dilluns, 28 de juny del 2021

Carta de comiat del curs 2020/2021

Hui se’ns acaben les paraules d’agraïment. En tenim tantes per donar!
A l'Escoleta del Cor de l'Eliana i als amics Jaume i Conxa (quin goig tindre-vos a l’escoleta!), a Núria i Amparo (que grans sou, companyes!) i als mags de l’art sonor, CUNETA, per fer del dia de dimecres, festa major.
I, per descomptat, gràcies, hui i sempre, famílies.
Quina paradoxa, haver pogut entrar a l'escoleta tot just ens acomiadem...
Ai, sentíem que déieu, la buguenvíl·lia! I els cabassets! I la famosa claveguera de la Cuca Fera! La terra de les enfangades! I tants espais que els infants han fet ‘casa’ i que, després de deu mesos d’escola bombolla, dimecres tornàreu a xafar.
Que estrany ha sigut per a vosaltres, famílies veteranes, acostumades a fer-ho cada dia. I que difícil per a vosaltres, famílies noves, tan a les palpentes.
Ja vos podem dir, encara que sabem que no consola, que eixe desconcert i incertesa, i perquè no dir-ho, eixa por davant del nou curs, era també la nostra.
Però ací estem, per fi, juntes, en la primera de tantes que ens en devíem. I si hem arribat fins ací, i si el curs, de portes cap a dins, ha sigut senzillament i extraordinàriament… com qualsevol altre, això és, ple de descobertes, creixences i afectes, ha sigut gràcies a vosaltres.
Per això, i per tantes altres coses, gràcies, famílies. Per la confiança, la implicació, la comprensió, la paciència, la responsabilitat... I és que no, no hi havia a València unes famílies com vosaltres.
Una abraçada immensa a totes, i hui en especial, a les dues classes dels
majors, perquè els vostres dos anys al Trenet han estat marcats per la COVID però, malgrat això, o precisament per això, tot el que hem compartitho hem gaudit doblement, sabedors de com n'érem, d'afortunats, de compartir, sense confins, una bombolla de joc, llibertat, estima i vida, tanta vida!, cada dia.
I el darrer agraïment va als últims de Librada, que dimecres la meravellaren amb un conte i cançó, la seua preferida, dedicada a ella, la mestra més carxofera, que comença la prejubilació... després de 40 anys educant, dududúdudú, pel costat salvatge de la vida.
després de 40 anys educant, du dudú dudu dudú, pel costat salvatge de la vida.
I quina sort, van dir, haver sigut els últims de Librada.
I quina sort, hi afegim nosaltres, d’haver-te tingut com a companya. De tants somnis, lluites i il·lusions. Il·lusions de somiatruites dels que fan camí, dels que,

com tu, expliquen amb fets per a què serveix la utopia.
I seguim! Perquè sí, més carbó, fa falta més carbó a la màquina de vapor!
 











Discurs d'"Els últims de Librada"

I quina sort, la nostra, poder dir per sempre que hem sigut els últims de Librada.

I és que ací estem, Librada, més de 40 anys després, que no són tant però no són poc.

Tanquem els ulls i som al setembre de 1979. Una colla de joves somiatruites, a la plaça de Patraix, presentant un projecte sense local, sense famílies, sense res més que... tantes, tantíssimes il·lusions.

Il·lusions de somiatruites dels que fan camí, dels que expliquen amb fets per a què serveix la utopia.

Somiatruites com tu, Librada, somiatruites al vent. 

40 anys bategant per una educació infantil a la mida dels infants: una educació infantil arrelada, oberta, respectuosa, compromesa, viva. Una educació que crida: somiatruites al tren!

I quin tren, i quin viatge, el del Trenet..

Un Trenet que, per sempre, estarà amerat de tu, Librada.

Es queda la millor manera per practicar la psicomotricitat fina. Fitxes? Exercicis? Pelar carxofes i esgrunar faves!

Es queden les llentilles de la mare, la tia Angelita, exemple de tantes i tantes coses.

Es queda l’olor amb què comença cada curs, les garrofes de Xaló, amb què, amb tan sols una mirada, brollen els primers “juguem?” dels infants.

Es queda el teu parlar únic. Obert i sonor i a caramull d’expressions que ens porten com cagalló per séquia. 

Es queda l’abraçada comunitària, eixa muntanyeta, eixe sentir-se’n part, que tant reconforta, de menuts… i de grans.

Es queda  l’arc de Sant Martí per bandera, tan gran com una casa ben oberta… si és que hi ha cases d’algú.

Es queda la teua naturalitat única, Librada, enamorada de cadascun dels infants i sabedora del privilegi d’acompanyar primeres paraules, descobertes i afectes. Deixar fer i deixar ser, com si no?, i un “estic ací” que des del primer segon transmets als infants… i també a les famílies.

Es queda la teua estima, la teua energia, la teua alegria, el teu record… en cadascuna de les madames i carpantes, i en cadascuna de les famílies, vora 500!, que han fet viatge al teu costat. 

I quina sort, la nostra, de poder dir per sempre que hem sigut els últims de Librada. 

Perquè sí, Librada, ara et toca a tu: “Manetes als genolls, culet cap a fora, preparada, llesta... JA!”.




 

diumenge, 20 de juny del 2021

Hem guanyat el premi Sambori!

