Com que cada dia la xicalla se’n torna a casa amb un dit d’arena a les sabates, cada curs replenem l’arener un parell de vegades.
Normalment, l’empresa que ens porta la saca d’arena ens avisa amb antelació, i organitzem un bon comboi amb les famílies per a portar l’arena (entre 1.000 i 2.000 kg) del carrer al pati.
La setmana passada, però, ens vam trobar amb el camió a la porta, a les 11 h del matí.
Cares de circumstància primer: ai, mare, ara què? Cares d’oportunitat després: i per què no?
Que què? Doncs una festassa! Amunt i avall vinga carretons, poalets i cabassos, i amunt i avall vinga manetes faeneres i cabets feinejant amb un objectiu entre cella i cella.
I en cada anada i tornada al pati, quantes coses que hi passaven: omplir i buidar, transportar intentant no bolcar la càrrega, arrossegar, coordinar-se, no perdre’s pel camí, animar-se quan la força començava a defallir…
Després d’una bona estona, l’arener va quedar ple d’arena (i tooooota l’escoleta també 🙈).
I ells i elles, plens d’una satisfacció inigualable: ho havien aconseguit!
I com és de nodridora eixa sensació per a la xicalla.
La d’un repte real, compartit.
Ja podem calfar-nos el cap, que en el 0-3, de la quotidianitat, i dels seus imprevistos, naixen sovint les experiències més valuoses.
