Quan veiem que un infant, tot i estar els pares (o el iaio o la tia...) a l’escola, comença a allargar les estones de joc a la seua, recorre a la mestra quan necessita ajuda, etc., xarrem amb la família sobre com es troben i com veuen el seu fill, i acordem amb el xiquet breus absències dels pares.
«Pau, la mare se’n va a comprar pomes mentre tu acabes de jugar amb les fustetes, i ara torna». I la mare torna mitja horeta després amb pomes a la bossa.
De vegades, després de dir-li adéu, els xiquets continuen jugant com si res; d’altres no, per descomptat, i, quan les nostres moixaines i paraules de consol no funcionen, telefonem a la mare (sovint, amb el telèfon de joguet l’infant ja es calma: «La mamà», diu el xiquet amb el telèfon ben apegadet a l’orella) i la seua veu, real o imaginada, però sempre balsàmica, apaivaga el neguit. «La mare ja està arribant, Pau». I ho està.
I és que, en el procés d’acolliment (ni mai), no caben les mentides, ni les «desaparicions» dels pares sense que el xiquet ho veja, ni tampoc els xantatges («Si no plores quan me’n vaja, et regalaré...»).
La seguretat de l’infant en l’espai i amb les persones es va construint a poc a poc i des de la veritat, el respecte i la confiança en ell. No debades, l’infant no se sentirà a gust a la força ni fruit de la resignació («Ací m’he de quedar vulga o no vulga»), sinó perquè senta que les seues emocions i decisions compten, que els seus temps i interessos es respecten, i que els seus pares coneixen i confien en les persones que formem part de l’Escoleta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada