dimecres, 31 d’octubre de 2018

#PerTotsSantsMonstresValencians

"Jo sóc el Butoni,
parent del dimoni,
gent infernal, infernal,
que sempre aguaita pel forat del pany,
i aquell que plora,
jo me l’enduc,
rostit o fregit, o fet en suc,
curucucuc, curu, cucuc!"

Preludi d’esglais i rialles, aquesta cantarella ha fet les delícies dels infants durant aquesta setmana, al llarg de la qual hem conegut el Butoni i la resta d’estrafolaris monstres del conte de “La Maria no té por” i dels discs de Dani Miquel: el Butoni, la Quarantamaula, els Gambosins, la Bubota, el Banyeta…, els espantacriatures que, en arribar Tots Sants, protagonitzaren durant segles les nits vora el foc a les llars valencianes.
Moments de recolliment en què s’apaga la llum i s’encén la imaginació a través d’un esborronador fil de veu a cau d’orella...
Ho sentiu? Vosaltres també ho sentiu?

"...rostit o fregit, o fet en suc,
curucucuc, curu, cucuc!"

Aneu amb compte, famílies! ;)

Ah! I si voleu conéixer una miqueta més aquests monstres tan nostrats, veieu demà “El cau de les feretes”, el programa especial que emetrà À Punt a les 8 h. No us el perdeu!


diumenge, 28 d’octubre de 2018

#PerTotSantsMonstresValencians

Com cada any per aquestes dates, rescatem de l’oblit els monstres que feien feredat als nostres iaios: el Butoni, la Quarantamaula, l'Home dels Nassos..., protagonistes de l'imaginari popular valencià durant segles. 
Però no patiu, veïns i veïnes de Patraix, que, com veieu, en som uns experts i els tenim ben controlats! 
Al Trenet, #PerTotSantsMonstresValencians
I vosaltres, coneixeu aquests espantacriatures tan especials? Aguaiteu aquests dies a Valencià a la Dipu i en podreu conéixer tots els secrets!











dimecres, 24 d’octubre de 2018

Comencem la temporada de la taronja!

Aquest matí ha aparegut al Trenet un caixó a caramull de taronges… i, en un tres i no res, ja estava buit! A tots els racons hi han arribat, les taronges i el seu inconfusible perfum, i en un fum de jocs les han integrades els infants: fent dinarets amb les pells, fent sèries de 'llunes' amb els gallons, venent-les i comprant-les a la botiga, fent-les rodar per terra i pel cos, fent-hi equilibris… i, per descomptat, enginyant-se-les per a obrir-les i assaborir la dolçor de les primeres taronges de l'Alcúdia de la temporada. 
Moltes gràcies, Santi, per aquest regal tan saborós! Com veus, els hem tret tooot el suc! 
Això sí, n'esperem també l'any que ve…, que ens delim per veure entre taronges als futurs treneters i, especialment, a un en concret! ;-)










dilluns, 22 d’octubre de 2018

El teatre i el 0-3

Connectar amb emocions com la por o l’agressivitat, elaborar­-les a través de la ficció, viure realitats diferents, posar­-se en el lloc de l’altre, sumar mirades, trobar la pròpia...
El teatre, com la literatura, forma part del 0­-3 com una porta oberta al món exterior i interior dels xiquets. 
Hi ha moltes maneres d’acostar­-s’hi, com ara amb titelles, cançons, contes... i la que ara us mostrem és l’experiència que han viscut els xiquets amb la teatralització que els ha fet hui Paco.
No calen grans escenaris, ni tampoc sofisticats decorats o efectismes. I és que, com més senzill... més obert, subtil i suggestiu… i més pot fer­-lo seu cada infant.



dimarts, 16 d’octubre de 2018

La quotidianitat de la lliure expressió plàstica

L'expressió plàstica o l'exercici de la psicomotricitat fina no té per què requerir un espai determinat o un interval de temps dins de l'horari, ni té per què ser una activitat dirigida o tindre instruccions..., sinó que forma part de la quotidianitat i, com a tal, ha de poder estar oberta al fet que els infants, ara sí, ara no, segons com es troben cada momen, s'hi engresquen.
Pel que fa a l'expressió plàstica, hi ha xiquets que, des de ben menuts, en gaudeixen moltíssim; d'altres que, fins a ben entrat el curs, o rarament, s'hi acosten. Embrutar-se no agrada a tothom, i dibuixar tampoc. I no passa res. 
A l'Escoleta, després d’un mes o dos de curs, oferim als infants diverses propostes plàstiques lliures pel que fa a la participació, 'l'objecte', la tria de colors... com ara la que veieu en les fotografies del mural.
Mai no es tracta, doncs, d'acolorir un dibuix fet per l'adult, ni d'estampar-li la mà a un xiquet darrere de l'altre, ni de seguir cap línia ni traç predefinit.
I és que, durant els primers anys de vida, l'expressió plàstica és la descoberta del pur plaer motriu que queda reflectit en els gargots, i molt més endavant, del plaer d’adquirir progressivament, i per ells mateixos, el control sobre allò que tracen. 
A banda d'aquestes experiències, cada dia, en els diferents espais de l'Escoleta, els infants troben superfícies i instruments diversos amb els quals, sempre que vulguen, poden experimentar. 
Ací teniu un grapat de fotografies dels últims dies: de Luna i Laia, pintant-se l'una a l'altra les ungles (no se n'han pintat cap, però la resta del peu... senceret!); de Joan, que ha estrenat enguany la pissarra d'aigua; o de Berta, Eva i Aina, que, amb els clarions, gargotejaven hui el terra del pati i els troncs de la morera.