Hem guanyat el premi Sambori de 0 a 2 anys! “De l’any que tancaren els parcs”, un recull de frases caçades al vol entre les incipients converses dels infants de 2 anys d'El Trenet durant el mes de gener de 2020.
A través d'aquestes, la mirada de la primera infància sobre el coronavirus i pinzellades d’allò que perceben, de com ho viuen. Observacions i també desitjos i esperances amb què fan seu, passen pel seu tamís, donen sentit a quelcom a què molts adults encara som incapaços de pair.
Va per vosaltres, infants, i per totes les lliçons que ens regalat enguany. Quines ganes d’ensenyar-vos-ho tot demà!
Gràcies a Escola Valenciana, a la CAPPEPV i a la Fundació Sambori. Quin goig tornar a respirar, malgrat tot, el comboi i l’emoció de les Trobades!
Ací vos deixem imatges de la recollida del premi (quina llàstima no haver-ho pogut compartit amb vosaltres, famílies i infants!) i un grapat de trossets del conte.

Ens quedem amb un:
- Voleu que s’acabe la COVID?
- Sí, jo sí! I jo! I jo!
- Jo vull menjar xampinyons. I cigrons.

Estem salvats!
















dissabte, 19 de juny del 2021

I, per art de màgia, un mant porpra cobrí el pati

Sovint, el joc cau del cel, i ahir... fins i tot literalment!
El matí ens va deixar una arruixada de flors de buguenvíl·lia, i, per art de màgia, un mant porpra va cobrir el pati.
La resta, la llibertat per fer i desfer transformada pels infants en infinites possibilitats per al joc.
Simbòlic, motriu, manipulatiu, creatiu... mil cognoms li posaríem al que va brollar ahir, i tot, com sempre si naix d'ells, enriquidor, divers, significatiu, ple.
 

 

dilluns, 14 de juny del 2021

Fang, fang, fang!

Trobàvem molt a faltar l'abril tan plujós que vam tindre, i quina xamba hem tingut estos dies, que d'entre tota la ciutat, on ha fet un sol que badava les pedres, ha caigut una arruixada juuuustetet al pati de l'escoleta.
I quin fangar, i quin engrescament palpar-lo, manipular-lo, estacar-hi mans i peus, xapotejar... i acabar arrebosant-s'hi.
Hem enviat els infants a pastar fang... i quina gustera!
 

 

dimecres, 9 de juny del 2021

Les darreres actuacions a la finestra

I ací vos compartim l’última fornada d’actuacions! I quina fornada!
Xiroi i Anhel ens van deixar bocadats, i és que van traure una caixeta a caramull de puces que no paraven de botar i, sense adonar-nos-en (com dimonis s’ho van fer?!), vam acabar tots amb una al braç! Sí, sí, com ho sentiu!
La família de Laura ens delectaren amb un concert de violoncel i violí… i se sabien totes les nostres cançons preferides! El lleó vergonyós, la manta al coll… i fins i tot un vals que ens va fer ballar ben apretadets.
De vesprada (no parem!), Guada, que venia de presentar la seua obra (“La confiança”, a la Sala Ultramar, aguaiteu-hi!) i Pau ens van representar “L’inventor de xiquets”, que apel·la a la màgica, i tan necessària, essència dels infants… i als drets, als seus drets, ací… i arreu del món.
Ah! I finalment, fa una setmaneta van vindre els amics de la família de Pau a ballar lindy-hop.
En l’equip ja n’hi ha un parell que s’hi volen apuntar, quin gust feia vore-vos!, encara no vos negarem que tenim el mateix dubte que Leo: “però... i no maregen?”.
El que hem viscut enguany en obrir la finestra i la porta és màgic, famílies. Se’ns acaben les paraules per agrair-vos-ho. La complicitat i la il·lusió que ens heu transmés enguany, que tot ha sigut tan i tan estrany, ens ha donat escalf, llum i alé. Ens heu donat vida, tanta vida.
Gràcies infinites, famílies.







diumenge, 6 de juny del 2021

Pata-xula 2021


Amb l’aigua tèrbola i l’horitzó desdibuixat, la mar ens rebé ben rebolicada i juganera. De fons, el fragorós rompre de les ones... i a la voreta, esguits de crits i rialles enmig de la immensitat. Réiem, ens miràvem -Que ve una ona, que ve una ona!- i tornàvem a riure.
Ei, va dir algú, el missatge per a Pata-xula! Encara com!
El llançàrem a la mar i tots el colors del blau se l’engoliren. I, ona amunt, ona avall, cavalcà fins al seu vaixell mentre ens en tornàvem a l’escoleta per dinar i fer una becadeta.
I de vesprada... va acabar eixint el sol!, vam continuar jugant a cor què vols, vam escorcollar cada racó de l’estany, de les dunes, de la pinada... a la cerca del nostre pirata... i per fi el vam trobar. A ell... i al seu tresor, el que hi havia dins del cofre... i el que, com un polsim màgic, va impregnar tot el dia... i la nit de divendres.
Per als infants, un fum de sensacions, il·lusions i descobertes compartides; per a nosaltres, el goig d'acompanyar-les i l'emoció, mentre els véiem, que després d'un curs de tantes incerteses, pors i renúncies, el camí comença a desemboirar-se.
Qui ens ho haguera dit al setembre, o per Nadal, que estaríem ací... i així.
Gràcies, famílies, de tot cor, per l'esforç, la responsabilitat i la confiança, ara... i durant tot el curs. Cada vegada la COVID ens arrabassa menys... i ens acosta més.
Quant que ho havíem enyorat... i quant que et recordarem, Pata-xula 2021.