No és la primera vegada que ho fem, sabeu que ens encanta fer passejadetes pel barri, però, a diferència d'altres ocasions, hui hem eixit sense tindre cap destinació prevista. Érem molt poquets, i això ens ha permés provar una idea que feia temps que rumiàvem: normalment, quan eixim de l'Escoleta, és perquè anem a la pescateria, a la llibreria, al teatre… però, i si deixem que siguen els infants els que decidisquen, sobre la marxa, on volen anar? I això hem fet hui.
La primera parada era ben evident, i és que, en eixir de l'Escoleta, tenim un xicotet parc fruit de la recent peatonalització del nostre carrer. I allà que han anat corrents els infants. Sol d'hivern, ben guaridor, jocs i dibuixos al terra fins que… "Tinc fam!", ha dit Joana. "Jo sé on hi ha mandarines", ha contestat ràpidament Mireia. Fet i fet, hem seguit a Mireia fins que hem arribat a la fruiteria de Leo.
Hi hem buscat les mandarines (“No! Això no són mandarines!”, sentíem que es deien els infants), n’hem comprat un bon grapat i, en acabant, hem continuat el nostre passeig. “Mira, la mare d’Alba!”, ha dit Marc quan hem arribat a la tenda del Tio Blai, que està a la plaça. Hem saludat al lloro Bartolo, tota una institució al barri!, que piulava “Guapo, guapo!” des del balcó, hem corregut amunt i avall, i, al recordar-nos-ho Celia (“Vull les mandarines!”), ens hem assegut a un banc, les hem pelat i ens les hem menjat mentre gaudíem de la quietud de la plaça al matí.
Ens han sorprés les campanes de l’església ("Tolon, tolon!", repetien els infants enjogassats) mentre colonitzaven el parc, i, després d’una estoneta… “Tinc set!”, cridava Mateu des de dalt del tobogan. De camí a la font hem entropessat amb una obra, i Miquel, a qui li apassionen les excavadores, ens ha fet parar a tots mentre, embadalits, miràvem com l’excavadora transportava la terra d’un lloc a un altre.
Els obrers ens han contat que estan construint un carrer nou i ens han recomanat que anàrem a vore el mural del carrer Salabert, que “té molts colors i és tan gran que arriba al cel!”, ens han dit. I caram, quina raó tenien! A Patraix tenim una meravella de mural d’Elías Taño, i els infants n’han gaudit hui a la seua manera: observant-lo, palpant-lo i posant paraules a allò que identificaven: “Una sabata d’un gegant!, “Un gos lila!”, “Esta és la meua casa!”.
Havia passat una hora sense gairebé adonar-nos-en, però l’oloreta dels entrepans que treien a les terrasses els cambrers, ens ha despertat la gana i hem decidir tornar cap a l’Escoleta. De camí, però, encara hem fet una parada, i és que sabeu què? El nostre barri és tan fantàstic que hi ha… “Un cotxe volador, un cotxe volador!”.
"Adéu, adéu", hem dit als mecànics del taller, i a poc a poc hem fet camí cap a l’Escoleta. Ens esperava Mariví i la seua olleta de músic, però el dinar ha hagut d’esperar una miqueta... Eren tantes les coses que els xiquets li volien contar!
Quin matí més relaxat i enriquidor hem passat, famílies, i com d’important és que puguem oferir als infants experiències com aquestes.
Ells ens anaven guiant, caminaven tranquils, observant-ho tot i parant-se quan trobaven quelcom que els interessava, decidint sobre la marxa què volien fer i sentint-se lliures, i ben pagats!, de fer-ho.
Sense presses, sense cap objectiu concret de la nostra part més que deixar-los fer, deixar-nos portar i descobrir què ocorre quan ho fem. I el que ocorre és el que ara us hem contat breument: Un fum de situacions espontànies impagables de gaudi, d’aprenentatge i d’autorealització dels xiquets en un context de seguretat i llibertat que afavoreix que puguen desenvolupar la pròpia iniciativa i capacitat, i que ens permet als adults connectar amb el que hauria de ser la brúixola de l’educació: els temps i les mirades de la infància, amb les seues lògiques, els seus camins i les seues troballes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada