diumenge, 6 de novembre de 2022

Passeu, passeu...

Hui “entrem” a l’aula dels menuts de 2-3 anys, veniu?
Per primera vegada per als infants, agafe el conte “La Maria no té por”. En lloc de contar-lo, em propose esbrinar què veuen i n’interpreten sense fer jo cap al·lusió als noms dels espantacriatures, de qui ja sentiren tocar campanes l’any passat.
El primer monstre que hi apareix és el Butoni. Pregunte qui és, i l’aula s’ompli de mirades i silencis atents fins que... “És un goril·la!”, diu Àngel. Càdec i algun més hi està d’acord. Em deixen bocabadada, no m’esperava aquesta resposta. Decidisc passar de pàgina a vore què.
El segon monstre és la Quarantamaula.
- Qui és?
- Un caragol, diu Càdec.
Desconcertada de primeres, m’adone, però, que s’ha fixat que hi ha un caragolet de mar al costat d’un dels peus de la criatura.
De la bruixa bona, Teresa en diu que és “una senyora”, i de la bruixa roïna, Teo, “el iaio”.
- Però quin iaio, el teu?, pregunte jo.
- Sí, diu convençut.
- Iaio, iaio, iaio!, comença a corejar Pau. Tot seguit, alguns el segueixen entusiasmats.
Es rebolica un poc l’ambient, tenen moltes coses a dir sobre els seus iaios.
De l’Home del Sac només li crida l’atenció a Teresa que “està gritando” perquè té la boca oberta. Juguem a cridar i a fer silenci a la de tres. Com triomfa això sempre! Els assenyale el parxe de l’ull sense dir res. “Pata-xula!”, diu Pablo, que tot seguit comença a cantar-ne la cançó. “Canta-la, Amparo, canta-la!”, em demana Teresa amb insistència. La cantem.
En acabar, apareixen els donyets. Diversos infants en reconeixen la trompeta, i en preguntar què porta a l’altra mà, Jimena s’alça i diu “un reloj!” ben pagada. “Tic, tac, tic, tac”, responen uns quants xiquets.
Del Gegant, Teresa adverteix que “està plorando” i Diego diu que l’Encantada és “la mamà”. Molts s’hi sumen i hi veuen també la seua mare. “Però la mamà té el monyo blau?”, pregunte jo. “Sí”, responen tranquil·lament. Per què no?, pense jo.
Del següent sí que els en dic el nom, la Cuca Fera, ja que l’anomenem sovint quan estem al pati i mirem per la claveguera. És “un cocodril”, hi afig Jimena.
De la Bubota, en diu Àngel que és “un fantasma”, i fem l’esglai que sempre fem quan juguem a les onomatopeies. Dels dracs em diuen que és “un dragón” i aprofite per a comptar en veu alta els caps. “Un, dos i… TRES!”, contesten a l’uníson. Tot seguit, pregunte per quants caps tenim nosaltres.
- Jo en tinc un —dic tocant-me’l—, I tu?
- Sí, contesten. Crec que no m’he fet entendre, li pegaré una volteta.
Tanquem amb l’Home dels Nassos, “un senyor”, segons Teresa. “I què porta en la panxeta?”, pregunte. Àngel, que acaba de ser germà major, diu sense dubtar: “Un bebé!”.

Mai havia contat aquest conte així i hui he aprés o recordat moltíssimes coses: que els infants saben molt, que imaginen més encara, que en una imatge hi ha molts detalls i que cadascú “veu” el que li interessa o el que coneix (tant la xicalla com jo!), que les seues vivències més colpidores estan en el seu cabet i hi connecten pels detalls més imperceptibles (per a nosaltres), que tornaré a contar aquest conte prompte i que de segur que aprendré encara mes coses. I que ja li posarem nom a eixe goril·la, i que ja sabrem quants caps tenim, i que...

- Però que hui no dineu o què?, ens diu Mariví des de la porta carregada amb el perol de putxero.

Se’ns ha passat el matí “només” contant un conte.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada