Tanquem l'Any Beneyto

Vam començar l’Any Beneyto omplint Patraix de versos i complicitats sota el sol tímid de l’hivern.
En arribar la primavera, vam cridar que “ja no mai més tindrà raó l’oblit” juntament amb l’alumnat de l’IES Patraix i els majors del centre de dia Albors mentre descobríem les dones fortes del petit gran univers dels infants.
Fa poc més d’una setmana, com una fresca abraçada enmig de la xafogor, vam gaudir de l’obra de teatre que ha creat Núria inspirada en els “Poemes de les quatre estacions” de Maria Beneyto.
Un viatge íntim i poètic que bressa la natura i les emocions, com un xiuxiueig que ens porta d’estació en estació, com dues mans, la de la poesia i la de la primera mirada, que s’agafen màgicament de la mà.
A la tardor ens espera un nou curs i també un nou poeta...
Perquè sí, perquè...

“I fent un lleuger esforç
podríem eixir del nostre cau
i estimar de bell nou aquest país,
i escampar una altra veu nova entre els homes
com una eterna sembrada de blat”

Seguim.

"Una mestra de jugar"

Va arribar al Trenet com a mare, i s’hi va quedar... fins ara.

O millor dit: per sempre.

Ella... i també la pràctica psicomotriu Aucouturier.

Perquè si hui no podem entendre el Trenet sense la pràctica psicomotriu Aucouturier, és gràcies a ella.

Des de fora, pot semblar que en la sala de psicomotricitat només juguen.

Que només corren, salten, criden i cauen.

Però quan t’endinses en la pràctica psicomotriu Aucouturier (i Mercedes ens n’ha sigut la millor cicerone), descobreixes que hi passa molt més.

Allí, el joc és un llenguatge. El moviment, una expressió.

Allí es creix des del cos, que parla abans que les paraules, es transiten emocions i es teixeixen vincles endins i enfora.

Perquè en la psicomotricitat Aucouturier, el joc (lliure!) obri als infants les portes d’un desenvolupament harmònic i profund. I a nosaltres, les mestres, ens obri els ulls. Ens ajuda a conéixer millor cada criatura, a entendre-la, a mirar-la amb profunditat i a ajudar-la a trobar el seu mapa.

Acompanyem des del respecte aquells conflictes interns que ajudem a aflorar, i aprenem a estar-hi presents amb tot el que són i som.

Els infants diuen que Mercedes és “una mestra de jugar”, i així és, no s’equivoquen gens ni miqueta (com tantíssimes vegades).

Mercedes, gràcies per acompanyar(-nos) amb tanta saviesa, tendresa i confiança, gràcies per sembrar en l’equip la passió per una manera d’estar amb la infància on el respecte és l’eix i el cos, el camí.

Açò és i serà sempre casa teua. I la sala... també.

PS: En la vespra de Sant Joan, nit de foc i de pas, celebrem el nou cicle que encetes, amb la llum que ara reculls de tot el camí fet, amb la llum que continuarà encenent-ne d’altres.

Comiat del curs 2024/2025

Començàrem a les 16 h.

Acabàrem a les 22 h (alguns més tardet, però això ja és una altra història… ;)

I en eixes sis hores… tant, que per a explicar-les necessitaríem dos anys.

Famílies, aquest escrit va per a vosaltres.

Perquè ens esborrona pensar encara en divendres, i perquè sabem que la llavor de tot allò que hi florí, l'hem sembrada junts cada dia durant aquests dos anys de viatge compartit.

I ens en sentim tan afortunades. I ens en sentim tan agraïdes.

El camí continua i nosaltres ens quedem ací, en aquest trosset del mapa, el de la primera infantesa, que tant ens despulla, transforma i desentela la mirada.

Com un espill on mirar-nos amb compassió, on recosir amb tendresa les costures desfilades del propi passat per a aferrar-nos, tossudes, a l'esperança que l'amor quotidià transforma silenciosament i imparable el món.

Gràcies de cor, famílies, per agafar-nos de la mà i convidar-nos a posar-nos també davant d’aquest espill tan fràgil i poderós alhora.

I divertit, tan descabelladament divertit.

Torneu prompte... que falta la revenja del concurs! 😉

Pata-xula 2025

Un any més, Pata-xula, i un any més, què vos direm!, els infants ens han permés viure-ho com si fora la primera vegada.

Els ulls esbatanats, l'emoció que s'encomana. Un goril·la, un pirata, un mapa, anem!

Buscàvem un tresor, però sense saber-ho, ja el portàvem dins nostre. La imaginació, el més precís dels mapes; l'emoció compartida, la més preuada de les fortunes.

I encara quedava la nit, l'emoció de vetlar, el dolç despertar. Amb un cofre davall del llit, per a quan vinga l'oblit, per a quan vulguem tornar a allà on tot començà.