Carnestoltes, moltes voltes!

Les tradicions i la festa; la rutina, la quotidianitat a l’escola. Com conjugar-ho sense estridències.De fa uns anys, hem simplificat Carnestoltes desprenent-nos d’allò que grinyolava amb la nostra manera d’entendre el 0-3 la resta dels dies. Buscar la coherència, recordar-nos que mantindre el vincle amb el món que la xicalla viu fora de l’escola és important, però més adaptar allò que celebrem a les seues necessitats i interessos, per tal que ho visquen de manera respectuosa, significativa i conscient.

I és que no trobàvem trellat a disfressar a tots els xiquets iguals (que sí, estan ‘moníssims’, però no es tracta d’això, veritat?) o d’incomodar-los posant-los i llevant-los la disfressa diverses vegades al llarg del dia (el dinar, canvis de bolquer, la migdiada...). D’altra banda, ens adonàvem que alguns infants rebutjaven disfressar-se per por o senzillament perquè no els agradava, i que, sense voler-ho, convertíem un dia de festa en una setmana d’estrés per a tots.

Per això, ara, cada febrer, el bagul de disfresses simplement s’ompli una mica més gràcies a les famílies, que es comboien per a passejar cada dia per les aules i abastir-nos de noves disfresses i complements. Els xicotets les miren de lluny i en les colletes dels més majors el goig és gran, sobretot quan reconeixen que algú de la família és eixe dia Rei de Carnestoltes. I Rei és una persona, un parell, o quatre o cinc... Un pretext més per a conéixer-se i fer lliga entre famílies de diverses colletes.

I d’aquest avituallament, a l’exploració tranquil•la i lliure en colleta... Remenar, triar, emprovar-se això o allò… i a través del joc de mirar-se, de reconéixer-se, de percebre els canvis dels companys i els propis a l’espill… experimentar amb la troballa més extraordinària en el 0-3, la de la pròpia existència i identitat.

I després d’uns dies en què l’espill ha reflectit mil carasses i rialles còmplices, divendres ens aplegàrem amb les famílies al parc.

Alguns xiquets guarnits amb tot i més, d’altres amb un sol toc que ja els feia el fet. I tant fa, perquè d’això mateix es tracta, divendres i cada dia. Berenàrem, ballàrem amb la xaranga i cridàrem, així sí, Carnestoltes, moltes voltes!

La colla de majors del Centre de Dia

Hui hem tornat a quedar amb Paqui, Rosa, Miguel… la colla de majors del Centre de Dia amb els quals ens trobem a l’hort.Hui, però, teníem uns convidats molt especials: han vingut a passar el matí amb nosaltres @payasospital.

Hem cantat, hem collit, hem jugat. I hem rist, hem rist a bacs.

Mec mec feia el nas del pallasso, i una vegada i una altra esclatava, pura i nua, una rialla compartida a cor amb 80 anys de distància.

I entre les faveres florides i les cols ja formoses, el sol d’aquest matí gèlid il·luminava tot el que volem ser.

Dia de la Llengua Materna

La casualitat ha volgut que hui, Dia de la Llengua Materna, estiguem a les portes d’una consulta enverinada que pot deixar milanta infants sense poder educar-se en la seua a l’escola, i a altres milanta sense l’opció d’aprendre-la i de poder endinsar-se a través d’ella en la història, la cultura i la mirada al món del nostre, del seu també, poble.Perillen drets i perilla el futur de la llengua; per això, no podem si no encoratjar a tots aquells que ens l’estimem a marcar SÍ AL VALENCIÀ dimarts i a córrer la veu perquè cap vot es quede a casa.

Perquè davant d’aquest nou embat per silenciar-la, ens unim en un clam irrenunciable d’amor i resistència.

Ens hi va la llengua i ens hi va l’escola, l’escola que ens arrela, ens uneix i ens permet créixer de la mà.

A la llengua #Marcasíalvalencià

Vet ací el nostre xicotet cant a la llengua amb motiu de la consulta que, d’ací a unes setmanes, pot ferir-la de mort en els centres educatius valencians.Pel dret a l’educació en valencià i pel futur de la llengua, ànima que preserva i transmet la història, la cultura i la mirada al món del nostre poble, #marcasíalvalencià.

Ací vos deixem la cançó, homenatge a Ovidi Montllor, i el desig que la fem sonar i rodar per tot arreu.

Gràcies de cor a Àlex Badia, Carles Biano, Marina Mayor Signes, Mireia Marí, Núria Pons, Toni Castelló i Victòria Coronado pel temps i l’esforç esmerçat, i a Miquel Gil, per acceptar la proposta amb els ulls tancats i regalar-nos el seu raig de veu i compromís.

