Perquè la flama de la llengua la volem sempre encesa

Desficaci, fava, pitet, nyas, esclafit, bac… aquestes paraules i un fum més, aportades per les famílies i el veïnat, embolcallaven ahir la falla. També les dels infants, les paraules que durant tota la setmana han fet viatjar d’una caixa a la l’altra el joc i la llengua. Sons i ressons a través d’unes veus ben menudetes que la conjuguen en futur sense saber-ho. Perquè aquesta flama, tan plena d’arrels, descobertes i afectes, la volem per sempre encesa.

 

#8demarç #AnyMariaBeneyto

Els infants de l’escoleta hi van posar els colors, els ancians del Centre de Dia Albors, les paraules.

I de la mà dels uns i dels altres, aquest poema de Maria Beneyto.

Per totes les que (ens) vau obrir camí… “que ara ja no mai més tindrà raó l’oblit.”

#8demarç #AnyMariaBeneyto

VENS...

Vens a dir-me que fa fred

a la verema d’ombres.

Que ets enllà, al cor de la paraula nua.

Que tens por de mirar-me viva.

Que ara

ja no mai més tindrà raó l’oblit.

I avances

cap a la pluja, on la tardor neteja

el que resta de sol.

Vens a la insatisfacció de la cadira

a seure buit,

i a sanejar la pau ferida en l’ala.

Vens a no ser

i a dir-me

que potser jo tampoc soc nada encara.

(La pluja, fil a fil, fila

el vestit d’aigua

que el record li demana.)

“La dona forta” és una novel·la de Maria Beneyto, i també…

Vet ací els gargots i les paraules que han posat els infants a una pregunta amb què, com cada any, hem volgut traspolar el 8 de març al món dels infants.
I les seues veus i els seus traços han respost ferms amb noms propis. La mare, la germana, la mestra… les dones fortes del seu petit univers.
Una expressió col·lectiva d’afecte i de reconeixement, en el gest senzill enguany de donar nom a la força i fer-la visible.
Pas a pas en el camí cap a un futur més conscient, just i lliure, el qual, en el 0-3, ha de passar per la coeducació i per nosaltres, mestres i educadores, en el continu exercici que hem de fer per reflexionar sobre els valors que projectem en pro de la igualtat de tracte, d’espai, de visibilitat, de referents, etc. que donem als infants.
Ens hi va el món que somiem per a elles, per a ells, per a tothom.

Carnestoltes, moltes voltes!

Les tradicions i la festa; la rutina, la quotidianitat a l’escola. Com conjugar-ho sense estridències.De fa uns anys, hem simplificat Carnestoltes desprenent-nos d’allò que grinyolava amb la nostra manera d’entendre el 0-3 la resta dels dies. Buscar la coherència, recordar-nos que mantindre el vincle amb el món que la xicalla viu fora de l’escola és important, però més adaptar allò que celebrem a les seues necessitats i interessos, per tal que ho visquen de manera respectuosa, significativa i conscient.

I és que no trobàvem trellat a disfressar a tots els xiquets iguals (que sí, estan ‘moníssims’, però no es tracta d’això, veritat?) o d’incomodar-los posant-los i llevant-los la disfressa diverses vegades al llarg del dia (el dinar, canvis de bolquer, la migdiada...). D’altra banda, ens adonàvem que alguns infants rebutjaven disfressar-se per por o senzillament perquè no els agradava, i que, sense voler-ho, convertíem un dia de festa en una setmana d’estrés per a tots.

Per això, ara, cada febrer, el bagul de disfresses simplement s’ompli una mica més gràcies a les famílies, que es comboien per a passejar cada dia per les aules i abastir-nos de noves disfresses i complements. Els xicotets les miren de lluny i en les colletes dels més majors el goig és gran, sobretot quan reconeixen que algú de la família és eixe dia Rei de Carnestoltes. I Rei és una persona, un parell, o quatre o cinc... Un pretext més per a conéixer-se i fer lliga entre famílies de diverses colletes.

I d’aquest avituallament, a l’exploració tranquil•la i lliure en colleta... Remenar, triar, emprovar-se això o allò… i a través del joc de mirar-se, de reconéixer-se, de percebre els canvis dels companys i els propis a l’espill… experimentar amb la troballa més extraordinària en el 0-3, la de la pròpia existència i identitat.

I després d’uns dies en què l’espill ha reflectit mil carasses i rialles còmplices, divendres ens aplegàrem amb les famílies al parc.

Alguns xiquets guarnits amb tot i més, d’altres amb un sol toc que ja els feia el fet. I tant fa, perquè d’això mateix es tracta, divendres i cada dia. Berenàrem, ballàrem amb la xaranga i cridàrem, així sí, Carnestoltes, moltes voltes!