Fins sempre, treneters i treneteres!

A la primera reunió del curs, els pares i les mares vau dipositar dins d’uns sobres les expectatives, la il·lusió, els dubtes i els neguits sobre el viatge que tot just anàvem a començar. Ara que l’hem acabat, hem tornat a obrir-los i hem pogut reviure aquell aiguabarreig de sentiments amb què, tant pares i mares com mestres, pugem cada any al Trenet.

Ara en baixem després de deu mesos al llarg dels quals ens hem trobat amb els nostres fidels companys de viatge: Flautirorí, la bruixa de la Morera, la gallina Quiqueta i la vaca Paca, que ens han donat la benvinguda a cada estació d’un viatge sense destinació o, si ho voleu, amb tantes destinacions com viatgers i viatgeres.

Ells i elles i la seua curiositat han sigut la brúixola per a conéixer’s i conéixer el món que els envolta amb els cinc sentits: Veure’l, tastar-lo, olorar-lo i palpar-lo... viure’l, al capdavall, per a aprendre’n i estimar-lo.

Vam començar el viatge quan, fent caure dels arbres els darrers records de l’estiu, la natura tot just començava a esperesar-se. A poc a poc també ho vam fer nosaltres, després que amb els pares i les mares i, cadascú al nostre ritme, trobàrem dins del Trenet la seguretat, la confiança i l’estima per a poder desplegar totes les nostres emocions.

I quan ben esquifida començava a tremolar la nostra morera, ens vam arrecerar al caliu dels iaios i de les iaies. Amb ells vam pujar al Trenet de l’experiència i de la nostra curta però intensa història que, sense gairebé adonar-nos, començava ja a taral·lejar les nadales del primer Nadal que no podríem sintonitzar l’arribada dels Reis a terres valencianes. Ses Majestats sí que van arribar, però, a les cases i a l’Escoleta, on ens van deixar el millor regal, el regal de la nostra imaginació. Sense joguets ens vam trobar el Trenet en tornar de vacances però, amb les caixes i el paper d’embolicar els regals que havíem rebut a casa, vam fer volar la imaginacció per a jugar a que siga, per a jugar a ser, sense regles, sense instruccions ni tauler.

I de cop i volta, l’Escoleta es va omplir de benes, estetoscopis i xeringues. Hi vam intentar trobar-li la cura a tot fins que ens vam adonar que, el que el món necessitava, era una bona mà de pintura. Així que al febrer, abillats amb un corró, brotxes i mocador vam acolorir el barri d’il·lusió i joia amb tots els colors amb què dia a dia també hem trobat l’aliment, a taula amb la verdura de servimvida.comi, a tot arreu, amb l’afany dels xiquets i de les xiquetes per a nodrir cada moment del plaer de la descoberta i la sorpresa compartida.

Així vam acomiadar l’hivern, assaborint, des del bell mig de l’horta de Montcada, la més dolça i refrescant llepolia, mentre, a València, els primers petards despertaven els ninots als tallers fallers. A la nostra falla, hi vam fer cabre tot el nostre barri de Patraix, pel qual amb tant de goig hem passejat per a anar a comprar a la tenda de Leo, a saludar el lloro Bartolo a la plaça o a preguntar porta per porta si algú sabia res de la nostra vaca Paca, que un bon dia ens va deixar sense llet per a berenar. A la granja va acabar la nostra recerca, on ens va portar una ampolla buida de llet i d’on vam tornar amb la motxilla plena de noves experiències d’un viatge que, a poc a poc, començava a acabar-se a l’Escoleta per a continuar en el record. Amb molt de goig ho vam poder comprovar durant el matí de trobada i retrobada d'Escola Valenciana, gràcies a la qual eixim cada any al carrer per a omplir-lo del compromís i l’entusiasme amb què cada dia omplim #lanostraescola.

I amb aquest esperó d’optimisme i d’il·lusió, vam arribar al tram final del viatge. No hi va faltar la bona música, el bon ambient i la bona companyia amb què Dani Miquel va omplir de somriures el pati de l’Escoleta i amb què divendres vam gaudir de les animalades a què tant d’esforç i il•lusió vau esmerçar els pares i les mares. Divendres vam arribar a la darrera estació del viatge i, amb un nuc a la gola, ens vam haver d’acomiadar de tots vosaltres, pares i mares, gatets i gatetes, galls i gallines, cavalls i egües, i elefants i elefantes.

Dels gatets i les gatetes, a la classe dels quals encara ressona el nostre ”(P)atiiii, (an)em (al) (p)atiiii!” únic, amb l'energia, la gràcia i la tendresa amb què hem entonat els nostres primers passos.

Dels galls i de les gallines, per als quals, tant se val on i tant se val quan, sempre era bon lloc i bon moment per a fer volantins amb les nines, a qui hem fet rodar tan ràpid com, sense gairebé adonar-nos, hem passat de les primeres paraules amb comptagotes a fer-nos sentir cada vegada més i més fort a l’Escoleta.

Dels cavalls i les egües, els renill dels quals no hi ha hagut dia que no haja esdevingut udol després de convertir cada racó amagat en la cova del llop, on tots i totes hem sigut cabretes, porquets, la Caputxeta i, per descomptat, llops, el paper més desitjat amb què al senyal de l’“Auuu!” sempre teníem el joc assegurat.

I, per a acabar, dels elefants i les elefantes, que enguany hem tingut dos nous i fidels companys, la Quarantamaula i el Butoni, i que, recordant a cada pas per l’Escoleta com de savis, beneits, lletjos, guapos, grans o xicotets podrien ser aquests éssers, han passat d’atemorir-nos a fer-nos esclafir a riure.

Mil i un records amb què al Trenet es quedarà per sempre un trosset de tots vosaltres perquè junts ens hem i hem descobert el món durant aquests mesos en què tant hem compartit que, fins i tot, hem arribat a constipar-nos alhora. Esternuts a l’uníson que han esguitat la partitura de les primeres emocions i dels primers coneixements d’una composició que comença a prendre forma amb els acords des d’on fitarem noves sendes per a perdre’ns fins a trobar-nos-hi.

Aquesta ha sigut sempre la nostra comesa, acompanyar els xiquets i les xiquetes en aquests primers compassos d’un viatge, sense dreceres i sense pressa, damunt d’un Trenet amb les portes obertes a tots els que hi heu volgut pujar i als quals volem donar-vos les gràcies per donar-li sentit a l’escola en què creiem. Mares, iaios, ties, germans... moltes gràcies per eixos nous paisatges als quals ens han dut la vostra experiència i la vostra il·lusió per compartir amb nosaltres i amb els xiquets i les xiquetes aquest viatge.

De molts de vosaltres ens acomiadem enguany però no ho volem fer sense dir-vos que al Trenet sempre trobareu oberta la finestra al record, la finestra a les arrels, assaonades a frec de terra i a flor de pell.

Una abraçada molt forta i fins sempre, treneters i treneteres.

Anna Nàtxer, Ana Riquelme, Felicitat Signes, Inma Doménech, Inma Luz, Librada Mas, Mercedes Alfonso, Paco Nàtxer i Vicky Coronado