I, per descomptat, gràcies a @familiespelvalencia per la vostra ingent tasca informativa i de conscienciació! Seguim!

Patraix camina

“Patraix camina” és una iniciativa sorgida en el centre de salut del barri, des d’on s’han proposat fer xarxa entre els veïns de la manera més saludable possible, xarrant i camejant!

Divendres ens vam sumar a la ruta des de la plaça, on després d’escalfar amb ells, vam caminar junts fins al nostre hortet.

Passàrem (i ens enjogassàrem) pel carrer del Butoni, pel mural dels peixos… i a l’hortet, els ensenyàrem i regàrem les faves i les cols, i férem uns ramets d’espígol.

Fins a la pròxima, veïns! Encantats de compartir camí de salut i comboi amb vosaltres!

Una mostra de tantes… L’escola i el barri. Que nodridor caminar metafòricament (i divendres també literalment) de la mà.

Any Maria Beneyto al Trenet

Miquel Desclot, Salvador Comelles, Joana Raspall, Martí i Pol, Marc Granell, Empar de Lanuza, Carles Cano… la poesia forma part del dia a dia a l’escoleta. De vegades a esguits, d’altres, com ara, a mans plenes.

L’any passat ens endinsàrem amb ulls d’infant en l’obra d’Estellés; i enguany ho farem en l’univers de Maria Beneyto, escriptora de l’any 2025 de l’AVL.

Des de divendres hi ha un cabasset ple de versos a l’entrada de l’escola, un grapat dels quals divendres els infants els van repartir entre veïns i botiguers.

Sembrar complicitats omplint Patraix de versos i de sentit.

El sentit de lligar l’escola i el barri, el sentit d’un quotidià intercanvi que ens arrela, ens uneix i ens fa créixer de la mà.

“Caldria anar amb peus de neu, petits,

a saludar l’intacte de l’aurora.

A deixar-li la pau dels rams més tendres

caldria anar amb passos fets de flor.”

 

Bones festes i bon any, famílies!

Primer vingué Flautirorí, i damunt d’un mant de neu, de la màgia enfilàrem el camí.

Casca per menjar i nadales a tort i a dret per cantar, la bústia plena de desitjos, Nadal ja estava a un pas!

I els Reis que per fi arribaren. Ben carregats, per descomptat!

D’una carta per a cadascun dels xiquets de les colletes dels majors (gràcies per complicitat i per fer-ho tan tan bonic, famílies!)

I per a cada infant de les colletes dels menuts, un regalet d’aquells que tant ens fan engrescar. Tan senzills com… l’estoig de les lents de contacte del pare, i és que quan un té dos anyets nou de trinca, no hi ha res com obrir i tancar-lo, com prémer tots els botons del comandament de la tele, deixar anar el dit per les pues de la pinta o embolicar bona cosa el cable dels auriculars de la mare.

I els Reis, ben bé que ho saben! 

I amb això i amb l’última abraçada al fals febrer, ens hem acomiadat fins a l’any que ve, fent-vos a mans un grapat de llavors…

“Vet ací unes llavors de les quals no se sap què creixerà. Perquè com en aquesta sembrada, enigmàticament màgic és l’esdevenidor en la criança.”

Gràcies, famílies, per agafar-nos de la mà en aquest camí tan nodridor de lliurança a les palpentes.

Bones festes i bon any 2025, famílies!

D’un comiat i d’un buit… a un fullatge ple de sentit

Quan els xiquets tornen de Nadal, el fals pebrer ja no estarà.

Després de més vint anys presidint el pati, una malaltia en fa perillar la seguretat.

I en aquest buit físic que sabem que ens trobarem, se’ns ha revelat un de simbòlic ben valuós, per l’oportunitat que ens ha brindat per a elaborar l’absència i recórrer junts el camí fins a arribar-hi (i després d’arribar-hi).

Anticipant els infants què passarà, donant valor al vincle i al significat que tenia l’arbre per a ells, donant peu a un comiat des de l’agraïment i el reconeixement, posant paraules a l’enyor, convidant a crear-ne un record com a vincle tangible amb el passat, projectant un després amb una nova sembra del cicle sortosament imparable de la vida.

Un camí, un llenguatge, un fullatge al capdavall… que puga abrigar adeus més grans.

“Soc tamís de llum i escalfor a l’hivern,

soc ombra i frescor a l’estiu,

soc amagatall de la xicalla,

soc perxa de lianes pirates,

soc pluja de boletes i 

soc paraigua de pintes verdes.

Soc i prompte hauré sigut;

m’acomiade, però, feliç d’haver-vos conegut.

Escriviu-me les vostres paraules de comiat, que amb totes elles i amb el vent, ballaré i per sempre... dins vostre seré.”