Fa un parell de setmanes, van vindre a l’escoleta l’alumnat de Magisteri de Primària de la Universitat de València. Una visita que, a proposta de Vicent Gil, el seu professor, va formar part de la #SAC, la Setmana d’Activitats Complementàries de la Facultat de Magisteri.
De primeres ens va inquietar la idea —Què els podem contar nosaltres, mestres i educadores d’infants d’1 a 3 anys, a futurs mestres de Primària?—, però, en començar a barrinar-hi, ens va semblar molt interessant la activitat; ja que que són relativament habituals les trobades entre mestres d’Infantil, o de Primària, però escassegen les trobades entre mestres de diferents etapes, les quals considerem que poden ser molt enriquidores per a tots, i, per descomptat, molt positives per a millorar, tant els uns com els altres, la nostra tasca amb els infants.
Els xiquets arriben a Primària amb una trajectòria vital i amb una història familiar molt diferent, però també, atesa la flagrant manca de possibilitats de conciliació real, amb una llarga història ‘escolar’ que es remunta, en molts casos, al seu primer any de vida.
Durant la vesprada, vam parlar d’aquestes primeres experiències ‘escolars’, de la diversitat tan gran d’enfocaments que hi ha, i de la necessitat inajornable de redefinir aquesta etapa, fonamental en el desenvolupament dels infants, atenent als seus vertaders interessos i necessitats, i no a les presses d’avançar un currículum acadèmic que cada vegada més s’immisceix en les aules d’Infantil arrabassant als infants el seu dret al moviment i al joc lliure, a l’experimentació i a l’exploració en un ambient segur, ric i divers que possibilite el seu desenvolupament natural, i no els desconnecte del seu anhel innat d’aprendre (i de fer-ho a la seua manera i al seu ritme).
L’observació, per part dels estudiants, de cadascun dels espais de l’Escoleta i dels materials que els componen, ens va servir com a fil conductor per explicar allò que volem que hi ‘ocórrega’, allò que volem possibilitar que els infants visquen durant el seu temps a l’escoleta.
I què els cridava l’atenció, d’aquests espais, als estudiants? Que no hi havia ni taules ni cadires; que tot el material estava sempre a l’abast dels infants; que hi predominaven els materials no estructurats; que convidava a interactuar-hi de moltes maneres diferents; que hi cabia des del joc més mogut i expansiu fins al recolliment i la relaxació; que no hi havia llibres de text ni fitxes; que, tot i les limitacions arquitectòniques, hi havia espais naturals com els terrers; que s’afavorien les situacions de risc (que no perill); que s’exposaven en les parets murals darrere dels quals no hi ha cap instrucció ni figura a acolorir... i que... un cavall penjava del sostre! ;)
Arran de la descripció i la interpretació dels diferents espais de l’Escoleta, vam parlar també d’un altre dels eixos principals de l’educació infantil de primer cicle, com és el vincle entre l’educadora i l’infant. Una relació d’afecte i confiança que es va bastint a poc a poc a partir del respecte als sentiments i les decisions del xiquet; a partir de l’observació i la prudència de no envair els seus espais ni forçar els seus temps; i, fonamental també, a partir de la complicitat, basada en la transparència i l’experiència compartida, amb els seus pares, els quals comparteixen els primers dies, setmanes o mesos amb nosaltres a l’escoleta, i els quals tenen sempre la porta oberta per entrar, eixir i estar-se a l’Escoleta sempre que vulguen.
D’això i molt més en vam parlar amb els estudiants de Magisteri, i, a través de les seues preguntes vam anar teixint el fil d’eixa escola que tant ens estimem i per la qual treballem cada dia, una escola que ha de poder mirar-se en una educació infantil respectuosa, reflexiva, diversa, flexible, càlida, observadora i oberta.
Esperem que la visita us haja sigut profitosa per conéixer una miqueta més els que seran els vostres alumnes (quines experiències ‘escolars’ han pogut haver tingut, o no; quina influència pot tindre això en la seua manera d’aprendre; què puc fer jo per a ‘compensar’ allò que li haja pogut mancar, o per no xocar amb allò amb què se sent segur i en què troba plaer) i, també, perquè, cadascú a la vostra manera, pugueu convertir, tal com intentem nosaltres amb més o menys destresa cada dia, convertir les vostres futures aules en espais transformadors on, a poc a poc, anem trencant inèrcies, desfent-nos de jous i posant en el centre l’alumne i la/les seua/seues mirades.