Una escola oberta... una escola perfecta? Una escola real

Obrir les portes de l’escola, deixar que les famílies hi entren cada dia, que miren, que siguen part del que fem... és clau a l’hora de teixir un vincle de confiança amb les famílies. D’alguna manera, però, és també despullar-nos.

I és que la transparència ens brinda moments preciosos de comunió i complicitat, però de vegades, esdevé un espill que reflecteix el dubte, la crítica o la incomprensió. Sobre els materials, els temps, les propostes, els llibres que contem, l'ordre, els límits… tot.

I així ha de ser.

Ser mestres en una escola oberta vol dir també aprendre a sostindre eixa exposició, a acceptar que mostrar-nos implica, inevitablement, ser vistes des de llocs diversos.

L’escola oberta no és una escola perfecta; és una escola humana. I això vol dir que sovint dubtem, que sovint ens equivoquem... i que la coherència no vol dir no errar, sinó reconéixer-nos humanes i continuar aprenent-ne i treballant-hi amb respecte, humilitat, estima i compromís.

Seguim.

Sobre com establim les relacions amb les famílies

La relació de confiança i complicitat amb les famílies no és qüestió de sort, ni tampoc qüestió d’un dia.

Respecte, prudència, empatia, transparència, temps.

Temps per a la primera trobada de presentació de tot l’equip amb les famílies de cada colleta abans de l’estiu. Aquella en què tan fàcil és atabalar, per tanta informació que voldríem donar, i en què tan important és destriar i transmetre a les famílies un full de ruta que, alhora, transmeta seguretat i flexibilitat. I pertinença, i calma... un tot anirà bé que, aleshores, arriba encara a les palpentes a les famílies.

Temps també per a les trobades individuals amb cada família abans de començar en grup. És en eixa intimitat que la conversa comença i la curta però tan intensa història com a pares i mares se’ns va fent paraula, escoltada, i també real... i compartida.

—“La dejo?”— em pregunta la mare de Gala mirant a la distància, on hi ha la xiqueta pujant a un matalàs.

—“Fes el que necessites”— li vaig contestar. Tres paraules i la voluntat sincera que se sabera respectada en el seu temps i en la seua manera de fer, lliure i sense (pre)judici.

I és que igual d’important és transmetre a la família la disposició d’entrega com la ferma convicció que el nostre paper no és substituir, no és dirigir... sinó acompanyar.

Va passant els primers dies i setmanes, en grup i amb les famílies, i a poc a poc anem decidint conjuntament els comiats, bé perquè trobem que l’infant ja hi està preparat, bé perquè, malauradament, la conciliació ja no permet més malabarismes.

Els sentiments estan a flor de pell. Els plors, la ràbia o la pena apareixen i donen eixida al que no poden dir amb paraules. Les mestres acullen cada emoció amb respecte i calma, sostenint, reconeixent, validant, posant-hi paraules al garbuix i estenent un fil d’estima i comprensió per a desfer-lo junts.

Amb els comiats, primer més curts i a poc a poc més llargs, es creen de manera natural altres espais dins de l'escoleta o fora on les famílies comparteixen l'espera... i també neguits, complicitat... pertinença.

Continuen passant els dies, el joc, l’exploració i les experiències de plaer van obrint-se pas i les mestres esdevenen de facto figures de referència. Perquè és en el consol i en l’ajuda, en la validació i el respecte, en la descoberta còmplice i en l’alegria compartida que el vincle, a poc a poc, esdevé segur i profund.

En les converses diàries amb les famílies anem transmetent-los-ho i també amb el grapadet de fotografies que els enviem i que sovint tant reconforten. L’angoixa comença a esvair-se amb la

calma i el benestar que senten i veuen, i la confiança, de manera inconscient, arriba també a

les criatures.

Res, però, no pot substituir la presència. I per això, passat el procés compartit d’acollida i familiarització, les famílies tenen cabuda diàriament a l’escoleta: entren a l’aula i poden quedar-s’hi al matí i a la vesprada (i quan vulguen!), i veure amb els seus propis ulls com és la marxa de la colleta. Veuen com s’acull un plor, es resol un conflicte o s’acompanya una caiguda.

