Terra

Hi ha dies en què la terra està seca i dura —reboten les pilotes, no es pot escarbar...—; d’altres està banyada i en fem fang —podem xafar-la, pastar-la, fer-ne boletes…—, i d’altres apareix plena de clots i muntons després que algun xiquet haja passat una bona estona feinejant amb les pales.

Un terreny amb obstacles que, com veieu en la primera fotografia, es converteix en un escenari fantàstic per avançar en el desenvolupament de les destreses motores grosses. Un desafiament, el de desplaçar-se per aquest terreny, que requereix una gran coordinació, concentració i equilibri, i que entusiasma els infants (una vegada darrere una altra el recorria ben orgullosa Clara).

I és que, en aquestes edats, tot allò que, de manera espontània, desperta l’interés dels infants i els proporciona plaer, és sinònim d’aprenentatge. Personal, significatiu, ple.

Els espais naturals en són aliats perfectes. Canvien i es transformen (bé per fenòmens meteorològics, bé per l’acció humana), ens permeten interactuar-hi de manera molt diversa (amuntonar, transportar, transvasar, buidar…), ens ofereixen material no estructurat molt ric per a l’experimentació i el joc simbòlic (fulles, palets, pedres…), ens plantegen múltiples reptes motrius (mireu la segona foto i la precisió i el deler amb què Mireia i Jorel esmicolen la terra), i és grandíssim l’aprofitament sensorial que en trauen els xiquets (textures, olors, formes...).

De beneficis, en podríem continuar dient un fum, però es resumeixen en un de sol: el gaudi que, dia a dia, hi troben els infants. I amb això, no caldria dir-ne res més...

BUGADERIA