Els primers traços de l'esquema corporal

D'utilitzar-les durant els dos llargs anys pandèmics per separar els grups (impossible no estremir-se recordar-nos-en...), a llenços fortuïts, d'entre els gargots, els primers traços de l'esquema corporal.

Un ull per ací, una boca per allà, et mous i em moc amb tu, amb el meu traç... i amb el riure que amb ell ve i va.

Dies de Carnestoltes

Sense estridències ni escarafalls, per Carnestoltes, tan sols, el cabàs de disfresses i complements de les aules s’ompli una miqueta més.

Ací vos expliquem per què així, per què en el 0-3 és sempre més ric com més lliure, tranquil i senzill.

Ací vos deixem un grapat de fotografies d’aquests dies, i també del colofó de divendres, en què mestres, infants i famílies ens trobàrem al parc i, de la mà dels amics Katatxúmbics, vam ballar, cantar, xarrar i celebrar… que el millor del viatge està encara per arribar.

Gràcies, famílies, per la col·laboració, comboi i complicitat!

 

De l'horta a l'escoleta, tot acabadet de collir, tot a puntet per a assaborir!

De l’horta (de Llíria) a l’escoleta, tot acabadet de collir, tot a puntet per a assaborir!

I dels caixons de la bici… a l’olleta de músic, l’arròs amb bledes, la fava pelada, l’olla, l’arròs amb fesols i naps… plats d’hivern que ens alimenten, arrelen i escalfen cada dia.

Clic! La llum s’apaga...

Benvinguts i benvingudes! En breus moments començarà l’espectacle del Teatrenet, per favor, apagueu els vostres esfínters i gaudiu de la realitat fictícia.

Clic! La llum s’apaga i els focus encén el potencial de la màgia teatral, la màgia d’una realitat que és i no és, que s’amaga i s’explica a si mateixa. En definitiva, una realitat que ens permet assajar, refer, exagerar, cridar, riure, caure i continuar amb l’espectacle.

Tot té cabuda en la representació, en la presentació del que ens passa sense que ens passe.

L’entrada és expectació, sorpresa, por, un fum d’emocions a flor de pell, l’espera del que s’amaga darrere del teló, darrere de les projeccions que fan a partir de la quotidianitat: un privilegi infantil necessari per a la transformació. Algunes criatures necessiten el contacte directe amb la mestra mentre viuen l’experiència, n’hi ha d’altres que en un gir de cap i la mirada càlida i atenta de la figura de referència en tenen prou; altres, tanmateix, necessiten pujar a l’escenari de primeres, comprovar que tot està al seu abast i seure per veure que fa Xavi amb els seus ‘trastos’. Tenen la capacitat innata de saber-se protagonistes quan arriben a un espai. I és just per aquesta raó que l’ambient, l’escenari, la instal·lació, sent com és una intencionalitat provocativa, no és tal fins que la criatura interacciona i enriqueix, dota de sentit i fa ‘poessible’ (poèticament possible) l’espontaneïtat i la llibertat d’actuar, de fer sense preconcepcions.

I així, sense més propòsit que el de deixar-nos portar, generem un vincle amb l’espai, amb el nostre cos i amb les persones amb què compartim aquest hàbit artístic. I fins i tot, és una oportunitat per a créixer en la confiança de viure amb genuïna intensitat.

Sobre l'experiència de Psicomotricitat Vivenciada

La Psicomotricitat Vivenciada forma part de la vida del Trenet des de gairebé els orígens de l'escoleta. Hui no parlarem, però, com altres vegades, dels beneficis que reporta aquesta pràctica, sinó que farem cinc cèntims de la manera en què la vivim.

A l’escoleta utilitzem la sala d'usos múltiples per a les sessions de Psicomotricitat, la qual, a primera hora del matí, és una zona de pas de les famílies, que la travessen per a arribar a cadascuna de les aules dels seus fills. Tot i que ens agradaria comptar amb un espai per a tindre la sala de ‘Psico’ sempre muntada, és cert que el fet d’haver-la de preparar cada vegada fa que els pares i les mares puguen vore com s’hi converteix, i també com, al llarg del curs, varia la disposició dels materials i mòduls d’acord amb l’evolució dels interessos i capacitats

dels infants. A més, el fet que Mercedes estiga en aquest espai mentre entren les famílies dona peu a la conversa i la complicitat amb elles i els infants. Alguns, en entrar-hi, s'amaguen darrere dels seu acompanyant, d'altres saluden xocant la mans o llancen un bon dia a l'aire. Hi ha qui abraça Mercedes, hi ha qui se sorprén i es reafirma: "Està Mercedes!", “Veus com està Mercedes?”. Un pare comenta: “Si hi ha Psico, ve més content”.

