dissabte, 3 d’agost del 2019

Comiat del curs 2018/2019

Tanquem els ulls...

Som al setembre. El Trenet tot just s'ompli, de nou, de vida.
Abraonats als pares, els xiquets mirem encuriosits cada racó de l'Escoleta.
Hi ha la càlida acollida, la dolça descoberta, la xarxa de complicitats que fil a fil entreteixim. A poc a poc, les manetes se solten i ens lliurem amb tot el cos a l'exploració de cadascun dels espais. Els pares ens observen i ens tornen, a cada moment, un somriure embadalit.
Compartim amb ells els primers dies, setmanes o mesos, tant com cadascú necessitem per aconseguir esmortir tant com puguem aquest gran salt al buit.
Però hi ha el pare que un dia se'n va i hi ha els plors desconsolats que clamen a l'uníson per una absència que temem irreversible. Hi ha les abraçades i moixaines de conhort, hi ha els sospirs d'angoixa continguda, hi ha l'embolcall de tendresa, hi ha una mà oberta a desembolicar l'embull d’emocions...
A poc a poc, les llàgrimes que omplien núvols i feien esclatar tempestes, s'assequen amb els primers "juguem?" amb tan sols una mirada. Es dibuixen les primeres rialles emmirallades i s'esborronen les primeres mans que s'entrellacen.
Es revela cada dia una mica més el mosaic de personalitats, parers i sentiments, i s'encén, desbocat, el deler per descobrir cadascun dels misteris d'un món per desempaperar i reinventar...



Obrim de nou els ulls i...

Som a l'agost, i, gairebé sense adonar-nos-en, entre un parpelleig i l'altre, se'ns ha escolat el curs. Correu lliures per l'Escoleta, ixen a borbollons les paraules, s'atapeeixen les vivències, i s'envolen els records.
D'uns anys que ho són per a tota la vida, i dels quals, tanmateix, gairebé res restarà en la memòria.
S'esborraran cares, noms, llocs i experiències, però tant de bo, hi romanga per sempre la vostra espurna als ulls, la pura emoció, els inesgotables perquès, i els entendridors saps-quès, la innata rebel·lia i el do de veure més enllà de la, de vegades, tan dura, absurda i alienant, realitat.
Tant de bo que el dictat del currículum no us emmotlle, les fitxes no us arrabassen la fam de saber; les presses, el do d'estirar i escurçar el temps, i la "correcció" i la "normalitat", la preciosa rebel·lia d'expressar-vos com aquells qui ja sou.
Reivindiqueu el joc, la clau que us ha obert tots els panys, i amereu-vos de terra, carícies i somnis; creixeu sense pressa, recreeu-vos en cada instant i escridasseu, ploreu, estimeu, sentiu amb totes les forces, sense moderació i sense por.
Obriu ulls i braços, i feu del somriure la vostra brúixola.
Esbataneu finestres, desperteu consciències i ensorreu dogmes.
Emporteu-vos de cada dia el tresor de fer-lo vostre i de dir-la vostra. 
Desobeïu qualsevol sotmetiment i sentiu-vos lliures de dubtar i refusar qualsevol ingerència de l’adult. Inclosa, per descomptat, aquesta.

Quin temps tan intens i tan fugaç i quina empremta tan suau i tan profunda ens deixeu any rere any, famílies.

Una abraçada ben forta de la que serà, per sempre, la vostra escola.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada