diumenge, 21 de juny de 2020

Comiat del curs 2019/2020

Aquesta setmana ens hem acomiadat per segona vegada enguany. La primera ho vam fer al març, bruscament i inesperada; i la segona, tot i que marcada pel calendari – divendres acabava oficialment el curs–, amb l’estranyesa de fer-ho mig tapats amb mascaretes, de vint en vint... i amb una distància de seguretat només trencada per unes abraçades, sentides com a furtives... i inevitables, per tant i tant de temps esperades! 
És molt el que hem viscut junts, i molt també el que se’ns ha quedat per compartir.
I tant les experiències viscudes, com aquelles que ens hem perdut, ens produeixen un enyor grandíssim. Ens ha faltat empinar el catxirulo al Perellonet, la nit a l’Escoleta i el cococó de la gallineta Quiqueta, el FAP, les Trobades d’ Escola Valenciana, Pata-xula, el teatre de les famílies i el soparet al pati. Els grans “esdeveniments” del final del curs. També assaborir les últimes collites de l’hivern a l’hort. La xafogor que esllangueix... l’aigua juganera que tot ho esguita de rialles. Llevar-nos la roba, pintar-nos... de fang, de gel, de colors i de mirades que es troben en la descoberta del propi cos. La buguenvíl·lea que tiny de lila el pati, i l’escola, de primavera. I per descomptat, la festa dels 40 anys que, amb tanta il·lusió, havíem preparat.
Ens quedaven els últims mesos del curs, aquells en què el viatge al Trenet s’enlaira amb una velocitat trepidant. Tots els xiquets es troben ja com a casa a l’escoleta, van d’ací cap allà comboiant-se els uns i als altres i gaudint a pleret d’un espai que han fet seu. La complicitat de la mirada, espurna per encendre el joc. La llibertat com a llum per a l’aprenentatge. La quotidianitat com a regal que ens sorprén i encurioseix. La tendresa dels afectes, xarxa que acull i reconforta. La descoberta del jo en el camí cap al nosaltres. 

Després de tres mesos sense vore’ns, aquesta setmana hem traspassat la pantalla que, alhora, ens separava i ens unia. I ho hem fet als hortets, al mateix lloc on, al setembre, vam donar la benvinguda al curs al ritme dels Canta Canalla. 
Ací va començar el curs i ací acaba també. Entremig, tantíssimes coses, i un abans i un després per a l’escola, la vida i el món. 
Després de tres mesos sense vore’ns, ens hem retrobat per dir-nos adéu. I ho hem fet compartint allò que més ens agradava fer abans d’eixe després que aquesta setmana, ni que siga per una estoneta, hem représ per acomiadar-nos amb el millor sabor possible: junts. Ha tornat a sonar, com tantes vegades durant el curs, l’”Obriu, obriu, cabretes...” que tant enjogassava la colla d’enguany de Viqui; Marta i els seus han tornat a posar el món a l’inrevés amb els volantins; els infants de l’aula de Librada han acabat molts després de tant de temps sense les carreres amunt i avall de l’hort que tant els engrescaven; Inma ha fet bombolletes de sabói els seus xiquets, com feien cada dia de bon matí, han despertat la gateta Mimi, que tant se n'ha alegrat, de vore'ls de nou i tan fadrins! 
I Paco ha tornat a recordar amb el seu titella l’estimat i malaguanyat Bombalino, d’Estrella Teatre.
“Quants quilòmetres de viatge”, diu Manuel Forcano, “per no moure’t de memòria”. I quin regal, la memòria i els records que hi habiten i ens habiten... 
La descoberta de l’espai, les primeres complicitats compartides amb les famílies dins de l’Escoleta. Les primeres separacions... els plors que esclataven tempestes i, a poc a poc, anaven obrint la porta al consol, a la confiança, a la seguretat. Unes fustetes, un cullerot, una floricol, una caseta... dues mirades que es creuen: juguem? Històries infinites en una caixa de cartó convertida en un castell, una cova o una muntanya. Un “autobús” fet de cadires: “Mo n’anem de viatge!”. Un conte a dos, quatre o sis mans. Les visites a la cuina: “Mariví, pa i oli, sucar”. Els dilemes damunt de l’escenari “Jo el llop, però tu et menges a la iaia!”. L’emoció de vore els primers passets maldestres d’uns, d’escoltar les primeres paraules al món d’altres. Els gargots infinits al vidre de la porta. Rebolcar-nos en la neu de 
Flautirorí. Les carasses a l’espill després de menjar-nos una llima. Les corregudes en un llamp a la sala de Psico, tombar el mur, gaudir de la llibertat del nostre cos en moviment. Una foguera amb un pinya i els dibuixos al terra amb el sutge. “Anem als bebés?”, el comboi d’aguaitar als infants més xicotets: “vull ensenyar- los a parlar!”. Amagar-se darrere de les teles, la màgia del joc sempre plaent de la identitat i el retrobament. Un tros de fusta convertit en mòbil: “Sí, jo estic bé, i tu? Estás en la pelu?”. Rodar la mola, culet a terra, rialla assegurada! Els volantins al dom. El gust de l’estoneta del canvi de bolquer, sentir-se net, sentir-se cuidat. El plaer de palpar, omplir, buidar i transvasar. La màgia de la Cova de la Llum, la captivadora senzillesa dels teatres de Paco. Els inevitables mossos i els “no m’agraden!” que fan camí cap a l’assertivitat i el respecte a l’altre. La cordeta de vore món. El lloro Bartolo que ens saluda des del balcó de la plaça. Les campanes de l’església que voltegen de camí a l’hort. La parada ineludible en els cotxes voladors (el mecànic). Remenar, sembrar, arruixar i collir els fruits de la terra. Refregar les mans en l’espígol de l’hort. L’oloreta del putxero que embriagada el joc dels infants a les aules. A dinaaar! Els esguits juganers a l’aixeta. El dringueig dels coberts. L’un que canta, l’altre que es posa la cullera a l’ull, com si d’un parxe es tractara; un que fa com que menja amb el plat buit encara i l’altre que, tot i estar a caramull, “Ja m’ho he acabat”. Un plat que cau a terra, “mira, un barquito al got!”, una baralla per una oliva, per una pansa, per una molla de pau enmig de la taula. 
Els badalls que s’encomanen camí al dormitori. Les xarradetes de veí a veí d’hamaca. Les migdiades de la maneta. El beset a Librada, la manteta d’Inma que, un a un, ens abriga camí als somnis. 