dilluns, 15 d’octubre de 2018

Amparo i el seu violí

Després del primer mes a l'Escoleta, de familiarització i reconeixement de l'espai, dels companys, dels mestres i dels temps que ens permeten saber per avançat què passarà en cada moment, a poc a poc comencem a poder gaudir d'allò inesperat… com ara el concert sorpresa que ens va fer la mestra Amparo amb el violí que va heretar del seu iaio.
Alguns infants s’hi acostaven amb els ulls esbatanats, altres buscaven el recer de la mestra, altres ballaven amb el moviment ara parsimoniós, ara vertiginós del dits d’Amparo, altres s’estimaven més continuar el seu joc, altres s’ho miraven des de lluny…
Benvinguda siga aquesta nova etapa, que arriba amb tants ritmes diferents i que sona a serenor i soltesa... A la serenor de sentir-se segurs en un espai que van fent seu; a la soltesa de sentir-se lliures per expressar-se com vulguen fer-ho.







dimarts, 9 d’octubre de 2018

9 d'Octubre

Cada xiquet i cada família és diferent, com també cada grup... i cada curs.
El 9 d'Octubre, com tots sabem, és un dia ben especial per a tots els valencians, i, per això, alguns anys ho hem celebrat al Trenet. Per exemple, fa dos anys, quan José, del forn Company, ens va coure la 'mocadorà' que vam pastar per regalar-los-la als amics del Centre de Pàrkinson del barri, que ens van rebre entre abraçades i contes en una vesprada per al record.
Altres anys, però, la resposta a la pregunta que ens plantegem sempre abans de cada festivitat –Té sentit que celebrem el 9 d'Octubre (o Carnestoltes, Nadal...) en aquest moment?–, ha sigut un no. Com enguany.
Quan valorem si té sentit o no celebrar una festivitat o una tradició pròpia de la nostra cultura, ens referim al fet que puga ser significatiu per als infants, és a dir, que puguem adaptar-ne la celebració a les seues necessitats i als seus interessos del moment (i no als de l'adult o als del calendari), i que, d’altra banda, els xiquets en puguen traure un profit real d'acord amb el seu moment evolutiu actual.
El 9 d'Octubre és especialment delicat, ja que té lloc tan sols un mes després que hàgem començat el procés de l'acolliment dels infants a l'escoleta.
Hi ha cursos en què aquest procés acaba molt prompte, de vegades per alguna raó, per exemple perquè la majoria dels xiquets ja venien l'any passat a l'Escoleta; però altres anys, la majoria, és més llarg o més curt perquè sí o perquè no, i és que cada xiquet i cada família és diferent, i, per això, també ho és cada grup i cada curs.
Enguany estem tendrets encara i l’acolliment avança més lentament que en altres cursos. Hi ha infants que s’estimen més no eixir encara de l’aula, d’altres que estan sempre al braç de la mestra... i, lluny de voler viure cap tràfec o sorpresa, necessiten la calma d’una rutina que a poc a poc comença a ser-los seguritzadora.
D'altra banda, la celebració del 9 d’Octubre també és complexa en el 0-3 perquè, més enllà, per exemple, de l'experimentació sensorial de pastar el massapà... el que hui commemorem queda molt lluny encara de la realitat dels xiquets tan menuts. 
Per això, hui, com ahir, com despús-ahir... hem continuat vivint i creixent en el procés de 'conquerir' la seguretat de trobar-nos tranquils a l’Escoleta i la satisfacció de sentir-nos capaços de llançar-nos a explorar 'nous territoris', com ara, per exemple, atrevir-nos a gatejar, per primera vegada, fins al terral.
Fer nostres uns espais que ens eren, fins fa no res, desconeguts; teixir vincles amb persones –mestres i companys– que, fins fa no res, ens eren estranyes. 
Aquesta és, ara com ara, la ‘conquesta’ dels infants; aquesta és, ara com ara, la seua ‘història’, la de cadascun d'ells: la 'història' de la descoberta del jo.
Ja tindran temps de conéixer la de l’altre, de conéixer la de nosaltres, els valencians... i d’entendre el perquè d’aquesta data tan assenyalada.
Fins aleshores, aquest és el seu, el nostre, 9 d’Octubre.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Terra

Hi ha dies en què la terra està seca i dura —reboten les pilotes, no es pot escarbar...—; d’altres està banyada i en fem fang —podem xafar-la, pastar-la, fer-ne boletes…—, i d’altres apareix plena de clots i muntons després que algun xiquet haja passat una bona estona feinejant amb les pales.
Un terreny amb obstacles que, com veieu en la primera fotografia, es converteix en un escenari fantàstic per avançar en el desenvolupament de les destreses motores grosses. Un desafiament, el de desplaçar-se per aquest terreny, que requereix una gran coordinació, concentració i equilibri, i que entusiasma els infants (una vegada darrere una altra el recorria ben orgullosa Clara).
I és que, en aquestes edats, tot allò que, de manera espontània, desperta l’interés dels infants i els proporciona plaer, és sinònim d’aprenentatge. Personal, significatiu, ple.
Els espais naturals en són aliats perfectes. Canvien i es transformen (bé per fenòmens meteorològics, bé per l’acció humana), ens permeten interactuar-hi de manera molt diversa (amuntonar, transportar, transvasar, buidar…), ens ofereixen material no estructurat molt ric per a l’experimentació i el joc simbòlic (fulles, palets, pedres…), ens plantegen múltiples reptes motrius (mireu la segona foto i la precisió i el deler amb què Mireia i Jorel esmicolen la terra), i és grandíssim l’aprofitament sensorial que en trauen els xiquets (textures, olors, formes...).
De beneficis, en podríem continuar dient un fum, però es resumeixen en un de sol: el gaudi que, dia a dia, hi troben els infants. I amb això, no caldria dir-ne res més...