La relació de confiança i complicitat amb les famílies no és qüestió de sort, ni tampoc qüestió d’un dia.
Respecte, prudència, empatia, transparència, temps.
Temps per a la primera trobada de presentació de tot l’equip amb les famílies de cada colleta abans de l’estiu. Aquella en què tan fàcil és atabalar, per tanta informació que voldríem donar, i en què tan important és destriar i transmetre a les famílies un full de ruta que, alhora, transmeta seguretat i flexibilitat. I pertinença, i calma... un tot anirà bé que, aleshores, arriba encara a les palpentes a les famílies.
Temps també per a les trobades individuals amb cada família abans de començar en grup. És en eixa intimitat que la conversa comença i la curta però tan intensa història com a pares i mares se’ns va fent paraula, escoltada, i també real... i compartida.
—“La dejo?”— em pregunta la mare de Gala mirant a la distància, on hi ha la xiqueta pujant a un matalàs.
—“Fes el que necessites”— li vaig contestar. Tres paraules i la voluntat sincera que se sabera respectada en el seu temps i en la seua manera de fer, lliure i sense (pre)judici.
I és que igual d’important és transmetre a la família la disposició d’entrega com la ferma convicció que el nostre paper no és substituir, no és dirigir... sinó acompanyar.
Va passant els primers dies i setmanes, en grup i amb les famílies, i a poc a poc anem decidint conjuntament els comiats, bé perquè trobem que l’infant ja hi està preparat, bé perquè, malauradament, la conciliació ja no permet més malabarismes.
Els sentiments estan a flor de pell. Els plors, la ràbia o la pena apareixen i donen eixida al que no poden dir amb paraules. Les mestres acullen cada emoció amb respecte i calma, sostenint, reconeixent, validant, posant-hi paraules al garbuix i estenent un fil d’estima i comprensió per a desfer-lo junts.
Amb els comiats, primer més curts i a poc a poc més llargs, es creen de manera natural altres espais dins de l'escoleta o fora on les famílies comparteixen l'espera... i també neguits, complicitat... pertinença.
Continuen passant els dies, el joc, l’exploració i les experiències de plaer van obrint-se pas i les mestres esdevenen de facto figures de referència. Perquè és en el consol i en l’ajuda, en la validació i el respecte, en la descoberta còmplice i en l’alegria compartida que el vincle, a poc a poc, esdevé segur i profund.
En les converses diàries amb les famílies anem transmetent-los-ho i també amb el grapadet de fotografies que els enviem i que sovint tant reconforten. L’angoixa comença a esvair-se amb la
calma i el benestar que senten i veuen, i la confiança, de manera inconscient, arriba també a
les criatures.
Res, però, no pot substituir la presència. I per això, passat el procés compartit d’acollida i familiarització, les famílies tenen cabuda diàriament a l’escoleta: entren a l’aula i poden quedar-s’hi al matí i a la vesprada (i quan vulguen!), i veure amb els seus propis ulls com és la marxa de la colleta. Veuen com s’acull un plor, es resol un conflicte o s’acompanya una caiguda.
Veuen la xicalla jugar, riure i conviure, i amb ells i elles es va teixint també un grup de famílies que se sent part d’una mateix llar.
Per a nosaltres, aquesta presència és una manera natural d’entendre la infància i de fer escola: oberta, viva i compartida.
I és que, com diu la cançó, “casa nostra és casa vostra, si és que hi ha… cases d’algú”.
