Que no ho viurem, això, unes... cent vegades al dia?
I tant se val que d’eixe material n’hi haja tants com xiquets, que dos volen el mateixet. I tant se val que ningú en faça ús, que, de vegades, en el moment que un infant l’agafa, l’altre també ho vol.
I què fem, quan passa això? Els ‘forcem’ a compartir?
Des de la imposició, compartir no és realment compartir, ja que, si el xiquet ho fa, és més per resignació davant l’adult que per voluntat pròpia.
En aquestes edats (1, 2 anys), encara queda lluny i és difícil d’entendre per a ells.
No debades, estan en procés d’adquirir el concepte de pertinença, d’entendre l’esdevenir del temps (ara, després, abans...) i la reversibilitat de les accions (si ho deixe, encara no sé que tornarà), i, sobretot, en procés de construir el ‘jo’ (la qual cosa li permetrà reconéixer l’altre).
Els objectes dels quals ‘s’apropien’ són per a ells una prolongació d'ells mateix, són identitat, i, per tant, compartir és ‘desprendre’s’ d'una part d'ells mateix.
A mesura que la pròpia identitat està més assentada, el xiquet va estant en condicions de poder compartir. I és que per a compartir amb ‘l’altre’, perquè hi haja ‘l’altre’, hi ha d’haver ‘un mateix’.
En aquest camí cap a un mateix, i cap als altres, l’escola, com a lloc de convivència, té un paper molt important. No repetint als infants, com si fora un mantra, que s’ha de compartir, sinó afavorint experiències en què els infants puguen viure, en els fets, que compartint, tots guanyem.
Per exemple, amb teles grans que cal que agafen entre diversos xiquets alhora per a poder amagar-s'hi, amb una corda que cal estirar entre tots junts perquè el cavall Troti baixe del sostre, o amb una cistella plena de taronges que cal que portem entre dos perquè si no, no podem. El dia a dia n’està ple, de situacions com aquestes.
Però... i quan es donen situacions com la que veiem en la imatge, què fem?
Observar, esperar i, si cal, perquè la situació no es resol i escala la brega, el malestar o la confusió dels infants, intervindre-hi.
De vegades, podem intentar arribar a un acord (voleu jugar un primer i l’altre després? I si jugueu junts? Junts podríeu fer això i també allò altre). Sempre, però, hem de posar paraules a allò que ha passat, a les voluntats (ho tenia ell i vol jugar a soles) i a les emocions de cadascun (sentir-se envaït, sentir frustració...). Posar-hi paraules, proposar una solució (ara no, però quan acabe de jugar, t’ho deixarà; ell no vol que li ho agafes, prova a demanar-li-ho, pregunta-li si t’ho deixa) i acompanyar l'infant oferint-li alternatives al material que ara no pot tindre (mira, allí hi ha una altra pilota, anem a per ella?).
Donem-los instruments i temps, i tinguem paciència, tan important és el moment (arribarà) que voldran compartir això o allò altre, com que ara visquen el respecte a un mateix i a les pròpies decisions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada