Qui té un amic (i una caixa...) té un tresor

Júlia, Berta i Vega li demanaren a Marta una guitarra com la de Paco de Lucía, a qui sovint escoltem mentre dinem, i el nom del qual els fa molta gràcia. En vore-les, Nicolau demanà un ukelele com el de Núria. Álvaro un tambor i una bateria per a pegar molt fort. Carla, un piano, com el que sona de l'altaveu. Justina, un violoncel, com el de la bruixa.

Sovint pensem que els joguets cal que siguen el més realista possible, que tinguen les majors possibilitats possibles... i sovint ens adonem que a l'infant tant li fa, o més prompte al contrari, perquè com menys té el joguet, més pot 'fer' ell.

I per 'fer', volem dir, imaginar, i amb imaginar... pujar a l'escenari i fer sonar de mil maneres un

tros de cartó. I que tant fa que cadascú cante, alhora, una cançó diferent, que, entre la cridòria, es miren i riuen seguint la mateixa partitura, la de sentir-se de la mateixa 'banda'.

I és que ja es diu que, qui té un amic (i una caixa...) té un tresor.