divendres, 21 de desembre del 2018

Bones festes!

Va per vosaltres, famílies.
Per aquells que vau pujar al Trenet i us retrobem emocionats a l’estació del record; per aquells amb qui enguany teixim cada dia reptes i afectes; i per aquells que espereu, temorosament il·lusionats, el començament del viatge del curs 2019/2020.
Gràcies, sempre, per la vostra confiança i complicitat, i per molts anys que puguem continuar aprenent, equivocant-nos, repensant-nos i enlairant junts l’escola que tant ens estimem.

dijous, 20 de desembre del 2018

Collim taronges

Durant les últimes setmanes, hem olorat, rodat, jugat, pelat i, per descomptat, assaborit les llepolies més nostrades gràcies als caixons que ens va portar l’amic Santi de l’Alcúdia… i, hui hem descobert d’on vénen. 
N’hem collit un bons cabassos, hem corregut amunt i avall, hem vist pasturar les ovelles, hem jugat a l’amagatall entre els arbres… Quin matí més agradable hem passat hui a Picassent junt amb pares i mares, i quant que n’hem gaudit!
Moltes gràcies a Ventura i a tota la família, per convidar-nos a anar-hi i per ajudar-nos a sembrar, a poc a poc, la llavor de l’estima i el compromís per la terra i per qui la treballa. 
I, per a això, les famílies i les escoles també n’hem de ser exemple: consumint productes de proximitat i amb preus justos que garantisquen la pervivència dels camps i la dignitat dels llauradors.







El parc, un espai més de l'Escoleta

Quin goig poder gaudir del carrer com un espai més de l'escola…
Ens acompanyen aquests dies el magnífic sol d'hivern… i els veïns del barri, amb qui compartim espai… i complicitats.
Amb els obrers que seuen a menjar-se l'entrepà, amb la veïna que passeja el gos, amb els iaios que aguaiten al balcó i abaixen amb el seu nét perquè jugue amb nosaltres…
Ens mirem, ens preguntem, xarrem, juguem junts… i, de sobte, cobra sentit, l'escola que es vol de vida…
Tan senzill i tan natural… 
Per molts espais més que puguem guanyar als cotxes i al fum. Aquest ho va ser fa dos anys gràcies a la iniciativa que presentàrem a #DecidimVLC, però encara en queden molts, al barri i arreu de la ciutat. Recuperem-los, reivindiquem el dret a la ciutat dels infants… i de tots.

dimecres, 19 de desembre del 2018

Teatre sorpresa de les famílies

Caram quina sorpresa més gran ens han fet hui els pares i les mares de l’AMPA de l’Escoleta!
Que bonic tornar a recórrer els primers mesos del curs a través de les cançons, els contes i els personatges que ens han acompanyat, i que, amb tanta traça i comboi, heu portat hui a l’escenari.
Les oronetes cantaires, el cric-cric de les muntanyes de fulles de la tardor, els bufits de la Bruixa de la Morera, els tamboriners al ritme del temut i enjogassador "...rostit o fregit, o fet en suc, curucucuc, curu, cucuc!” que anunciava l’arribada del Butoni…
Sou una colla d’artistes, famílies, i mai podrem agrair-vos prou la implicació, la confiança i la complicitat que ens brindeu cada dia. 




