De manera natural i cadascú al seu ritme, cada xiquet ens expressa que comença a estar preparat, fisiològicament i emocionalment, per a una de les fites de l’etapa infantil que, sovint, crea més angoixa en els pares i, de rebot, en els xiquets: el control d’esfínters.
Tanmateix, amb tranquil·litat, respecte, paciència, seguretat i confiança, es pot viure, i, de fet, cal que així ho vivim, com allò que realment és: un procés maduratiu (que no d’aprenentatge) amb avanços i inevitables retrocessos que, a poc a poc, es convertirà, més prompte o més tard, en un assoliment més en el seu procés natural de creixement.
Un assoliment que reflecteix el seu desig natural d’autonomia, i en què, com sempre, cal que, tant els pares com els mestres, els acompanyem sense anticipar-nos ni impacientar-nos, per tal que la iniciativa i la decisió de deixar els bolquers nasca d’ells mateixos i que seua siga la gran alegria i satisfacció d’aconseguir-ho. I, per a això, no hem de fer res més que escoltar a cada xiquet.
I és que no hi ha una edat per a deixar el bolquer, ni tampoc una millor època de l’any per a fer-ho, ja que cada xiquet té un ritme maduratiu diferent, i la millor època de l’any és aquella en la qual cada xiquet està preparat per a gaudir d'aquest guany propi fruit de la seua maduració i desig d’autonomia.
I com ho podem saber, això? Doncs observant allò que fan, per què s'interessen, etc., i adonant-nos de les pistes que, ací i allà, ens van deixant sobre el moment evolutiu en què es troben. Senyals fisiològiques, com ara que comencen a passar més temps amb el bolquer sec; però també de caire emocional i cognitiu, les quals ens manifesten que el moment de deixar el bolquer es va acostant a poc a poc.
Algunes d'aquestes pistes són, per exemple, que siguen capaços de reconéixer-se com a 'jo' i designar allò 'meu'; que sàpien diferenciar i anomenar allò que han fet al bolquer; que vulguen vore què fem al vàter; que s'observen i ens facen preguntes sobre el propi cos i el seu funcionament; que integren aquest interés en el seu joc lliure; o, que, d'una manera o una altra, ens facen arribar el seu desig de ser 'major' i deixar de ser 'bebé’.
Fins que aquest moment va arribant a cada xiquet, a l’Escoleta donem peu a experiències que els ajuden a entendre i recrear aquest procés, com ara canviar-los el bolquer drets (tombats no poden veure res i no hi poden col·laborar); i posem a la seua disposició materials que ho afavoreixen, com ara material de joc manipulatiu per a omplir, buidar i transvasar recipients amb aigua, sorra, fang, etc.; ninos per a vestir/desvestir, posar-los/llevar-los el bolquer, seure’ls a l’orinal o llavar-los; contes relacionats o vestits i complements d'"adults" (bolsos, carteres de diners, sabates grans...) i de bebés (xumets, biberons...) perquè, per mitjà del joc, puguen elaborar el moment tan fràgil de trànsit entre el desig de sentir-se "major", i la por, la inseguretat, de "deixar de ser" xicotet.
El més important, però és que no ens atabalem, anticipem, impacientem o decidim per ells, sinó que els acompanyem en un procés que cadascun d’ells començarà en un moment diferent, els reconeixem l'esforç i els transmetem, sense presses ni imposicions, la confiança i l’expectativa d’assoliment que necessiten en uns moments delicats i, alhora, tan engrescadors per a ells. D’això i molt més, vam parlar amb Felicitat Signes, la psicòloga de l'Escoleta, en la xarrada que va fer a les famílies de l’Escoleta sobre com i quan deixem els bolquers des d'una perspectiva respectuosa amb el ritme i la individualitat de cada xiquet.
I és que no hi ha una edat per a deixar el bolquer, ni tampoc una millor època de l’any per a fer-ho, ja que cada xiquet té un ritme maduratiu diferent, i la millor època de l’any és aquella en la qual cada xiquet està preparat per a gaudir d'aquest guany propi fruit de la seua maduració i desig d’autonomia.
I com ho podem saber, això? Doncs observant allò que fan, per què s'interessen, etc., i adonant-nos de les pistes que, ací i allà, ens van deixant sobre el moment evolutiu en què es troben. Senyals fisiològiques, com ara que comencen a passar més temps amb el bolquer sec; però també de caire emocional i cognitiu, les quals ens manifesten que el moment de deixar el bolquer es va acostant a poc a poc.
Algunes d'aquestes pistes són, per exemple, que siguen capaços de reconéixer-se com a 'jo' i designar allò 'meu'; que sàpien diferenciar i anomenar allò que han fet al bolquer; que vulguen vore què fem al vàter; que s'observen i ens facen preguntes sobre el propi cos i el seu funcionament; que integren aquest interés en el seu joc lliure; o, que, d'una manera o una altra, ens facen arribar el seu desig de ser 'major' i deixar de ser 'bebé’.
Fins que aquest moment va arribant a cada xiquet, a l’Escoleta donem peu a experiències que els ajuden a entendre i recrear aquest procés, com ara canviar-los el bolquer drets (tombats no poden veure res i no hi poden col·laborar); i posem a la seua disposició materials que ho afavoreixen, com ara material de joc manipulatiu per a omplir, buidar i transvasar recipients amb aigua, sorra, fang, etc.; ninos per a vestir/desvestir, posar-los/llevar-los el bolquer, seure’ls a l’orinal o llavar-los; contes relacionats o vestits i complements d'"adults" (bolsos, carteres de diners, sabates grans...) i de bebés (xumets, biberons...) perquè, per mitjà del joc, puguen elaborar el moment tan fràgil de trànsit entre el desig de sentir-se "major", i la por, la inseguretat, de "deixar de ser" xicotet.
El més important, però és que no ens atabalem, anticipem, impacientem o decidim per ells, sinó que els acompanyem en un procés que cadascun d’ells començarà en un moment diferent, els reconeixem l'esforç i els transmetem, sense presses ni imposicions, la confiança i l’expectativa d’assoliment que necessiten en uns moments delicats i, alhora, tan engrescadors per a ells. D’això i molt més, vam parlar amb Felicitat Signes, la psicòloga de l'Escoleta, en la xarrada que va fer a les famílies de l’Escoleta sobre com i quan deixem els bolquers des d'una perspectiva respectuosa amb el ritme i la individualitat de cada xiquet.