De tots els espais del pati, n’hi ha un que gairebé mai està buit. És la finestra amb què els majors aguaiten a l’aula dels bebés, a la qual, des de l’any passat, s’hi suma un finestró arran de terra.
Un gest senzill que, com tot el que fan els infants, té un sentit, i que cobra especial rellevància durant el període d’acollida i, en el seu cas, de (re)descoberta de l’escoleta després de l’estiu.
Aguaitar a l’aula dels bebés és fer una mirada arrere i començar a teixir un incipient fil narratiu -així era jo, ahí estava jo- en un tendre exercici d’observació, reconeixement i empatia.
Aguaitar a l’aula dels bebés respon a la necessitat simbòlica de tornar, en eixe vaivé regressiu tan present en els dos anys, per a sentir-se segurs i poder avançar.
Un pont entre allò viscut i allò que estan construint, amb la finestra com a llindar entre una etapa i l’altra.
Cada vegada que s’aturen davant d’eixa finestra, els seus ulls albiren els bebés, però la seua mirada s’endinsa i es retroba amb ells mateixos, amb el propi camí interior de créixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada