Festa de benvinguda 2025/2026

Enmig de la madeixa embullada del procés d’acollida i de familiarització, divendres vam fer una alenada de lleugeresa, senzilla i alegre. Parar, berenar, xarrar... i ballar al ritme de la manta al coll o el karrasketon de la mà de la xaranga de Los Burlaos. Seguim!

Una finestreta, un pont, un llindar

De tots els espais del pati, n’hi ha un que gairebé mai està buit. És la finestra amb què els majors aguaiten a l’aula dels bebés, a la qual, des de l’any passat, s’hi suma un finestró arran de terra.

Un gest senzill que, com tot el que fan els infants, té un sentit, i que cobra especial rellevància durant el període d’acollida i, en el seu cas, de (re)descoberta de l’escoleta després de l’estiu.

Aguaitar a l’aula dels bebés és fer una mirada arrere i començar a teixir un incipient fil narratiu -així era jo, ahí estava jo- en un tendre exercici d’observació, reconeixement i empatia.

Aguaitar a l’aula dels bebés respon a la necessitat simbòlica de tornar, en eixe vaivé regressiu tan present en els dos anys, per a sentir-se segurs i poder avançar.

Un pont entre allò viscut i allò que estan construint, amb la finestra com a llindar entre una etapa i l’altra.

Cada vegada que s’aturen davant d’eixa finestra, els seus ulls albiren els bebés, però la seua mirada s’endinsa i es retroba amb ells mateixos, amb el propi camí interior de créixer.

Els primers dies del nou curs

Estonetes de conversa i joc amb cada família nova, berenar de retrobada amb les famílies veteranes, incoporació escalonada, presència de les famílies sine die…
Facilitar que els infants porten a l’escola els seus objectes d’aferrament, buscar l’equilibri d’acostar-nos a ells sense envair el seu espai ni tensar els seus temps, deixar que la calidesa abrace la nostra veu, ritme, espai i propostes: Unes bombolletes per ací, una titella o una pilota que apareix i desapareix per allà, un conte d’un esquirolet que busca (i troba, i troba) sa mare, uns coixins que ens acullen el recolliment, un dibuixet a la mà que ens convida a apropar-nos, un telèfon desendollat des d’on poden “telefonar” a la mare i trobar en la conversa imaginària la calma que necessiten…
Tot ajuda i, alhora, res no té sentit per si mateix, si en cada cosa que fem, si en cada cosa que diem, no hi ha la profunda convicció de com d’important és cuidar del procés d’acollida i vinculació, de com d’important és que tant les famílies com els infants es vegen respectats en cada passa del camí que tot just hem començat a compartir.
D’aquest procés en penja tot el que volem que esdevinga a l’escola: el benestar, el plaer de l’exploració i el joc, la creixença plena…
I en això estem, sense pressa, sense expectatives, recorrent amb prudència, paciència i molta estima el camí al llarg del qual els infants fan seus els espais de l’escoleta. Fins a sentir-s’hi segurs i oberts a explorar-los, fins a poder soltar la mà de la mare, del iaio o de la tia, i trobar, també en els braços de Marta, Inma, Viqui i Núria, el caliu per a refugiar-s’hi i l’esperó per a aventurar-se a gaudir de les experiències que l’escola ens brindarà.
Continuem.

Benvingut, curs 2025/2026!

Amb cada família, amb cada infant, que l’escriu amb el primer somriure tímid que s’obri pas com un brot entre la incertesa i la curiositat; amb la mà tranquil·la que es deixa agafar per primera vegada com qui confia la vida sencera; amb el plor que s’apaivaga en una fonedissa abraçada; amb la primera pilota llançada, que és un joc, un pont i una crida a bastir-lo junts; amb el tendre i subtil alfabet de les mirades, els gestos i el temps. El temps —dies, setmanes, mesos— que fa que puga reposar cada pas del camí i avançar-hi lliures i plens. 

Hi ha un poema en cada setembre, que ens reuneix a l’escola i ens fa entonar, un any més, una forma d’amor col·lectiu a la vida. 

Comencem!