perquè sí, més carbó, fa falta més carbó a la màquina de vapor!