Shhh...

Amb tot l’escalf que tant ens ha faltat durant els últims mesos. Gràcies i fins sempre, famílies. Gràcies i fins sempre, xiquets i xiquetes. Deixeu-nos que hui la poesia ens desennuegue l’emoció de dir-vos adeu. 

“No t'aturis, que el cor bategui, 
que les cames saltin, que el tors giri, 
que els braços volin, 
que el cap et vagi en roda,
 fins que les mans arribin a unes altres, fins que la set arribi a l'aigua.

 Enamora't de tot el que es mou, 
mou-te per enamorar-te. 
Flueix, desemboca, juga, abraça, 
que tot llisqui fàcilment 
com un sabó mullat per sobre un vidre. 
Desitja, deleja, somnia, viu, 
reviu, desperta, emociona't:
 com el vent amb les banderes, balla!
 Si ets ferro, vés cap als imants” 


Manuel Forcano 

Si ets infant, mai no deixes de ser-ho. Mai no deixeu de ser-ho. Mai no deixeu d’onejar la bandera de la rebel·lia, de ballar al so dels perquès i els saps-quès. 
Mai no deixeu que el dictat del currículum no us emmotlle, les fitxes us arrabassen 
la fam de saber; les presses, el do d'estirar i escurçar el temps, i la "correcció" i la "normalitat", la preciosa autenticitat d'expressar-vos com aquells qui sou.
Reivindiqueu el joc, la clau que us ha obert tots els panys, i amereu-vos de terra, carícies i somnis; creixeu sense pressa, recreeu-vos en cada instant i escridasseu, ploreu, estimeu, sentiu amb totes les forces, sense moderació i sense por. 
Obriu ulls i braços, i feu del somriure la vostra brúixola. 
Esbataneu finestres, desperteu consciències i ensorreu dogmes. 
Emporteu-vos de cada dia el tresor de fer-lo vostre i de dir-la vostra. 
Desobeïu qualsevol sotmetiment i sentiu-vos lliures de dubtar i refusar qualsevol ingerència de l’adult. Inclosa, per descomptat, aquesta.
Una abraçada ben forta de la que serà, per sempre, la vostra escola! 



                                      





















Cap comentari:

Publica un comentari