La dinàmica al nostre petit joc dramatúrgic està regida principalment per dos moments.
Un primer moment en què l’adult exposa una experiència escènica, buscant la subtilesa de la percepció dels sentits; és a dir, buscant el soroll pertinent que esclata com un foc artificial a l’orella, tremolant l’ombra que en forma de ball es projecta a l’imaginari de la infància: "És un drac!" "El utoni, gran-de!", "És Xavi", van exclamant a tall d’alliberació d’emocions. La diversitat de sensacions que una interpretació té el potencial de donar, fa necessària per part de l’educador o educadora una militància cap a l’estètica, cap a la cura de la imatge, la recerca de la bellesa i la complicitat del gust pel que es veu, i pel que no. Nosaltres, al nostre petit laboratori de les arts escèniques, l’hem buscada al teatre d’ombres, a les instal·lacions lumíniques que ens permet l’aula de llum blava, als contes dels quals ens fem un putxero de pedres, a les instal·lacions sonores. Tot elles bones opcions per atraure els meus companys i companyes de 0 a 3 anys cap al descobriment de l’autoconcepte i l’autoestima.
L’experiència viscuda ens convida a reconsiderar, a revalorar la capacitat crítica de la infància. Ací davant de l’escenari amb els seus culs semiapegats a cadascun dels seus
coixins -espai personal de confiança-, tenen tot un procés d’observació, assimilació i posteriorment, interacció. Si se’ls escolta, si els deixes fer. Si convides a les criatures a participar d’allò que és estimulant i has preparat, doncs veuràs com de bé que t’ho passes, com de bonic que és presenciar la transformació, el creixement, la transgressió de l’espai, la reapropiació dels elements i la seua resignificació. A soles queda observar, acompanyar... i meravellar-se’n.
.jpg)
.jpeg)