Tot allò que ens ofereix la quotidianitat

En la colleta dels més menuts estan començant a beure “sols” la llet amb un got “normal”.

“Sols”perquè els infants agafen a soles el got amb les dos mans, però la mestra està al seu costat acompanyant-los, i “normal” perquè hui en dia, els infants, abans de beure en un got, solen beure amb gots antivessaments, antigoteig o d’aprenentatge. 

I què hem observat les primeres vegades que li hem donat un got a un infant de poc més d’un any?Alguns no saben com agafar-lo (potser busquen les anses?), d’altres no saben si acostar la cara algot o el got a la cara, d’altres se l’empinen colze amunt com si fora un biberó amb el consegüentesglai perquè es banyen de dalt a baix, d’altres fiquen els dos llavis dins del forat sense obrir la bocai esperen que passe alguna cosa sense menejar els braços, i quan els menegen... xof! També n’hi haqui trau la llengua com si fora un gatet llepant i d’altres recolzen el got per la part de dalt dels llavis,queda la boca oberta per baix i quan alcen el got... xof!

D’altres mosseguen el got amb les poques dents que tenen, empinen tant el got que els entra la llet per la boca i també pel nas o beuen però s’obliden de tancar la boca quan han acabat el glop i els cau la llet de la boca. Altra curiositat que hem observat és que molts demanen més llet quan encara els en queda al fons del got, i és que a la major part dels infants no els arriben bé els braços per a empinar-lo i esgotar-lo del tot, i alguns fins i tot canvien les manetes de lloc i les fiquen en el cul del got per tal d’arribar a beure tota la llet.

I és que beure d’un got sembla fàcil, però quan tens poc més d’un any... no ho és gens. Necessitem la coordinació oculomanual per a agafar el got i portar-lo a la boca, hem de calcular la inclinació del got amb el moviment dels nostres braços i mans, i hem de coordinar com i quan obrim i tanquem laboca, mentre bevem el líquid sense ofegar-nos.

Tooot un ventall de reaccions amb què podeu fer-vos una idea de com de... són els berenars a l’escoleta 😉I per aquesta, i per tantes altres raons, sempre diem que, en el 0-3, qualsevol moment del dia és “educatiu”, i no cal anar a buscar o preparar tant, que tot, o quasi tot, ens ho ofereix la quotidianitat, si li fem espai, si li donem temps... i un bon pitet! 😅

Sembrar llavor d'estima i compromís

Ahir vam anar a Bétera, als tarongerars de Dàmaris. La casualitat ha volgut que mentre Quim, Chloé o Eloi jugaven a pujar al seu tractor, els de molts altres llauradors envaïen la ciutat clamant com ella preus justos i vides dignes. Dàmaris ens parlà de la duresa física de la faena i, sobretot, de la psicòlogica, per la incertesa tan constant i ofegant. Ens en vam tornar amb els cabassets dels infants plens de taronges i d’esperança, però, que les reivindicacions de la gent del camp siguen per fi escoltades per aquells capaços de canviar les regles del joc.Mentrestant, des de l’escola no podem sinó entendre aquestes reivindicacions també com a pròpies. Mentrestant, a l’escola no podem sinó sembrar en els infants la llavor de l’estima, del valor i del compromís per l’horta i per qui la treballa. Posant-hi al seu plat cada dia verdures i fruites de proximitat, ecològiques i de temporada; fent-los partíceps de l’elaboració i, simbòlicament, també del conreu. D’eixes favetes tan bones que collim al nostre hortet i que tant de temps hem hagut d’esperar per a poder assaborir, però també d’eixos bròcolis, creïlles o carxofes que tant ens costà sembrar i que les gelades/pluges/altes temperatures han fet en orris. Per a poder començar a entendre la duresa i la incertesa de què ens parlava Dàmaris, per a poder començar a entendre que, per l’horta, ens hi va l’aliment, la terra i la vida.

Gràcies, Dàmaris, pel matí d’ahir… i per la llavor de cada dia.

Miscel·lània del curs 2022/2023

La fi del curs està a tocar, i aguaita ja el comboi del sopar amb les famílies, la curiositat per allò que hauran preparat per a la festa (i l'emoció per mostrar-los el que hem preparat nosaltres! ☺️), la pena per la partida dels més majors, l’aborronament en escriure els informes de cadascun i preparar l’última reunió grupal amb la inevitable mirada retrospectiva que ens porta.

