L'altra escola, de Pau i Au

Vaig visitar una escola

que era molt diferent:

sense taules ni cadires,

ni pissarres ni papers.

Sense deures, sense mestres,

sense llibres, sense res.

Per no tenir no tenia

ni finestres ni parets.

Tampoc no tenia pati.

Tampoc tanques, per a què?

Aquesta escola és la platja,

la muntanya i el carrer.

Quan “només” juguen

Entre caixes, naix un laberint.

Entre corredisses, complicitats i rialles.

Allunyar-se i trobar-se, descobrir-se i construir-se amb l’altre a través del joc.

Quin univers, el joc (lliure).

I què hi ha, en el del vídeo?

Hi ha l’assaig constant de la separació, el retrobament i la identitat: córrec, desaparec; torne, ens retrobem. Soc perquè em reconeixes, ets perquè et reconec. La identitat no es construeix en solitari, sinó en relació amb l’altre, a través de la mirada, l’espera, la imitació, la complicitat, la celebració del retrobament.

També hi ha el reconeixement del propi cos en l’espai. Pensar i decidir amb el cos: em moc, trie el propi camí, per on puc passar, on m’ature, on m’amague. El laberint esdevé autoafirmació, límit i possibilitat alhora.

Perdre’s no fa por perquè el context, l’entorn (espacial i personal) em sosté. Hi ha seguretat dins de la incertesa: l’espai no és un perill, sinó un lloc per a explorar. Sentir que poden allunyar-se’n i tornar-hi, que hi ha algú que els espera.

Quin univers, el del joc (lliure), que no només suma aprenentatges, sinó que construeix —amb el cos, l’emoció, el plaer— les arrels i les ales de la nostra manera d’estar al món. 

Diguem no als apartaments turístics

Hui hem assistit a una reunió de l’Associació de Veïns de Patraix (gràcies!) per a parlar d’una realitat que ens fa tremolar cada vegada més: la proliferació d’apartaments turístics als baixos de les finques del barri.

Ningú no estem fora de perill, i urgeix que les comunitats de veïns s’hi avancen i facen valdre el seu dret a prohibir en els seus estatuts els apartaments turístics.

I és que cada baix que es converteix en un apartament turístic és una pèrdua irreparable per al barri -de serveis, de relacions, de vida compartida-, fomenta l’especulació, encareix la vivenda i accelera l’expulsió del veïnat.

Està en joc molt més del que creiem, és hora d’informar-nos-en, de parlar-ne amb familiars i amistats, d’organitzar-nos abans que no siga massa tard.

Tot allò que ens ofereix la quotidianitat

En la colleta dels més menuts estan començant a beure “sols” la llet amb un got “normal”.

“Sols”perquè els infants agafen a soles el got amb les dos mans, però la mestra està al seu costat acompanyant-los, i “normal” perquè hui en dia, els infants, abans de beure en un got, solen beure amb gots antivessaments, antigoteig o d’aprenentatge. 

I què hem observat les primeres vegades que li hem donat un got a un infant de poc més d’un any?Alguns no saben com agafar-lo (potser busquen les anses?), d’altres no saben si acostar la cara algot o el got a la cara, d’altres se l’empinen colze amunt com si fora un biberó amb el consegüentesglai perquè es banyen de dalt a baix, d’altres fiquen els dos llavis dins del forat sense obrir la bocai esperen que passe alguna cosa sense menejar els braços, i quan els menegen... xof! També n’hi haqui trau la llengua com si fora un gatet llepant i d’altres recolzen el got per la part de dalt dels llavis,queda la boca oberta per baix i quan alcen el got... xof!

D’altres mosseguen el got amb les poques dents que tenen, empinen tant el got que els entra la llet per la boca i també pel nas o beuen però s’obliden de tancar la boca quan han acabat el glop i els cau la llet de la boca. Altra curiositat que hem observat és que molts demanen més llet quan encara els en queda al fons del got, i és que a la major part dels infants no els arriben bé els braços per a empinar-lo i esgotar-lo del tot, i alguns fins i tot canvien les manetes de lloc i les fiquen en el cul del got per tal d’arribar a beure tota la llet.

I és que beure d’un got sembla fàcil, però quan tens poc més d’un any... no ho és gens. Necessitem la coordinació oculomanual per a agafar el got i portar-lo a la boca, hem de calcular la inclinació del got amb el moviment dels nostres braços i mans, i hem de coordinar com i quan obrim i tanquem laboca, mentre bevem el líquid sense ofegar-nos.

Tooot un ventall de reaccions amb què podeu fer-vos una idea de com de... són els berenars a l’escoleta 😉I per aquesta, i per tantes altres raons, sempre diem que, en el 0-3, qualsevol moment del dia és “educatiu”, i no cal anar a buscar o preparar tant, que tot, o quasi tot, ens ho ofereix la quotidianitat, si li fem espai, si li donem temps... i un bon pitet! 😅