Quan plou passen moltes coses

Mestra: —Caram, com plou! Traiem una cadireta i mirem com plou? 

Algunes criatures diuen ràpidament que sí. D’altres no diuen res, però agafen una cadira. N’hi ha que continuen botant damunt dels matalassets; alguna encara no ha acabat de llegir el nové conte del matí. N’hi ha qui es queda a veure com plou des del principi, qui se’n cansa i torna dins, qui entra i ix. N’hi ha qui no es mou de la cadira, i qui no s’hi apropa. Hi ha qui parla, qui mira, qui riu. Hi ha qui ho fa tot alhora. 

Mestra: —Què està passant? 

Jana: —Lloviendo! 

Mestra: —És cert, plou a muntó. Jo la veritat és que m’estic banyant… em deixeu un lloquet? 

Bruno: —Jo banyar les babates. 

Mestra: —Com saps que s’estan banyant? 

Bruno: —Mira, cau l’aigua en la babata.

[Silenci]

Jana: —Jo tinc un paraigua d’unicorni, i mira, eixe no té paraigua. 

Mestra: —És de veres, una persona sense paraigua. Per què no en deu tindre? 

Joan: —Perquè la mamà no li ha donat. 

Mestra: —Crec que es banyarà. 

Naia: —Sí! Tot banyat i després el secador. 

[Silenci] 

Bruno: —Un gos! 

Mestra: —Un gos que passeja pel parc.

Jana: —Jo tinc un paraigua d’unicorni i mira, el gos no té paraigua. 

Bruno: —Ni botes d’aigua. 

Joan: —Un altre cotxe! 

Mestra: —Adéu, bon viatge! On anirà? 

Bruno: —A la seua casa. 

Blanca: —A la platja. 

Jana: —A la platja no, que plou! (diu enfadada) Bruno: —Un camió! Pita, pita! 

Blanca: —Que gran! 

[Silenci]

Oliver: —Una moto. 

Bruno: —En la tenda. En el carrer, no. 

Jana: —Perquè no té techo i es banyarà. 

Joan: —Un bebé en el carret que té una nave espacial per a no mullar-se. 

[Silenci] 

Se sent un gos lladrar des del balcó de la finca d’enfront.

Bruno: —Un guau-guau. 

Mestra: —És de veres, un gos! Es banyarà? 

Joan: —No, perquè està en su casa.

[Silenci]

Ix la veïna al balcó. 

Mestra: —Hola, veïna! Bon dia! Com li diuen al gos? Veïna: —Bon dia! Coco.

Mestra: —Hola, Coco! 

Tots: —Coco! Hola, Coco! 

Coco s’amaga.

Bruno: —No ix. 

Al sentir-nos, la veïna del sisè també aguaita al balcó. 

Mestra: —Hola! 

Veïna: —Què feu ahí? Vos banyareu! 

Jana: —No, jo no. En ma casa tinc un paraigua d’unicorni. 

Bruno: —Jo la sabatilla sí. 

La pluja s’agarra. Entrem dins. 

Parar, escoltar, donar valor al que passa, viure, aprendre’n. La pluja que ens convida a observar, formular hipòtesis, relacionar idees, construir llenguatge de manera natural. També el silenci, com a espai d’escolta, d’atenció plena, de connexió amb l’entorn. Les criatures observen, pensen, senten. No cal omplir-ho tot de paraules; el temps pausat permet que aparega el pensament. La pluja, el gos, les veïnes, els sons del carrer… El món entra a l’escola i l’escola hi ix, reforçant el vincle amb la realitat propera i significativa, la quotidianitat, tan rica i nodridora.