Empatia, cura i estima

Pot una criatura (millor dit, díhuit criatures) de dos anys esperar a acabar de dinar per a alçar-se de la taula? Alguns sí, d’altres no. A la classe dels xicotets de 2-3 anys estem provant una idea per a evitar que es desencadene l’efecte dòmino.

Quan algú acaba de dinar, pot alçar-se a ajudar a dinar a algun company que encara no ha acabat, si aquest ho permet. La proposta ha donat peu a situacions ben boniques i tendres, amb la posada en valor de l’empatia, la cura i l’estima; de començar, al capdavall, a poc a poc, a entendre les necessitats i la voluntat de l’altre, de vegades diferent a la pròpia.

Que cal deixar un temps perquè el company mastegue i engula, o que potser ja no en vol més i no podem forçar-lo. I de tant en tant, alguna frase que han sentit dir a la mestra (“Caram, quina fam tenies!”, “Mira, t’ha tocat una penqueta, que bé!“, Et queda poquet, en vols més?”).

Tan educativament ric qualsevol altre, el moment del dinar. Tot ho és, en el 0-3. Tan important, com tot, sembrar-lo de plaer i de calma.