Un passeig de camí a l'hort del Trenet

De camí a l’hortet són moltes les paradetes que fem. De fet, amb els menuts encara no hi hàviem arribat. I és que eren moltes les coses que ens atreien d’ací allà i, sense adonar-nos-en, se’ns feia hora de dinar.

Però tant feia, arribar a l’hortet no era l’objectiu, sinó, com sempre, gaudir d’un passeig tranquil i de descoberta del barri.

Entre totes les parades, n’hi ha dues que no fallen. El taller mecànic, i el lloro Bartolo, al bell mig de la plaça de Patraix. I allí que es queden, esbatanats amb els cotxes voladors, i vinga a la xarrera amb el lloro.

Dimarts hi arribàrem per primera vegada, i estrenàrem un nou espai per remenar la terra i trastejar amb rastells i pales, olorar flors i herbes, agafar aire… i sembrar, arruixar (no hi ha res que ens agrade més!) i, si de cas, collir el poquet que se salva dels estirons de les manetes juganeres abans que cresca.

La setmana passada, un parell d’encisams i aquesta, una garbeta d’alls tendres... i un pésol!

Quina delícia, l’hortet, i quin goig que fa vore els infants gaudir-hi tantíssim.

Al fons, l’esguarda el genial mural d’Elías Taño: “Tot el poder per als barris”. Sí.

Obrim, obrim finestres!

Ens van dir que vindrien a fer sorollets, i d'això res. El que van fer divendres és màgia La màgia de la senzillesa (que de senzilla no en té res) que connecta amb els infants perquè parla els seus 100 llenguatges.
Dels sons i ritmes primigenis amb utensilis quotidians, als paisatges i textures que evoquen a través de la imaginació.
Embadalits els infants i també els mestres, i és que divendres, en lloc de la gelor dels últims dies, de la finestra van entrar la lluna, flamencs... i, sobretot, l'escalf que fa viva, plena, l'escola.
Reprenem "De bat a bat. Música, teatre i dansa des de la finestra" amb la família de Bernat, CUNETA! Moltíssimes gràcies, família!

D'alls i records

Una picadeta d'allets tendrets fregidets acabadets de collir a l'hortet.
Com més diminutius, més gran el plaer.
El de hui, immens.

Pel sabor (que n'estaven, de bons!) i, sobretot, pel record.
I és que aquests alls els vam sembrar al gener passat, però es van quedar per collir.
Al març, què vos direm que no sabeu, l’escola, la vida, el món, van saltar per l’aire.

Va per vosaltres, infants i famílies del curs 2019/2020.
Per tot el que vam viure junts, per tot el que ens va quedar per compartir.
Res més emocionant que aquelles abraçades, sentides com a furtives, i inevitables,
per tant i tant de temps esperades, amb què ens acomiadàrem.
Després de vora quatre mesos sense vore’ns. I ací mateix, a l’hortet.

Ens devem aquella primavera escapçada. Cuidem-nos, cuideu-vos, enyorats i estimats.

 

Poesia a la llum

Qui fora tu, llum.
Qui tinguera la teua màgia.

Un rellotge a la classe

- Jo tinc a casa un rellotge com eixe, però és negre, va dir Eloi entre mos i mos a l'entrepà 

d'oliet i gomasi.

De sobte, el rellotge, que fins ara havia passat totalment desapercebut allà dalt, es va convertir 

en el centre de la conversa.

- Hay una pequeñota que está quieta", va dir Leo assenyalant l'agulla de les hores.

- I una que no para de menejar-se, va dir Altea, referint-se a l'agulla dels segons. 

- Hahahaha, no para, mira, no para.

- I per a dormir?

- Ni per a dormir! I sabeu què? Quan l'agulla xicoteta arribe al cinc, vindran les vostres famílies, ha dit Viqui.

I ni parpellejar podíem, seguint el tic tac per comprovar-ho.

- I què més n'hi ha?, va preguntar Guillem. 

I començàrem a parlar dels números, dels que se sabia un, dels que sabia l'altre, i jugant, 

jugant, arribarem fins als 16! (Tot i que pel camí, alguns ens deixavem)

També parlàrem d'hores i de rutines, de què fem tots els dies i de quines coses fem abans o després d'altres.

I un parell estaven vinga a riure, d'imaginar-se l'agulla dels segons dia i nit sense parar. I és que 

no ens direu que no és misteriós, això!

Que n'ha donat de si, hui el rellotge. Que en dona de si, tot allò que naix de l'interés de l'infant. 

Observar-ho, acompanyar-ho i estirar-ne del fil, la 'programació' més significant, rica i engrescant que hi pot haver.

I què en pensen, els infants, dels parcs tancats?

Abans de Nadal, ens vam enamorar de la iniciativa #EtTrobeaFaltar, d'Arquilectura, que va omplir el parc de Manuel Granero amb cartells que, d'una manera amable, comunicaven als infants el tancament, alhora que els agraïen la paciència i els expressaven el seu enyor i l'expectativa de tornar a trobar-se.
Un canvi de mirada que, a diferència de la gelada ordre de les cintes d'abalisament que hi ha ara, té en compte els infants, parla el seu llenguatge, es posa en el seu lloc. I això ens sembla tan necessari!
Ahir de matí, que vam fer un passeget pel barri amb els infants més majors (2-3 anys), ens vam seure a esmorzar al parc d'enfront de l'escoleta.
Com cada vegada que hi passem... "Està tancat pel coronavirus, està tancat pel coronavirus", van dir un parell de xiquets.
Hui la conversa ha continuat, i ens ha deixat frases com aquestes:
- Eloi: “El bitxet ha tancat el parc”
- Guillem: “No, lo ha tancado un señor, que yo lo vi”.
- Manel: “El parc està tancat. Després l’abrimos, vale?”
Com a agraïment a la iniciativa #EtTrobeaFaltar, les hem volgudes penjar al parc.
Per una ciutat en què els infants també tinguen veu, i aquesta siga escoltada.
- Biel: “Tots a jugar prompte”.
Tant de bo que sí. Cuidem-nos.

 

El millor abric és un amic

Bufandes, batins, toquetes, tèrmiques, samarretes afelpades, ponxos...

Acomiadàrem infants als desembre, i hui tornen cebetes.

El fred apreta. Però les abraçades més.

En tenien, en teníem, moltes ganes.

Seguim. Amb la màxima il.lusió, amb la màxima responsabilitat dins i fora de l'escola. No n'hi ha una altra.