Discurs d'"Els últims de Librada"

I quina sort, la nostra, poder dir per sempre que hem sigut els últims de Librada.

I és que ací estem, Librada, més de 40 anys després, que no són tant però no són poc.

Tanquem els ulls i som al setembre de 1979. Una colla de joves somiatruites, a la plaça de Patraix, presentant un projecte sense local, sense famílies, sense res més que... tantes, tantíssimes il·lusions.

Il·lusions de somiatruites dels que fan camí, dels que expliquen amb fets per a què serveix la utopia.

Somiatruites com tu, Librada, somiatruites al vent. 

40 anys bategant per una educació infantil a la mida dels infants: una educació infantil arrelada, oberta, respectuosa, compromesa, viva. Una educació que crida: somiatruites al tren!

I quin tren, i quin viatge, el del Trenet..

Un Trenet que, per sempre, estarà amerat de tu, Librada.

Es queda la millor manera per practicar la psicomotricitat fina. Fitxes? Exercicis? Pelar carxofes i esgrunar faves!

Es queden les llentilles de la mare, la tia Angelita, exemple de tantes i tantes coses.

Es queda l’olor amb què comença cada curs, les garrofes de Xaló, amb què, amb tan sols una mirada, brollen els primers “juguem?” dels infants.

Es queda el teu parlar únic. Obert i sonor i a caramull d’expressions que ens porten com cagalló per séquia. 

Es queda l’abraçada comunitària, eixa muntanyeta, eixe sentir-se’n part, que tant reconforta, de menuts… i de grans.

Es queda  l’arc de Sant Martí per bandera, tan gran com una casa ben oberta… si és que hi ha cases d’algú.

Es queda la teua naturalitat única, Librada, enamorada de cadascun dels infants i sabedora del privilegi d’acompanyar primeres paraules, descobertes i afectes. Deixar fer i deixar ser, com si no?, i un “estic ací” que des del primer segon transmets als infants… i també a les famílies.

Es queda la teua estima, la teua energia, la teua alegria, el teu record… en cadascuna de les madames i carpantes, i en cadascuna de les famílies, vora 500!, que han fet viatge al teu costat. 

I quina sort, la nostra, de poder dir per sempre que hem sigut els últims de Librada. 

Perquè sí, Librada, ara et toca a tu: “Manetes als genolls, culet cap a fora, preparada, llesta... JA!”.