Els primers dies del nou curs

Estonetes de conversa i joc amb cada família nova, berenar de retrobada amb les famílies veteranes, incoporació escalonada, presència de les famílies sine die…
Facilitar que els infants porten a l’escola els seus objectes d’aferrament, buscar l’equilibri d’acostar-nos a ells sense envair el seu espai ni tensar els seus temps, deixar que la calidesa abrace la nostra veu, ritme, espai i propostes: Unes bombolletes per ací, una titella o una pilota que apareix i desapareix per allà, un conte d’un esquirolet que busca (i troba, i troba) sa mare, uns coixins que ens acullen el recolliment, un dibuixet a la mà que ens convida a apropar-nos, un telèfon desendollat des d’on poden “telefonar” a la mare i trobar en la conversa imaginària la calma que necessiten…
Tot ajuda i, alhora, res no té sentit per si mateix, si en cada cosa que fem, si en cada cosa que diem, no hi ha la profunda convicció de com d’important és cuidar del procés d’acollida i vinculació, de com d’important és que tant les famílies com els infants es vegen respectats en cada passa del camí que tot just hem començat a compartir.
D’aquest procés en penja tot el que volem que esdevinga a l’escola: el benestar, el plaer de l’exploració i el joc, la creixença plena…
I en això estem, sense pressa, sense expectatives, recorrent amb prudència, paciència i molta estima el camí al llarg del qual els infants fan seus els espais de l’escoleta. Fins a sentir-s’hi segurs i oberts a explorar-los, fins a poder soltar la mà de la mare, del iaio o de la tia, i trobar, també en els braços de Marta, Inma, Viqui i Núria, el caliu per a refugiar-s’hi i l’esperó per a aventurar-se a gaudir de les experiències que l’escola ens brindarà.
Continuem.