Els temps dels xiquets no entenen d’horaris escolars –ara a la classe de música, ara a la de psicomotricitat, ara al pati– i intentar cenyir-se a un horari preestablit és sinònim, tant per al xiquet com per a l’adult, de presses i tensions. Presses i tensions, a més, completament innecessàries i evitables.
Com? Aplicant el que tantes vegades hem sentit i que tan sovint no complim: no és el xiquet el que s’ha adaptar als ritmes de l’escola, sinó a l’inrevés.
Per a això, hem de ser conscients que, quan interrompem el joc dels infants, tallem el seu procés espontani de creació de coneixement a partir de la pròpia experiència, desbaratem la seua concentració i impossibilitem que continuen avançant en les seues descobertes segons els esquemes mentals que anaven construint-se a cada pas.
Cal que mestres i educadors ens quedem en un segon pla, sense interferir-hi, i ens adonem que no s’acaba el món si un dia dinem una hora més tard, o si, com avui, no anem a la classe de música.
“Tocava”, així ho marcava l’horari, però, quin sentit tenia fer que hi anaren, si, en eixe mateix moment, davant de l’espill de la classe, el joc lliure els estava portant a fer troballes tan màgiques com la que veieu en la fotografia?
Només quan els mestres siguem conscients de com d’importants són aquests moments d’aprenentatge espontani, vivencial i autònom, avançarem a poc a poc cap a l'escola respectuosa que tant es pregona i que, contínuament, s'esfondra en les accions més quotidianes.
Lliurem-nos d’inèrcies absurdes i protegim la llibertat que els xiquets decidisquen sobre el seu temps a l’escola, encongint-lo o allargant-lo segons els interessos i necessitats de cadascun d'ells.
Només els temps més lents, flexibles, propis, i menys regulats, podran fer que torne a l'escola el que hauria de ser per sempre el seu únic aliment: el plaer i l’avidesa d’aprendre per un mateix, sentint-se protagonista del propi aprenentatge i desafiant-se d’acord a les pròpies capacitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada