Més amunt!

Més amunt, més amunt, més amunt. El plaer que proporciona la vivència de l'altura està present des de ben menuts. Si llegim Vicenç Arnaiz entendrem el perquè, i és que la ‘conquesta’ de l’altura està relacionada amb el desig de créixer, de fer-se major.
En ser agafat als braços o al be, en escalar, en pujar-se damunt del sofà, de les cadires, de tot!… hi ha la sensació de ‘control’ que dóna tindre un camp visual més ampli i hi ha també la sensació de ‘poder’, de poder fer el que fan els adults ‘entrant’ en el seu món, estant a la seua altura, la qual cosa, a més, implica primer l’adquisició de certa consciència de qui s’és ara.
Els actes físics construeixen també el psiquisme i és a través del joc lliure que es desenvolupa de manera natural. Aquest joc presimbòlic, el de buscar l’altura, explica també l’engrescament que troben els infants fent torres cada vegada més altes, emprovant-se les sabates dels adults, posant-se la seua roba, jugant a ‘fer de’… darrere del qual sobrevola també la mateixa pulsió.

És per això que hem de poder donar temps i espai a la materialització d’aquest desig, a la materialització d’aquesta ‘conquesta’, atés que arribar-hi és endinsar-se en un mateix i experimentar la vivència d’iniciativa, d’autonomia, de capacitat, de creixement.
Ací us en mostrem un exemple de l’aula dels majors de 2-3 anys, en la qual, amb un grapat de caixes, hem construït una estructura a la qual poden accedir per ells sols i estar-s'hi de manera segura sense l'ajuda de l'adult.