Quan donem peu a l'experimentació amb nous materials o al descobriment de nous 'escenaris', hi ha infants que es llancen de seguida a explorar-los, mentre que, d’altres, necessiten un temps més o menys llarg d’observació abans de decidir-se a acostar-s’hi, o no. Aquestes diferències es donen en qualsevol proposta, però, sobretot, en aquelles que impliquen una major transformació de l’espai i una major exposició a estímuls desconeguts.
És per això que la durada de qualsevol experiència no pot ser limitada, sinó que ha de ser extensa o, almenys, flexible. Només així es pot abraçar tots els ritmes i afavorir que els infants puguen gaudir-ne en el moment en què, realment, se senten preparats per a fer-ho. Sense forçar-los ni induir-los a participar en una proposta que, segons com se senten, o segons quins són els seus gustos, pot no interessar-los en eixe moment (o en cap altre).
D’altra banda, si fixem un temps concret d’acabament de l’experiència, mestres i educadors no podem valorar amb propietat l’aprofitament que n’han fet els infants, així com tampoc com de plaent, o no, ha sigut la proposta per a ells.
Per aquestes raons, mestres i educadors hem de quedar-nos en un segon pla, sense interferir-hi, i esperar que els infants s’hi acosten a poc a poc; garantir, al capdavall, que, si així ho volen, puguen explorar els nous materials que estan al seu abast.
D’altra banda, per descomptat, és també important que mestres i educadors ens adonem que hi ha infants que, després d’un temps determinat, ja han ‘esgotat’ la proposta i prefereixen canviar d’espai o, segons el moment del dia en què ens trobem, anar a dinar, berenar, etc. I, per a això, cal que siguem un equip educatiu ampli que puga atendre aquests desdoblaments espontanis del grup-classe.
Finalment, hem de tindre també en compte que cada vegada que els infants experimenten amb un mateix material, el grau d’aprofitament, interacció, gaudi... canvia. I és que, després de la primera experiència, en què té lloc la descoberta i la presa de contacte, sovint tímida, del material, la segona experiència i les successives donen l’oportunitat que l’infant aprofundisca en l’exploració i explote, de manera cada vegada més complexa, les possibilitats que li brinda.
Heus ací un mostra de la segona ‘vida’ de la neu que va portar el mag Flautirorí, la qual ha envaït l’espai que habitualment és l’aula de música perquè els infants puguen continuar, o començar a gaudir, del plaer a què els porta el joc, la imaginació i la seua creixent capacitat motora i manipulativa. Un plaer que sempre serà ple si s’adapta als interessos, les necessitats i els ritmes de cadascun d’ells. (Re)juguem?