Visita de l'alumnat de Magisteri de Primària de la UV

Fa un parell de setmanes, van vindre a l’escoleta l’alumnat de Magisteri de Primària de la Universitat de València. Una visita que, a proposta de Vicent Gil, el seu professor, va formar part de la #SAC, la Setmana d’Activitats Complementàries de la Facultat de Magisteri.
De primeres ens va inquietar la idea —Què els podem contar nosaltres, mestres i educadores d’infants d’1 a 3 anys, a futurs mestres de Primària?—, però, en començar a barrinar-hi, ens va semblar molt interessant la activitat; ja que que són relativament habituals les trobades entre mestres d’Infantil, o de Primària, però escassegen les trobades entre mestres de diferents etapes, les quals considerem que poden ser molt enriquidores per a tots, i, per descomptat, molt positives per a millorar, tant els uns com els altres, la nostra tasca amb els infants. 
Els xiquets arriben a Primària amb una trajectòria vital i amb una història familiar molt diferent, però també, atesa la flagrant manca de possibilitats de conciliació real, amb una llarga història ‘escolar’ que es remunta, en molts casos, al seu primer any de vida.
Durant la vesprada, vam parlar d’aquestes primeres experiències ‘escolars’, de la diversitat tan gran d’enfocaments que hi ha, i de la necessitat inajornable de redefinir aquesta etapa, fonamental en el desenvolupament dels infants, atenent als seus vertaders interessos i necessitats, i no a les presses d’avançar un currículum acadèmic que cada vegada més s’immisceix en les aules d’Infantil arrabassant als infants el seu dret al moviment i al joc lliure, a l’experimentació i a l’exploració en un ambient segur, ric i divers que possibilite el seu desenvolupament natural, i no els desconnecte del seu anhel innat d’aprendre (i de fer-ho a la seua manera i al seu ritme). 
L’observació, per part dels estudiants, de cadascun dels espais de l’Escoleta i dels materials que els componen, ens va servir com a fil conductor per explicar allò que volem que hi ‘ocórrega’, allò que volem possibilitar que els infants visquen durant el seu temps a l’escoleta.
I què els cridava l’atenció, d’aquests espais, als estudiants? Que no hi havia ni taules ni cadires; que tot el material estava sempre a l’abast dels infants; que hi predominaven els materials no estructurats; que convidava a interactuar-hi de moltes maneres diferents; que hi cabia des del joc més mogut i expansiu fins al recolliment i la relaxació; que no hi havia llibres de text ni fitxes; que, tot i les limitacions arquitectòniques, hi havia espais naturals com els terrers; que s’afavorien les situacions de risc (que no perill); que s’exposaven en les parets murals darrere dels quals no hi ha cap instrucció ni figura a acolorir... i que... un cavall penjava del sostre! ;)
Arran de la descripció i la interpretació dels diferents espais de l’Escoleta, vam parlar també d’un altre dels eixos principals de l’educació infantil de primer cicle, com és el vincle entre l’educadora i l’infant. Una relació d’afecte i confiança que es va bastint a poc a poc a partir del respecte als sentiments i les decisions del xiquet; a partir de l’observació i la prudència de no envair els seus espais ni forçar els seus temps; i, fonamental també, a partir de la complicitat, basada en la transparència i l’experiència compartida, amb els seus pares, els quals comparteixen els primers dies, setmanes o mesos amb nosaltres a l’escoleta, i els quals tenen sempre la porta oberta per entrar, eixir i estar-se a l’Escoleta sempre que vulguen.
D’això i molt més en vam parlar amb els estudiants de Magisteri, i, a través de les seues preguntes vam anar teixint el fil d’eixa escola que tant ens estimem i per la qual treballem cada dia, una escola que ha de poder mirar-se en una educació infantil respectuosa, reflexiva, diversa, flexible, càlida, observadora i oberta. 
Esperem que la visita us haja sigut profitosa per conéixer una miqueta més els que seran els vostres alumnes (quines experiències ‘escolars’ han pogut haver tingut, o no; quina influència pot tindre això en la seua manera d’aprendre; què puc fer jo per a ‘compensar’ allò que li haja pogut mancar, o per no xocar amb allò amb què se sent segur i en què troba plaer) i, també, perquè, cadascú a la vostra manera, pugueu convertir, tal com intentem nosaltres amb més o menys destresa cada dia, convertir les vostres futures aules en espais transformadors on, a poc a poc, anem trencant inèrcies, desfent-nos de jous i posant en el centre l’alumne i la/les seua/seues mirades.

dimarts, 18 de desembre del 2018

"Escrivim" la carta als Reis d'Orient

La il·lusió s’ha fet hui gargot en la carta que els infants més majors de l’Escoleta han escrit, a la seua manera, als Reis d’Orient.
Els desitjos del seu primer Nadal... amb paraules.
Hi ha hagut paraules molt sol·licitades (Reis, necessitarem una flota sencera de motos!), d’altres de ben tendres (la ‘uela’, la mamà), d’altres en llenguatge secret (un ’taole’, un ‘bu’… i d’altres que, ai!, ens han deixat a nosaltres sense, com ara les de Mateo, que ha demanat als Reis una moto a canvi del seu xumet. Que ell ja és major, ha dit, i no el necessita.
Xino-xano hem anat a la bústia, hi hem tirat la carta, i en acabant, hem aguaitat a Pili, la pescatera, que ens saludava des de darrere de l’aparador entre cigales, llobarros, tellines i un somriure d’orella a orella. La complicitat, el regal que dia a dia ens fan els veïns i els comerciants del barri... un luxe impagable.


Feretes i Cançonetes

Famílies, mireu com de carregat ve enguany el Feretes i Cançonetes!
Nou projecte de Dani Miquel i Carles Belda, Pengüins, Ramonets, Sedajazz i Trobadorets… Quant que ens agrada ballar i cantar les seues cançons a l’escoleta, i quin goig que cada vegada hi haja més, i més bons, grups de música per a la canalla! Per molts anys i iniciatives que ens permeten gaudir-los!


diumenge, 16 de desembre del 2018

Juguem amb paper

Mil i una vegades hem escoltat el conte del mag Flautirorí durant aquests dies, i hui, tot just el començàvem a contar… hem escoltat a la llunyania el seu flautí. Corrents hem anat amunt i avall a buscar-lo fins que, en obrir una porta… oh!
Ahí estava el mag i ahí estaven les muntanyes que tantes vegades havíem imaginat! Un mant de neu per explorar (rolls i un munt de brins de paper, cortesia de les màquines destructores dels treballs de les famílies!), i una experiència sensorial rica i oberta que convidava a rebolcar-s’hi, llançar-la, posar-se-la damunt del cap, amuntonar-la, transportar-la, amagar-s’hi… que convidava, al capdavall, a interactuar i a trobar-hi plaer de moltes maneres diferents.
Jugaven i jugaven amb deler els infants mentre el mag xarrotejava sense parar en perfecte flautirorinenc. Què en devia dir, el mag? El adults no enteníem un borrall del que ens contava (recordeu que ve d'una terra mooolt llunyana), però els infants l'observaven bocabadats i el seguien, l’imitaven, reien, l’interpel·laven… moments ben tendres i graciosos en una vesprada de joc i experimentació acompanyats d’un dels personatges més estimats de l’imaginari treneter.






divendres, 14 de desembre del 2018

La gran festa de la Colla d'À Punt

A la Colla d’@apunt_media els veiem al web, a la ràdio i a la tele... i, dissabte 22 de desembre, els podrem vore en directe al Jardí de Vivers, entre jocs, màgia i tallers, i acompanyats de grans artistes. Tota una festa! Apunteu-ho a l’agenda, famílies!

dimecres, 12 de desembre del 2018

Voluntariat pel Valencià al Trenet

Vols ajudar a algú a llançar-se amb el valencià? I tu, vols perdre la vergonya i adquirir fluïdesa a l'hora de parlar-lo? Al Trenet us ajudem a fer-ho!
Amb el Voluntariat pel Valencià d’Escola Valenciana, posarem en contacte persones valencianoparlants amb persones que volen aprendre a parlar-lo, per conversar durant 1 hora a la setmana durant 10 setmanes.
Una iniciativa ben interessant també com a intercanvi d'experiències i sabers, per exemple sobre la criança i l'educació: entre pares/mares amb infants d'edats semblants, entre pares/mares d'"antics" treneters i de treneters nous per a l'any que ve, entre pares/mares que acabeu de tindre un xiquet...
Perquè tots tenim molt a ensenyar, a contar, a preguntar... us animem a apuntar-vos al Voluntariat pel Valencià del Trenet. Per a aprendre els uns dels altres compartint coneixements, experiències... i cafenets al barri ;)


dilluns, 10 de desembre del 2018

Esguits, rialles i provatures

En els diferents espais de l'Escoleta, els infants troben superfícies i instruments diversos per pintar, com ara la pissarra d’aigua o els troncs de la morera.

A banda d’aquestes experiències, que formen part de la quotidianitat, de tant en tant anem a l’atelier, on hi ha diverses propostes plàstiques per a experimentar-hi. A l’atelier, com en la resta d’espais de l’escoleta, el material està a l’abast dels infants perquè puguen utilitzar-los sense haver de recórrer a l’adult.
La setmana passada, els més menuts (1-2 anys) hi van trobar un llenç en blanc ben gran i uns potets amb una mescla d’aigua, farina, sal i colorant alimentari.
A poc a poc s’hi van anar acostant i interactuant-hi, cadascú a la seua manera… alguns hi estampaven ara una mà, ara un dit; altres recorrien el llenç arrossegant el pinzell; altres provaven a pintar amb dos pinzells alhora, observant com es mesclaven els colors; altres preferien mirar-s’ho des de lluny, aguaitant a Pol, que colpejava el mural amb el llenç i es meravellava amb cada esguit; o a Leo, que s’engrescava a esgarrar el paper i mirava a Imma enjogassat, fa cric-cric, faig cric-cric…
No té res a vore, doncs, amb fer manualitats amb acolorir una figura prèviament feta per l’adult i amb un resultat preconcebut i homogeni; no es tracta, doncs, de fer un producte ‘per a ensenyar a les famílies’... sino que, quan parlem de l'experiència artística en el 0-3, el que importa no és el resultat, sinó els processos que hi ha darrere, els moviments que genera, els llenguatges que interrelaciona, les sensacions que desperta… les quals donen a aquests murals una vida i una bellesa inimitable.





















dissabte, 8 de desembre del 2018

Per què cal observar, per què cal documentar?

Observar els infants i el seu joc lliure ens guia sobre la conveniència, o no, de canviar els materials que tenen a la seua disposició. 
Hi ha materials que, per la raó que siga, no els generen interés d'acord amb el moment evolutiu en què es troben; n'hi ha d'altres, en canvi, que, després d'un temps fent-ne molt d'ús i molt profitós i ric, s'esgoten i ja no els permeten anar més enllà.
Tant en un cas com en un altre, observar i documentar aquest joc ens permet conéixer més els infants, els interessos i necessitats de cadascun d'ells, i anar adaptant-hi l'espai i els materials a mesura que aquests canvien. Sens dubte, els materials que menys difícilment s'esgoten són els no estructurats, com ara les bobines que ens va portar fa vora un mes la companya Laura Pastor, que fa pràctiques a l'Escoleta.
En aquesta entrada us parlàrem dels múltiples usos que en van fer els infants durant els primers dies, i hui us diem bon dia amb el goig que Teo, Darío i Jorel han posat aquest matí en la construcció d'una torre mentre els companys i les famílies anaven entrant a l'aula.
Un joc, el de construir (i enderrocar!), que els infants d'aquesta edat busquen molt freqüentment. És la conquesta de l'altura, relacionada amb el desig i el plaer de créixer, d'explorar i superar els propis límits i, per tant, d'avançar de manera natural en el coneixement del món i del propi cos. 
En construir, agrupem; i en destruir, dispersem, accions per mitjà de les quals experimentem amb els que seran els primers conceptes matemàtics. I, sobretot, amb les construccions i els posteriors enderrocs manifestem la nostra força i ens reconeixem com a subjecte actiu capaç d'expressar-la i de transformar, dominar i reorganitzar la realitat. 
I tot això per construir una torre?
I tot això per quedar-nos en un segon plànol, deixar que els xiquets facen i desfacen, i proporcionar-los, en funció de les pistes que els seu joc ens deixa, materials que els permeten avançar en allò que els engresca. Acompanyant i facilitant en lloc de proposant, dirigint o intervenint. Afavorint l'expressió i el desenvolupament del plaer de seguir la seua motivació intrínseca i innata per l'aprenentatge.
La seua satisfacció és més que evident, i, amb això, no caldria que n'haguérem dit res més...



dimarts, 4 de desembre del 2018

Un matí entre fulles, jocs... i un violí!

Com sabeu, les tempestes de setembre van tombar a terra la morera del pati, entre les fulles de la qual vivia la Bruixa de la Morera, part de l’imaginari treneter durant més de 30 anys. Sempre corredora i juganera, cada any la Bruixa de la Morera feia que, bufit a bufit, totes les fulles caigueren a terra en filera… 
La bruixa no parava quieta, neguitosa i cavil·losa, així que dijous anàrem a la Rambleta a la cerca de les fulles... 
Tantes n’arreplegàrem que, en tornar a l’Escoleta, la bruixa no cabia a la pell de l’alegria!
Quina festa en férem, remenant-les, xafant-les, arrebossant-nos-hi i esgarrant-les, i quin regal més bonic ens va fer la Bruixa per agrair-nos-ho! Un concertàs al violí que va acompanyar el joc i les rialles damunt de la catifa de mil colors de la tardor...





dilluns, 3 de desembre del 2018

Matí a la Rambleta

Una estació no es treballa, no ‘s’ensenya’ i ‘s’aprén’, no s’acoloreix en una fitxa… les estacions, els canvis ambientals, la natura... s’observa, es palpa, es menja, s’olora, se sent, es viu…
Les tenin al pati i, sempre que podem, ens la portem a l’aula, a les mans, al plat, a la boca…, i, sobretot, tant com podem, eixim de l’Escoleta a buscar-la per poder amerar-nos-en…
La ciutat, malauradament, ens ho posa molt difícil; rius de cotxes, ràfegues de fum, muntanyes d’edificis… però ens en queden encara xicotets reductes, illots de vida com al parc de la Rambleta, al barri de Sant Marcel·lí, fruit d’una històrica reivindicació veïnal.
I ací mateix ens teniu, gaudint d’eixos jocs, d’eixes sensacions, d’eixos moments que, fins fa no res, eren ‘l’extraescolar’ de tots els infants, i que ara hem d’anar a buscar, hem de propiciar perquè l'asfalt ens els ha arrabassat i, amb ells, eixa part de la infància que, als que ara som pares, iaios o mestres, tant ens esborrona recordar.