Quan els xiquets tornen de Nadal, el fals pebrer ja no estarà.
Després de més vint anys presidint el pati, una malaltia en fa perillar la seguretat.
I en aquest buit físic que sabem que ens trobarem, se’ns ha revelat un de simbòlic ben valuós, per l’oportunitat que ens ha brindat per a elaborar l’absència i recórrer junts el camí fins a arribar-hi (i després d’arribar-hi).
Anticipant els infants què passarà, donant valor al vincle i al significat que tenia l’arbre per a ells, donant peu a un comiat des de l’agraïment i el reconeixement, posant paraules a l’enyor, convidant a crear-ne un record com a vincle tangible amb el passat, projectant un després amb una nova sembra del cicle sortosament imparable de la vida.
Un camí, un llenguatge, un fullatge al capdavall… que puga abrigar adeus més grans.
“Soc tamís de llum i escalfor a l’hivern,
soc ombra i frescor a l’estiu,
soc amagatall de la xicalla,
soc perxa de lianes pirates,
soc pluja de boletes i
soc paraigua de pintes verdes.
Soc i prompte hauré sigut;
m’acomiade, però, feliç d’haver-vos conegut.
Escriviu-me les vostres paraules de comiat, que amb totes elles i amb el vent, ballaré i per sempre... dins vostre seré.”
