Hi ha moments que no semblen gran cosa i, tanmateix, ho són.
Família, criatura i mestra compartint un temps que és només nostre.
Parlem de les coses que li agraden, dels seus ritmes, de les seues maneres de demanar, de riure, de calmar-se, de descobrir. De com ha sigut el camí de la criança fins a arribar fins ací. De vegades acabem parlant d’un llibre, d’una afició, d’un record… i la conversa pren volada camí de la complicitat. Ho tenim. O no, paciència.
Mentrestant, l’infant va fent la seua. Potser al principi a la falda, tocant mare, fins que, en algun moment, tal vegada, es lliura a la curiositat.
Continuem parlant, però també l’observem. I el deixem fer. Veiem què l’atreu, com es desplaça, com hi juga…
I, a poc a poc, és ell qui comença a contar-nos qui és.
I, a poc a poc, mentre la família ens obria una finestra al seu món, i nosaltres els obríem la nostra... la criatura ha començat a voler saber què hi ha més enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada