Xiquets al carrer, cartes a casa!

Al grup dels majors, enguany hi ha un bon grapat d’infants engrescadíssims amb les lletres (vos ho contàrem ací).

Aquest interés pel món de les lletres no sol aparéixer encara i, si ho fa, és més avant, vora la primavera, cara als 3 anys.

Siga quan siga, i ja siga aquest interés o qualsevol altre, cal que donem als infants temps, espai i materials perquè puguen “estirar del fil”.

Fa unes setmanes, jugaven a identificar la seua lletra, la inicial del seu nom, i fa uns dies, van demanar a la mestra que escriguera un missatge a Inma, per a preguntar-li com estaven els bebés, i a Mariví, per a preguntar-li què hi havia eixe dia per a dinar.

Així ho va fer, i quina sorpresa més gran van tindre quan s’adonaren que Inma i Mariví els van contestar justetet el que ells els havien preguntat!

Voleu que escrivim un missatge per a casa com el d'Inma i Mariví? 

"Jo a la meua mare!", va dir Guillem. Uns quants infants ho veieren i el van voler imitar (jo vull dir-li a ma mare que hola adeu…, i jo a mon pare que besitos…).

Pensat i fet, hui hem decidit que els enviaríem per correu. Per això, primer hem anat a comprar segells i sobres, i, en acabant, a la bústia.

Però deixeu-nos que ens recreem en el camí, i és que, en eixir de l’escoleta, ens esperava tot un espectacle: hem vist… amb tot luxe de detalls… cagar un gos! Silenci sepulcral, semblava càmera lenta, i una caterva d’ulls esbarrallats que no perdien punt de res.

Tot just l’amo ha arreplegat el ‘pastisset’, hem pogut reprendre el pas. Primer a l’estanc, on ens han explicat tot el procés fins que les cartes arriben a casa, i després a la bústia, on ens hem tornat xirivia pegant-li voltes buscant el forat per on llançar-les (Joan Ribó, feu el favor de posar les ranures més baixetes, que no hi arribem!).

Els infants s’ho feien a trossos, de l’emoció de tirar cadascun la seua carta, pensar que arribarà als seus pares, mares, germans el missatge que han “escrit” per a ells… i, la part més difícil, guardar el secret fins que arriben!

Tornant a l’escoleta (que les lletres estan molt bé però la gana començava ja a apretar…), la botiga Pasqual Martí i... 

“La p, la p, està la meua, està la meua!”, cridava Pau. “La meua no!”, contestava Biel. “La meua sí, mira, la a!”, afegia Altea.

La COVID ha convertit les escoles en búnquers i ningú hi pot entrar. Per sort, sí que podem eixir i, com sempre, amb o sense COVID, no hi ha millor viver d’experiències, d’estímuls, de troballes, de complicitats… que el carrer. Estem salvats.