Veuen la xicalla jugar, riure i conviure, i amb ells i elles es va teixint també un grup de famílies que se sent part d’una mateix llar.

Per a nosaltres, aquesta presència és una manera natural d’entendre la infància i de fer escola: oberta, viva i compartida.

I és que, com diu la cançó, “casa nostra és casa vostra, si és que hi ha… cases d’algú”.

Bon 9 d’Octubre

Mentre l’Any Beneyto arriba a poc a poc a la fi, pel 9 d’Octubre se’ns revela ben viva la llavor dels seus versos.

Per l’escola, esperança de noves sembrades, continuem.

Bon 9 d’Octubre!

Festa de benvinguda 2025/2026

Enmig de la madeixa embullada del procés d’acollida i de familiarització, divendres vam fer una alenada de lleugeresa, senzilla i alegre. Parar, berenar, xarrar... i ballar al ritme de la manta al coll o el karrasketon de la mà de la xaranga de Los Burlaos. Seguim!

Una finestreta, un pont, un llindar

De tots els espais del pati, n’hi ha un que gairebé mai està buit. És la finestra amb què els majors aguaiten a l’aula dels bebés, a la qual, des de l’any passat, s’hi suma un finestró arran de terra.

Un gest senzill que, com tot el que fan els infants, té un sentit, i que cobra especial rellevància durant el període d’acollida i, en el seu cas, de (re)descoberta de l’escoleta després de l’estiu.

Aguaitar a l’aula dels bebés és fer una mirada arrere i començar a teixir un incipient fil narratiu -així era jo, ahí estava jo- en un tendre exercici d’observació, reconeixement i empatia.

Aguaitar a l’aula dels bebés respon a la necessitat simbòlica de tornar, en eixe vaivé regressiu tan present en els dos anys, per a sentir-se segurs i poder avançar.

Un pont entre allò viscut i allò que estan construint, amb la finestra com a llindar entre una etapa i l’altra.

Cada vegada que s’aturen davant d’eixa finestra, els seus ulls albiren els bebés, però la seua mirada s’endinsa i es retroba amb ells mateixos, amb el propi camí interior de créixer.

Els primers dies del nou curs

Estonetes de conversa i joc amb cada família nova, berenar de retrobada amb les famílies veteranes, incoporació escalonada, presència de les famílies sine die…
Facilitar que els infants porten a l’escola els seus objectes d’aferrament, buscar l’equilibri d’acostar-nos a ells sense envair el seu espai ni tensar els seus temps, deixar que la calidesa abrace la nostra veu, ritme, espai i propostes: Unes bombolletes per ací, una titella o una pilota que apareix i desapareix per allà, un conte d’un esquirolet que busca (i troba, i troba) sa mare, uns coixins que ens acullen el recolliment, un dibuixet a la mà que ens convida a apropar-nos, un telèfon desendollat des d’on poden “telefonar” a la mare i trobar en la conversa imaginària la calma que necessiten…
Tot ajuda i, alhora, res no té sentit per si mateix, si en cada cosa que fem, si en cada cosa que diem, no hi ha la profunda convicció de com d’important és cuidar del procés d’acollida i vinculació, de com d’important és que tant les famílies com els infants es vegen respectats en cada passa del camí que tot just hem començat a compartir.
D’aquest procés en penja tot el que volem que esdevinga a l’escola: el benestar, el plaer de l’exploració i el joc, la creixença plena…
I en això estem, sense pressa, sense expectatives, recorrent amb prudència, paciència i molta estima el camí al llarg del qual els infants fan seus els espais de l’escoleta. Fins a sentir-s’hi segurs i oberts a explorar-los, fins a poder soltar la mà de la mare, del iaio o de la tia, i trobar, també en els braços de Marta, Inma, Viqui i Núria, el caliu per a refugiar-s’hi i l’esperó per a aventurar-se a gaudir de les experiències que l’escola ens brindarà.
Continuem.