Al cap d’una estona, la sala de Psico està ja enllestida, amb el seu característic mur de mòduls.

En veure’l, els infants no poden contindre's i el tiren. Els pares intenten evitar-ho, però Mercedes els comenta que no passa res, que es torna a alçar, que per a això mateix és el mur. Quan tornen a passar-hi després d’acomiadar els infants, els pares comenten amb complicitat: “Fan ganes de tirar el mur”. Mercedes somriu i els diu “Algun dia l’hem de fer per a vosaltres”.

Com tot a l’escoleta, anar a Psicomotricitat també és una experiència amb la qual els infants es familiaritzen de manera gradual. Primer amb el grup sencer juntament amb la seua mestra i Mercedes, després a estonetes sense la mestra i, finalment, en grup reduït només amb Mercedes.

De vegades, hi ha infants que prefereixen quedar-se a l'aula i no anar a Psicomotricitat. A d’altres, en canvi, cal frenar-los perquè no isquen de l'aula, perquè són del grup següent. Tot és respecta, hi ha qui fa sessió doble o qui per a anar necessita que la mestra de referència l'acompanye o deixar d'anar unes setmanes. I tant fa.

Els primers dies que acudeixen a Psico, n’hi ha qui es queda assegut, observant els altres; necessita observar primer, conéixer abans d'incorporar-se a l'activitat. Mercedes respecta el seu ritme; a vegades només necessiten un suport, com caminar de la seua mà o tirar-li alguna pilota perquè ell la torne, el joc del “tu i jo”, o, simplement esperar que s'anime, mirant-lo i dient-li en silenci: “Pren-te el teu temps, t'espere. Quan hi estigues preparat, actuaràs”. I així, a poc a poc, al seu ritme, escoltant les seues necessitats, sense exigir-li, mamprén l’acció.

Els xiquets d’un/dos anys estan tota l'estona en moviment, pujant, baixant, llançant, buidant i

omplint les cistella amb pilotes, arrossegant un mòdul, observant, corrent; estan en l'acció, són

acció.

Els de dos/ tres anys alternen moments d'acció motora, també de construcció –i destrucció–, amb altres de jocs simbòlics (van amb cotxe, estan en una casa, juguen a papàs i a mamàs amb el seu bebé).

Uns i altres porten i trauen en la sala les seues vivències, les seues necessitats i emocions, i és

jugant que l’infant desplaça a l’exterior les seues pors, angoixes i problemes interns i el venç simbòlicament a través de l’acció.

Poc abans que acabe la sessió, n’anticipem el final, i, després del joc motriu i del joc presimbòlic o simbòlic a què arriben els infants, tanquem la sessió amb el temps de representació, del pensament, que, en el 0-3, sol ser cantar una cançó o contar un conte. Tres temps, tres etapes del recorregut maduratiu, fins al pensament abstracte, fins a la descentralització, de l’infant.

Imprescindible en el 0-3 (i el 3-6 i...), la pràctica psicomotriu ens/els descobreix, en enderrocar el mur, un temps i un espai per lliurar-se al moviment i el joc lliure, el mitjà per excel·lència dels infants de comunicar-se i ‘aprendre’ el món, i via també per a nosaltres d’arribar a ells i entendre què ocorre dins seu.

descentralització, de l’infant.

Imprescindible en el 0-3 (i el 3-6 i...), la pràctica psicomotriu ens/els descobreix, en enderrocar

el mur, un temps i un espai per lliurar-se al moviment i el joc lliure, el mitjà per excel·lència dels

infants de comunicar-se i ‘aprendre’ el món, i via també per a nosaltres d’arribar a ells i

entendre què ocorre dins seu.

Qui té un amic (i una caixa...) té un tresor

Júlia, Berta i Vega li demanaren a Marta una guitarra com la de Paco de Lucía, a qui sovint escoltem mentre dinem, i el nom del qual els fa molta gràcia. En vore-les, Nicolau demanà un ukelele com el de Núria. Álvaro un tambor i una bateria per a pegar molt fort. Carla, un piano, com el que sona de l'altaveu. Justina, un violoncel, com el de la bruixa.

Sovint pensem que els joguets cal que siguen el més realista possible, que tinguen les majors possibilitats possibles... i sovint ens adonem que a l'infant tant li fa, o més prompte al contrari, perquè com menys té el joguet, més pot 'fer' ell.

I per 'fer', volem dir, imaginar, i amb imaginar... pujar a l'escenari i fer sonar de mil maneres un

tros de cartó. I que tant fa que cadascú cante, alhora, una cançó diferent, que, entre la cridòria, es miren i riuen seguint la mateixa partitura, la de sentir-se de la mateixa 'banda'.

I és que ja es diu que, qui té un amic (i una caixa...) té un tresor.