S'agombolen els records en forma d'anècdotes, assoliments i moments, xicotets moments d'eixa vida a l'escola que brolla de la calma, el respecte, l'afecte, l'imprevist i la senzillesa que, tanmateix, la fa bategar en majúscula.

Vet ací un grapat que ens han aparegut d'ací i d'allà.

De mirades que es creuen i centellegen, de la sorpresa d'un garbellot de penques que arriba a mitjan dinar, de la tendresa de trobar-nos, parar i amoixar-nos, del món que es para amb la pròpia descoberta, dels assoliments que ens fan sentir tan grans, d'una ombra que ens engresca, de l'espectacle de la pluja, de la força de sentir-se colla, del meravellament davant del propi traç, literal i metafòric; de la dolça melodia gatzarosa amb què, sense director ni partitura, fan seua, i fan plena, l’escola.

Collir, assaborir i compartir

La rúcula i els canonges per a l’amanida, les favetes per a la picadeta i les penques per al putxero de la nostra veïna Toñi, que cada dia que ens veu ens engresca empomant i guardant a la butxaca els besets que els infants li enviem.

“Està Toñi, està Toñi!”, criden i corren en vore-la.

Serà bonic, això!

Collir, assaborir i compartir el millor aliment, el de la complicitat que cada ens regala el veïnat!

Empatia, cura i estima

Pot una criatura (millor dit, díhuit criatures) de dos anys esperar a acabar de dinar per a alçar-se de la taula? Alguns sí, d’altres no. A la classe dels xicotets de 2-3 anys estem provant una idea per a evitar que es desencadene l’efecte dòmino.

Quan algú acaba de dinar, pot alçar-se a ajudar a dinar a algun company que encara no ha acabat, si aquest ho permet. La proposta ha donat peu a situacions ben boniques i tendres, amb la posada en valor de l’empatia, la cura i l’estima; de començar, al capdavall, a poc a poc, a entendre les necessitats i la voluntat de l’altre, de vegades diferent a la pròpia.

Que cal deixar un temps perquè el company mastegue i engula, o que potser ja no en vol més i no podem forçar-lo. I de tant en tant, alguna frase que han sentit dir a la mestra (“Caram, quina fam tenies!”, “Mira, t’ha tocat una penqueta, que bé!“, Et queda poquet, en vols més?”).

Tan educativament ric qualsevol altre, el moment del dinar. Tot ho és, en el 0-3. Tan important, com tot, sembrar-lo de plaer i de calma.

De l'horta a l'escoleta, tot acabadet de collir, tot a puntet per a assaborir!

De l’horta (de Llíria) a l’escoleta, tot acabadet de collir, tot a puntet per a assaborir!

I dels caixons de la bici… a l’olleta de músic, l’arròs amb bledes, la fava pelada, l’olla, l’arròs amb fesols i naps… plats d’hivern que ens alimenten, arrelen i escalfen cada dia.

De la llimera a l'arròs

De la llimera del pati a l’arrosset amb bledes del dinar.

Els dits d’oloreta confits i, a cada cullerada, la saborosa senzillesa retrobada.

La festa setmanal, quin regal!

I, com cada setmana, ens arriba en bicicleta la comanda de fruita i de verdura.

Ecològica, de proximitat i de temporada, aquesta ben fresqueta ja, en què assaborirem caquis, carxofes, taronges, perellons, cols… i gaudirem amb ells dels plats nostrats que més ens abriguen, brrr! Olleta de músic, arròs amb bledes, gaspatxo de la Mariola, arròs amb abadejo i, per descomptat, el putxero, mmm!

 

La senzillesa i l'exquisidesa de les herbes salvatges mengívoles

Setmana de sembra (cols, encisams, kale…) i també de collita.

D’herbes salvatges i mengívoles, un tastet en plena ciutat de la cuina rural silvestre més ‘primitiva’, senzillesa… exquisidesa.

Llicsons, borratges, conillets… o, com hui, cama-roges! Noms suggerents, sabor més que suculent!

 

La tardor, es treballa?

Al voltant de la taula, xarrem i descorfem ametles; les fulles cauen dels arbres per tot arreu, les agafem, esmicolem i oh!, cruixeixen; la terra humida per les plogudes assaona la sembra de faves i entendreix la ruca, mmm! Magranes de l'Alcúdia, pebrassos de la Mariola, cabrerots de la Marina, diumenges de collita en família, dilluns d'esmorzars... quina delícia!

La tardor i els seus rituals, textures i sabors.

La tardor que no es "treballa", sinó que s'observa, es menja, es xafa, es comparteix, se sent… mentre, deliciosament, fem camí cap a l’hivern.