La vida no cap en un aula

La vida no cap en una aula, i, per molt que ens esforcem, a penes ens podem acostar. Materials, instal·lacions, activitats… Tant fa com de riques, tant fa com d’innovadores… Res comparable, malgrat tot (cotxes, fum, grisor i soroll!) amb aguaitar a la finestra, amb obrir la porta de l’escola… i caminar a vore què.

Un buffet lliure diari d’experiències, persones i personatges, històries i aprenentatges a través del qual el món que tot just han començat a desempaperar se’ls revela extraordinari en la seua ‘mera’ quotidianitat.

Dos veïnes que passen i es paren a xarrar amb nosaltres (ja vos parlarem un dia, de les reaccions del veïnat en vore’ns, perquè…), la coloraina de verdures i fruites de Leo, els mussols del carrer del Marqués d’Elx, els murals d’Elías Taño, on cada vegada trobem i posem paraules a alguna cosa més; les obres del carrer Conca (el major espectacle mai viscut, una excavadora i una grua ens deixen muts!), les campanes que sonen i ens conviden a mirar cap al cel hui blau com un lliri, ahir gris com un plom. L’hortet, l’hortet, l’hortet! El lloro Bartolo de la plaça, les titelles de Rebombori, els cotxes voladors del taller mecànic; acaronar Queico, el gos de l’armeria, les clòtxines de Pili, la pescatera, i el ramet de jolivert que tant de gust ens fa després trobar-nos a la fideuà… Saltar amb fruïció l’escaló del portal de Pepa, els coloms que picotegen les molletes que ens cauen de l’esmorzar , un embornal desconjuntat que balla en passar o una rampa d’un garatge en què ressonen les veus en cridar…

“Sempre n’hi ha,

de bells detalls,

a la ciutat

si hi mires bé

i a espaiet vas.”

Marc Granell

I no hi ha qui més a poc a poc vaja, i no hi ha qui millor mire, que les camiues afanyoses dels infants i els seus ulls delerosos de descobertes…

La festa setmanal, quin regal!

I, com cada setmana, ens arriba en bicicleta la comanda de fruita i de verdura.

Ecològica, de proximitat i de temporada, aquesta ben fresqueta ja, en què assaborirem caquis, carxofes, taronges, perellons, cols… i gaudirem amb ells dels plats nostrats que més ens abriguen, brrr! Olleta de músic, arròs amb bledes, gaspatxo de la Mariola, arròs amb abadejo i, per descomptat, el putxero, mmm!

 

Premi Prosa Elàstica 2021

I després de 40 anys de periple, la COVID ens va aixafar l’aniversari però ens va fer adonar-nos que la millor de les celebracions és, sens dubte, poder començar any rere any un nou viatge ple de descobertes, creixences i afectes.

“Pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia”, en el qual, de vegades, ens trobem amb inesperats impulsos, com ara aquest, el del premi per la tasca educativa i cultural d’arrelament al barri que hui ens ha concedit l’associació Prosa Elàstica

Què us direm? Que ens ha fet un goig immens! Moltíssimes gràcies pel reconeixement, Prosa Elástica! I moltíssimes gràcies, per descomptat, al barri, xarxa impagable d’experiències compartides, i a vosaltres, famílies, per la complicitat i la confiança que fa possible cada any emprendre un viatge apassionant junts.

 

Marta, Núria, Imma, Amparo, Vicky, Librada, Felicitat, Mercedes, Javi, Patri i Mariví (i, per descomptat, totes les companyes que heu deixat per sempre un trosset meravellós de vosaltres al Trenet)

La senzillesa i l'exquisidesa de les herbes salvatges mengívoles

Setmana de sembra (cols, encisams, kale…) i també de collita.

D’herbes salvatges i mengívoles, un tastet en plena ciutat de la cuina rural silvestre més ‘primitiva’, senzillesa… exquisidesa.

Llicsons, borratges, conillets… o, com hui, cama-roges! Noms suggerents, sabor més que suculent!

 

De por!

"Jo sóc el Butoni,

parent del dimoni,

gent infernal, infernal,

que sempre aguaita pel forat del pany,

i aquell que plora,

jo me l’enduc,

rostit o fregit, o fet en suc,

curucucuc, curu, cucuc!"

Preludi d’esglais, corregudes i rialles, aquesta cantarella i tantes altres no han deixar de sonar a l’’escenari’ de les aules dels majors, i és que, en arribar la tardor, i amb Tots Sants com a colofó, al Trenet el vademècum… un grapat de monstres són!

De l’oblit rescatem els espantacriatures que feien feredat als nostres iaios, com ara el Butoni, la Quarantamaula, l'Home dels Nassos, la Bubota…, protagonistes de l'imaginari popular valencià durant segles, i que, gràcies a iniciatives d’arreu del País (l’Etno, Museu Comarcal, Dani Miquel i Francesc Gisbert, Andana…) hem tornat a saber qui són, on viuen, què fan… i com espantar-los si cal!

Tan experts s’han fet els infants, que divendres passat, al Museu, gairebé els pega un batistot, i és que anàrem a conéixer-los a sa casa, i quina sorpresa ens emportàrem, quan la guia ens digué que allò que ens mirava amb aquells ullots era el Butoni… i els infants en redó ho refusaren. I després d’un debat aferrissat, a una preciosa conclusió vam arribar: la imaginació és tan lliure i extraordinari que fa màgic i infinit… la realitat i, per descomptat, aquest bestiari!

Nou i vell Trenet

Havíem de celebrar els 40 a penes un mes després que esclatara la COVID.
L'any passat, pensàrem, els 40+1.
No ho hem pogut fer cap dels dos anys. Tampoc, segurament, enguany.
O potser sí que ho hem fet, i és que la millor de les celebracions és, sens dubte, poder començar any rere any un nou viatge.
Ple de records i d'il·lusions.
Ja farem la festa que tenim pendent, ja ens ajuntarem com tant voldríem, ja vos ensenyarem tot el que teníem preparat... Mentrestant, ací estem, que no és poc sinó que ho és tot.
S'ha quedat en el rebost el logotip dels 40 anys que ens va fer Ovidi Sambonet, però no aquest que vos mostrem, també fet per ell, amb el Trenet de sempre camí de noves estacions, passatgers i descobertes.
Gràcies, amic, i gràcies, famílies, que vau omplir i ompliu cada dia de joc, emoció, complicitat i vida, tanta vida compartida, el Trenet! Seguim!

 

De la maneta

Al pati hi ha el rebombori del joc als engrunsadors, a la caseta, a la terra... però, si pareu bé l'orella, també hi ha el rum-rum d'un escoltellet que corre de boca en boca...

- Julio, Julio, vine, que hi ha un dit!, diu Leo.

Tot just en queda un lliure, allà que va algú corrents a engrapar-s'hi. Passegem?

I ens mirem, amb eixe somriure còmplice, d'allò essencial que, a cada moment, en les xicotetes coses, es fa present...